Societat

MOSTAFÀ SHAIMI

Activista antiracista

“La llei d’estrangeria és una llei racista i s’ha d’abolir”

Quan a un nen se li dona una situació administrativa diferent en termes de drets de la d’un altre es genera una situació de racisme
Quan la Generalitat expulsa un jove del sistema de protecció, no el deriva a un altre servei que li pugui donar resposta

Gairebé 80 milions de persones han hagut de marxar de casa a la força. És l’estimació de l’Acnur, l’Agència de l’ONU per als Refugiats. Entre 30 i 40 milions d’aquests desplaçats són nens i, tot i que la majoria d’ells ho fan en el marc de processos de migració segurs i com a part d’una unitat familiar, milers de nens ho fan sols. La majoria dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que arriben a Catalunya procedeixen del Marroc.

Per què emigra un nen sol?
En el cas del Marroc es donen una sèrie d’elements motivadors perquè un nen marxi del seu entorn proper. Evidentment, la qüestió econòmica n’és un, però no sempre la pobresa és la motivació de l’abandonament de la família, almenys en aquesta edat. Una altra cosa és l’adult. Però quan un menor marxa, moltes vegades és perquè la família ja no existeix.
Què vol dir?
Al Marroc, per exemple, per una qüestió de religió, tradició i costum, quan un fill neix fora del matrimoni és un fill no desitjat i la mare avorta o marxa perquè seria inacceptable en el seu entorn familiar. En la majoria dels casos qui s’encarrega d’aquests nens és l’àvia, si està en condicions, però si no pot marxa amb la mare i malviuen a les ciutats. Això ens porta a una família desestructurada i a un nen que neix i creix amb un entorn no estable i abocat a la marginalitat perquè la seva mare hi viu. A vegades la mare es casa, però per qüestió de tradició, en la majoria dels casos el fill no és acceptat. Llavors es produeix l’expulsió de casa i el nen s’ha d’espavilar. Així doncs, tan si la mare es queda sola com si contrau matrimoni, en molts casos la víctima és el nen. Hi ha casos en què el marit l’accepta, però l’entorn no. Per tant, ens trobem amb una situació en què sempre hi ha conflicte i això genera tensió familiar i el noi, a la mínima que pot, marxa.
De quina edat estem parlant?
Entre 12 i 15 anys. Aquesta és la mitjana. Marxen de la ciutat on viu la mare i van a les ciutats costaneres amb la idea d’anar a Europa, ja que al Marroc hi ha també la cultura de marxar. A tot això cal sumar-hi la idea que si vas quan ets menor a Europa pots aconseguir els papers.
Com rep Europa aquests nens?
Si parlem de protecció com a concepte, trobem diferents polítiques en relació amb la infància i l’adolescència. L’Estat espanyol seria el cas més favorable en el tema de protecció, perquè estipula que no només és un tema de protecció material, sinó que també hi ha el tema de la documentació. La llei d’estrangeria dona a un menor de 18 anys el permís de residència. En el cas de França, per exemple, si ets menor de 15 anys sí, però si ets més gran no. Però dins el mateix Estat espanyol es donen situacions diferents perquè la gestió correspon a les autonomies.
Em pot posar un exemple?
A Andalusia fins que un jove no fa nou mesos que és dins del sistema de protecció no se li tramita la documentació, mentre que a Catalunya se li tramita a partir dels tres, dins dels nou mesos.
I com és això?
Doncs per una interpretació diferent que fan d’un article de la llei d’estrangeria. Mentre que Andalusia interpreta que la documentació s’ha de començar a tramitar a partir dels nou mesos de l’arribada del menor, Catalunya interpreta que s’ha de fer dins d’aquests nous mesos. Per aquesta raó, perquè poden obtenir més ràpidament la documentació, la majoria de menors volen venir a Catalunya.
Però quan arriben aquí se’ls agrupa sota la sigla MENA, que els deshumanitza i fa que oblidem que són infants...
És una categoria política que associa l’infant a una categoria de migrant. I aquí hi ha el drama. En comptes de tractar aquest jove com a infant i, per tant, igualar-lo en drets amb un altre infant, se’l diferencia per l’excepció de la llei d’estrangeria.
Però la llei els protegeix...
Sí, aquesta és la paradoxa. En el cas d’un jove que arriba aquí automàticament s’activa la protecció del menor, és el primer. Però un cop és dins aquesta protecció es fa la distinció, que és aquesta excepció de la llei d’estrangeria que el considera infant migrant. I aquest és el drama. Perquè si tu vols que un menor tingui les mateixes oportunitats que un altre l’has d’igualar en condicions als infants del país.
I no es fa?
El que es fa amb aquests menors és donar-los la categoria d’infant i els la reconeixen, ja que per això se’ls protegeix. Però tot seguit se’ls posa el barret de migrant, que determina la situació administrativa. La protecció del menor és un tema de drets. Se li dona menjar, se l’ubica en una residència..., però des del punt de vista administratiu se’l situa en un altre marc.
Es converteixen en MENA...
Exacte. És la categoria política que se’ls dona, la distinció. És el mateix que quan diem gitanos, comunitat musulmana, quan diem comunitat marroquina... En termes jurídics ens diran que és una simple descripció d’aquests joves. Però tota descripció té una connotació, que pot ser neutra, positiva o negativa...
Això és racista?
I tant. Des del moment en què a un infant li dones una situació administrativa diferent en termes de drets de la d’un altre infant estàs generant una situació de racisme perquè en aquest cas hi ha una discriminació per raó d’origen.
Em posa un exemple...?
Tenim un noi que es diu Jordi que té 15 anys i un altre que es diu Mohammed també de 15 anys; d’entrada són iguals i se’ls ha de tractar igual. Però quan anem a materialitzar l’atenció, a un se’l considera amb nosaltres pel concepte estat nació i a l’altre no i tenen una via de protecció administrativa legal diferent. El problema és que hi ha una diferència en drets i aquesta diferència, a més, és jeràrquica perquè dona a un més drets que a l’altre. Per exemple, fins ara, perquè amb la Covid-19 es va canviar la normativa, un menor migrant de 18 anys no podia treballar perquè el seu permís de residència no ho permetia. Encara que volgués treballar no podia fer-ho.
Cal canviar la llei d’estrangeria?
No, no. La llei d’estrangeria s’hauria d’abolir. És una llei racista, és una llei que separa veïns i veïnes, perquè no tothom té la mateixa situació administrativa legal i a uns els situa en situació d’inferioritat. No cal anar a mirar si hi ha elements discriminatoris en la llei d’estrangeria, el sol fet d’existir ja és una anomalia perquè hi ha una màxima que diu que davant la llei tots som iguals.
Estaríem, doncs, parlant de racisme?
Amb el racisme passa que encara ara estem discutint si això és o no és racisme, i això passa perquè dins d’un procés democràtic no s’entén que aquest sistema pugui aplicar racisme, ja que associem racisme al nazisme, al totalitarisme, ara a Trump... Però això és només una forma de racisme. El racisme té diferents formes, ja que es governa d’una manera democràtica però també racista. És el que anomeno la paradoxa insuperable.
Què vol dir?
Dins d’un sistema democràtic s’actua d’una manera racista.
Aquí som racistes?
I tant, des del moment que tenim una llei d’estrangeria aprovada pel Congrés. És com si s’hagués aprovat una llei que digués que les dones s’han de quedar a casa pel fet que són dones. En aquest cas tothom tindria clar que és una llei masclista i una vulneració de drets flagrant; doncs la llei d’estrangeria és això perquè als qui hem vingut de fora ens col·loca en una situació d’inferioritat. Per exemple, jo no puc accedir a determinats llocs al mercat laboral perquè tinc un permís de residència i de treball permanent, la màxima situació a la qual pot accedir un migrant. Soc professor a la Universitat però si ara sortís una plaça d’agregat no hi podria accedir perquè no tinc la nacionalitat. I aquí tornem a la llei d’estrangeria. La situació administrativa mai hauria d’estar vinculada al tema dels drets perquè si no estem fem racisme per raó d’origen. Un cop reconeixem que una persona és legal al país, ha de tenir les mateixes condicions que una persona del país.
I què passa quan fan 18 anys?
Ells són la part més feble. L’Estat espanyol dona només un permís de residència i fins fa uns mesos els joves podien renovar aquest permís quan complien 18 anys amb una trampa. Si el jove estava vinculat amb una entitat, aquesta feia un informe en què deia que el noi estava amb ells i que li feien un seguiment i l’administració li renovava el permís perquè a la subdelegació l’únic que l’interessava era que el jove estigués cobert. Fa quatre mesos, però, va sortir una sentència del Suprem que diu que això que fa l’Estat no és correcte. Ve a dir que l’informe és una tapadora per aconseguir renovar el permís ja que la cobertura no és real i els nens estan al carrer. Amb aquesta trampa els joves no tenien cobertura, però se solucionava la situació administrativa per evitar que caiguessin en el que s’anomena la irregularitat sobrevinguda. És a dir, tens documentació però no pots renovar el permís i tornes a la clandestinitat.
I què passarà?
La sentència torna la pilota a l’Estat, ja que li diu “si realment vols que la cobertura d’aquests joves sigui real dona’ls-la, però no a través de la caritat del tercer sector”. Però d’altra banda, ens trobem que molts d’aquests joves no poden renovar el permís.
Seran una borsa de pobresa?
Sí, sí, marginalitat total. Ara amb la Covid-19 hi ha una pròrroga fins al desembre. Per tant, ara aquells a qui els va caducar l’autorització de residència tres mesos abans de l’estat d’alarma o durant l’estat de l’alarma tindran la documentació vigent fins al desembre. Passat aquest temps, molta gent que tenia permís de residència el perdrà i s’afegirà un drama més. A més d’estar al carrer malvivint, el jove afegirà una nova capa de marginalitat a la seva situació, la de persona clandestina.
Se sap quants joves es troben així?
La Generalitat no dona dades perquè no en té. Aquest és un dels temes de la poca qualitat, perquè cal tenir dades empíriques per valorar si el sistema funciona o no funciona i no les tenen. No sabem quants nens hi ha que han entrat en el sistema de protecció i han sortit amb documentació i quants n’hi ha que no. Aquí anem venuts, però tenim constatat que molts joves fan els 18 anys i no tenen la documentació.
I què fan? On van?
Al carrer, sense cap recurs, no poden accedir a cap prestació i sobreviuen com poden.
Però l’administració no els dona una sortida?
La Generalitat el que fa és agafar uns nois que té sota la seva protecció i en complir 18 anys, o una mica més, passen a estar a la corda fluixa, i a la mínima se’ls envia al carrer sota el criteri de males conductes i altres raons que no justifiquen l’expulsió. Quan la Generalitat expulsa un jove del sistema de protecció, no el deriva a un altre servei que li pugui donar resposta. Quan s’expulsa un jove d’un centre o pis, se l’agafa, i això és literal, i se’l porta a l’estació amb un entrepà i se li diu “aquí ets quedes”. Això ho fa la Generalitat de Catalunya. Senyora Generalitat, si tu fas això, què esperes d’aquest jove? On anirà? L’has derivat a algun servei? Li has garantit un sostre? Res d’això. El que fa Generalitat, la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que és l’encarregada de gestionar aquests recursos residencials, és posar-los al carrer. És una visió poc responsable de la DGAIA en expulsar sense derivar.

Defensant els drets

Membre de l’Espai Antiracista de Salt-Girona, que coordina la Tancada per Drets, i de les plataformes Aturem la Guerra i Grup Antirepressiu de Girona, Mostafà Shaimi

és formador en dinamització comunitària i professor de la UdG. Coordina el màster en diversitat religiosa: pensament, realitat i governança. Va marxar del Marroc als 20 anys i resideix de manera permanent a Catalunya des del 2000. Abans, però, va ser expulsat tres cops d’Europa i la ruta que fan ara els refugiats ell la va fer el 1996. Ha col·laborat en diversos projectes, com ara el programa Ordit de la Fundació Jaume Bofill, i investiga sobre els racismes, genealogia i discurs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La reobertura es consolida per “l’improbable risc de rebrot”

Barcelona

L’Empordà aposta per la formació professional dual

LA BISBAL / D’EMPORDÀ / FIGUERES

Crida a regular la qualitat de l’aire en espais interiors

Barcelona
SOCIETAT

ERC vol treure els cables de les façanes

Colau retreu a l’Estat i a la Generalitat que no facin pisos socials

barcelona

Jornada sobre salut mental i discapacitat intel·lectual

BANYOLES

Baixen a 129 els ingressats per Covid a la regió

GIRONA
El futur de la Costa Brava, en documental
TURISME

El futur de la Costa Brava, en documental

La població totalment vacunada als EUA podrà deixar de dur la mascareta

washington