Política

DANI CORNELLÀ

CUP

“Tots els fets que impacten socialment deixen pòsit”

Com a persona molt social, reconeix moments d’angoixa i de soledat

Educador social, destaca l’aprenentatge comú fet en el camí amb infants i joves

Família gegantera
Dani Cornellà, amb la seva companya Aina Barahona i el seu fill Guerau fotografiats amb els gegants de Girona. Explica Cornellà que és una afició familiar. “Som de la Colla Gegantera de Celrà. Jo soc portador, l’Aina porta el timbal i en Guerau, amb vuit anys, a vegades porta un capgròs.” L’última activitat que han fet amb els gegants l’han dut a terme a les escoles de Celrà: L’Aulet i Les Falgueres. “Vam deixar els gegants al pati una setmana a l’escola L’Aulet i la següent a la de Les Falgueres i els divendres hi anàvem a ballar i a tocar.”
Em va xocar molt ‘Homenatge a Catalunya’, d’Orwell; ara vull llegir ‘Tu ets jo’, de Teresa Juvé
Les persones escullen els seus camins. A vegades els és més fàcil i d’altres tenen més motxilles

Ens trobem a la Fàbrica de Celrà, centre cultural i punt de trobada del municipi. M’ensenya l’àlbum familiar amb fotos del seu fill Guerau, nascut el 8 d’octubre del 2013. La paternitat, assenyala, és el principal canvi vital.

Com li va canviar la vida?
Prioritzes de manera diferent el temps que tens. Canvia l’estructura de tot el que fas. Passes a adaptar la teva vida social a unes noves maneres de fer. En comptes de pensar en dos, penses en tres. El canvi és en aquest sentit.
La conciliació ja és complicada. Amb la política i el context actual encara ho és més?
És complicada. No puc plantejar la paternitat tal com voldria perquè és una realitat, la meva companya i la família assumeixen una part important de la criança. Primer a l’Ajuntament i ara al Parlament, hi dedico bastants dies i hores. També entenem la política, la militància, com a part de la vida. I sempre he fet política en diferents espais. La meva companya també és militant i per això també és més senzill.
El seu pare, Pere Cornellà, és historiador i professor i va ser el primer president del Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona. Amb aquest antecedent familiar es va decantar per estudiar història.
Tenia clar que volia fer alguna carrera de lletres. I els primers anys a la UdG vaig fer història, sempre m’havia agradat molt. Vaig canviar perquè vaig veure que la meva vessant era més social, de treballar amb les persones, col·lectius i entitats. De treballar pels altres i amb els altres. Tenia ganes de treballar en l’àmbit social. Soc educador social per la UdG, i per la UOC vaig fer psicopedagogia.
Té excedència laboral d’un centre residencial d’acció educativa (CRAE).
He treballat en diferents centres. Durant el segon any d’educació social ja vaig començar a treballar en un centre d’acollida d’infants i adolescents i compaginava els estudis amb l’experiència laboral. Els inicis van ser impactants. Passar de la teoria universitària a la pràctica és un xoc de realitat. I la realitat és molt complicada i molt diversa. També vaig ser educador d’un projecte pioner, la UFA (unitat de foment de l’autonomia), un pis de joves, al centre penitenciari de joves a Montilivi... He volgut provar diferents serveis, tots orientats a infants i adolescents.
Per què infants i joves?
És el sector en què em sento més còmode per treballar i en què penso que aportava més. Per la meva manera de ser i per tot. M’hi veia, i en d’altres no tant.
Comenta l’experiència xocant. S’ha retrobat amb algun dels joves?
Em va impactar molt tot. Les motxilles que porten alguns d’aquests infants i adolescents estan molt carregades. I sí, m’he retrobat amb alguns i hem mantingut relació. Un dels joves treballava en una empresa pròxima i quedàvem per dinar, i un altre és educador social.
Sent satisfacció per la feina feta?
La satisfacció és que ells ho han aconseguit. Tots els que ens hem trobat amb aquests infants i joves pel camí ens han aportat i hem aportat. Els objectius s’aconsegueixen perquè un se’ls posa i els assoleix. El que et trobes pel camí, tot, t’ensenya. Són relacions simbiòtiques, acompanyem, aprenem i creixem. No és res gràcies a nosaltres. Les persones escullen els seus camins. A vegades els és més fàcil i d’altres tenen uns condicionants més complicats.
En la joventut neix la militància, la inquietud política en el seu cas.
Vaig començar a organitzar-me a l’institut Jaume Vicens Vives de Girona amb la Plataforma Revolucionària d’Estudiants de Secundària, la PRES. Vam fer alguna manifestació per la llibertat dels presos polítics del 92. Tot i que el meu primer activisme va ser contra la variant de Sant Daniel quan jo anava al col·legi Verd. A casa hi havia tradició. Després vaig entrar a les Joventuts Independentistes Revolucionàries, el JIR, que es va fusionar amb Maulets el 1999. Soc soci fundador del casal independentista El Forn de Girona. I el 2003, amb en Toni Lecha i en Jordi Navarro i alguns més, vam fundar la CUP a Girona. Havíem participat en molts espais transversals de moltes lluites i això ens va portar a presentar-nos a les eleccions per canviar la ciutat. I el 2007 la CUP ja es va presentar a Celrà.
Alcalde i ara diputat. El Parlament era un pas natural?
No. Potser per als altres partits sí perquè sempre ho fan. Per a nosaltres no és un pas natural. Jo tampoc tenia la intenció de presentar-me el 14-F. Però m’ho van proposar bastants assemblees de comarques gironines i em donava confiança, alhora que un reconeixement, donava valor a la feina feta. A l’alcaldia de Celrà ja havíem pactat que deixaria el càrrec aquest juny. Volia reprendre la meva vida laboral i tornar a la militància de base, de carrer, tot i que no l’he deixada mai. En els últims 20 anys a poques coses he faltat: en tot el que sigui defensar drets i llibertats, hi som.
Quina lliçó personal ha tret de la pandèmia?
Les primeres setmanes ho vaig viure amb molta soledat, sensacions d’angoixa... Soc molt social i venia a l’ajuntament i prenia decisions amb l’equip, amb els companys per telèfon..., va ser terrible. La gent que teníem responsabilitats ho vam passar molt malament perquè havíem de donar resposta a tot. Si una cosa té la política municipal és que és la real. Al Parlament es fan lleis, però la gent a qui truca primer és a l’Ajuntament. La gran lliçó que en traiem és que el sistema no està preparat i quan no dona resposta la gent s’autoorganitza de manera voluntària i solidària. Va posar al descobert les mancances del sistema econòmic que tenim implementat. La gent, davant d’una situació dolenta, no es tira enrere sinó que fa un pas endavant.
No li fa la sensació que s’ha passat pantalla molt ràpidament?
En aquesta societat de la immediatesa, se’n passen moltes cada dia. Tot el que es teixeix en poc temps de bo i de positiu i que ens fa créixer com a societat desapareix però deixa pòsit. L’1-O va deixar pòsit. Tots els esdeveniments que impacten deixen pòsits molt interessants per quan s’hagi de canviar tot.
Va començar història. La seva tria de lectures, de llibres, és d’aquesta temàtica?
Un llibre que em va marcar molt és Homenatge a Catalunya, de George Orwell. El rellegeixo cada cert temps. L’últim llibre que he agafat en préstec de la biblioteca i em fa molta il·lusió és Tu ets jo, de la Teresa Juvé, que és el seu centenari. Vaig llegir-ne un fragment a l’acte que vam fer al Parlament i em va impactar molt.

Viatge a Cuba

És d’una generació en què el viatge amb el qual se segellava la consciència política i el compromís social era el viatge a Chiapas, a Mèxic. Li demano quin viatge el va marcar i ràpidament em respon que Cuba. Amb 18 anys, amb motxilla i amb una colla d’amics, van passar un mes a l’illa, però no per veure la cara turística dels hotels sinó la cara real. “Vam veure la Cuba d’en Fidel, de la revolució, la tomba del Che Guevara... Vam recórrer tota l’illa no com a turistes sinó com a autòctons; va ser una gran experiència vital”. Era el viatge somiat i “que s’havia de fer”, remarca. Per proximitat, Itàlia és una destinació, explica, que amb la parella han recorregut de dalt a baix, en aquest cas per interessos culturals. La seva companya, Aina Barahona, és llicenciada en humanitats. Destaca també l’illa de Sicília, “una estada de tres setmanes que els agradaria tornar a repetir”. Ara en família, però, l’estil de viatges també s’ha modificat: “Planifiquem viatges en què puguem compaginar el que ens agrada a nosaltres amb el que li agrada a en Guerau.” Explica que és ja una tradició marxar una setmana junts amb altres amics amb mainada a un càmping o a una casa rural per poder fer activitats i compartir temps tots junts.

Dani Cornellà

Nascut a Girona el 1978 però de família paterna de Celrà, ha estat alcalde de la localitat del Gironès del 2011 al 2021. A les eleccions del 14-F, va ser el cap de llista de la CUP per les comarques gironines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arxiven la causa contra cinc independentistes de Tarragona per les protestes contra el consell de ministres del 2018

barcelona

Vox demana al TSJC que emeti una ordre de detenció contra Josep Costa

barcelona

Junts vincula la negociació dels pressupostos de l’estat a “avenços” en autodeterminació i l’amnistia

Barcelona

ERC, a Junts: “Si algú no vol participar a la taula de diàleg que ho digui però que no s’inventi excuses”

Barcelona

El govern de Barcelona proposa un pressupost de més de 3.400 milions pel 2022

Barcelona

Els alcaldes del Baix Penedès es planten davant la Generalitat

Barcelona

Els comuns adverteixen Aragonès que el rebuig a l’ampliació del Prat “no és una petició, sinó una exigència”

Barcelona

Sànchez i Cuixart defensen que el 20-S de fa quatre anys va ser una “trampa” de l’Estat

barcelona

Els advocats de l’1-0 a Girona demanen fer un únic judici

GIRONA