Política

MAITE ARQUÉ

exalcaldessa de badalona

“La independència haurà de ser pactada”

La política té un caràcter més partidista. Hi ha una incapacitat per arribar a acords perquè els uns i els altres només es barallen
S’ha d’intentar que més gent se sumi a l’independentisme sense caure en la provocació estèril constant, començant pel Parlament

En la seva biografia, sobresurt que ha estat alcaldessa de Badalona o senadora pel PSC, tot i que l’esdevenir de la política catalana i la posició adoptada respecte a aquesta qüestió per la cúpula dels socialistes nostrats han fet que des del 2013 Maite Arqué hagi transitat ideològicament cap a l’independentisme. En els paràgrafs que venen tot seguit, en parla.

Políticament encara està activa?
Des del punt de vista de la militància en un partit estic jubilada, ja que no estic en cap. És cert que a vegades he col·laborat en algun acte proper a Avancem, però la veritat és que cada cop ho faig menys. A més, ara, com a presidenta de la Fundació Badalona Capaç, vull mantenir un paper de neutralitat.
I quin és el primer sentiment que li ve al cap respecte a la situació política actual?
Hi ha moments en què el sentiment és una mica d’indignació, ja que la política s’ha degradat molt. Està molt mal vista i qüestionada, i això no només no m’agrada, sinó que em preocupa. En general, segueixo bastant l’actualitat política, i intento fer-ho des de diferents perspectives o visions, perquè defujo aquest plantejament d’escoltar o llegir només allò que està d’acord amb el que tu penses. I no puc amagar que pateixo, i força, per la situació primer de Badalona, la Generalitat després o de l’Estat. Però no només això. A un nivell més general, m’amoïna el model de societat que s’està generant i on hi ha debats que han deixat de ser-hi. D’acord que ara es parla de la qüestió mediambiental, per posar un exemple, però hem deixat de fer-ho sobre qüestions més socials, com ara el Tercer o el Quart Món.
Vostè ve d’una generació de polítics que venen de la Transició i que es van trobar amb un país, o unes ciutats, per transformar i, per tant, van haver d’arremangar-se per fer-ho. La política, ara, s’ha convertit en una pràctica més professionalitzada i mira més a curt termini?
En el meu cas, jo he viscut la política des d’un àmbit institucional, o partidista si es vol, i un més de gestió, com és el món municipal. I sempre m’he trobat més còmoda en aquest últim camp. Soc més de fer coses, ja que la meva trajectòria ve de l’activisme social, de treballar amb la gent, creant escoles com l’Artur Martorell... I teníem molt clar que per canviar coses calia buscar consensos. D’enfrontaments o picabaralles, ja n’hi havia quan jo era alcaldessa, per exemple amb el que aleshores era el PSUC, però hi havia capacitat de diàleg. I ara és cert que tot té un caràcter més partidista. Veig una incapacitat per arribar a acords perquè els uns i els altres només es barallen. I, en general, no veus polítiques o plans pensats a anys de vista.
Ara parla de Badalona o la reflexió és més genèrica?
Un parla del que més coneix, però diguem que la situació a la Generalitat, on les legislatures són curtes, també es veu complicada. Un govern no pot oblidar la gestió, el dia a dia. Sovint es diu que els polítics han de trepitjar més carrer. I ja és això, però fer-ho no vol dir només estar-se darrere una paradeta. Quan era alcaldessa, i eren les Festes de Maig, no parava a casa perquè anava a un acte rere un altre. I per a què em servia? Doncs perquè la gent se’t pogués acostar i parlar amb tu. I així veies què els preocupava o quins problemes teníem. Quan governes, la tendència és que es creï un mur al teu voltant per aïllar-te de segons quins maldecaps. I jo vaig intentar trencar-ho, perquè això el que fa és que alguns problemes t’acabin arribant igualment, i generalment quan ja és massa tard per reconduir-los. I la sensació que tinc és que, avui, s’han perdut actituds o valors. La política en general, i també la local, té cada cop més els tics d’un parlament.
Per què va allunyar-se del PSC?
Bàsicament va ser per la falta de coherència de la direcció nacional en un moment molt determinat. El PSC sempre havia tingut una posició molt definida sobre el seu catalanisme, o qüestions més concretes com el dret a l’autodeterminació. I això s’havia plasmat en acords al Parlament. I, en aquest context, a mi se’m va proposar el 2013 que des de l’àmbit municipal treballés per defensar el dret a decidir, ja que aleshores es començava a parlar del 9-N. Jo no hi veia problema, ho vaig plantejar al partit i, al cap de res, el PSC va baixar d’aquest vaixell. No vaig entendre res, i quan vaig sentir les justificacions que es donaven, es va consumar aquest distanciament.
No vas ser pas l’única...
Estem parlant d’un període en què jo estava a l’executiva del partit, i els debats respecte a això hi eren. Sempre s’ha parlat que al PSC hi havia dos sectors, o ànimes, i allà això es percebia. I es vivia. I quan a Catalunya es va començar a parlar del dret a decidir, tot això es va fer més patent. I en el meu cas, i veient com anaven les coses, inicialment vaig optar per apartar-me d’una manera discreta. Ara bé, quan el discurs oficial es va escorar, i es va arribar fins i tot a fer alguns acords amb el PP, vaig decidir que ja n’hi havia prou.
I això la va fer tornar independentista?
Aquest desengany que explico no va ser amb el socialisme com a ideologia o projecte, sinó amb aquells que aleshores dirigien el partit. Per començar la de Catalunya, perquè el PSC sempre havia tingut un component diferencial respecte al PSOE. I amb això no vull dir que al PSOE no hi hagi gent sensible amb la qüestió catalana, perquè quan jo vaig ser al Senat per l’Entesa, una part del partit, no pas tot, ens va ajudar a plantejar debats com el de l’ús del català. Però cada cop que en els últims anys el PSC ha secundat segons quins plantejaments del PSOE sobre la qüestió territorial, el desengany s’ha fet més gran.
I això, insisteixo, és el que la condueix a defensar la independència com a projecte?
Ara ho soc, però també tinc molt clar que no es pot córrer per assolir la independència. I potser per això no he acabat entrant a cap altre partit, perquè no veig que tinguin gaire clar com assolir-la. La independència no vindrà d’avui per demà, haurà de ser pactada. Hi ha qüestions que inevitablement s’hauran de discutir amb l’Estat, com ara què passa amb les pensions, com es repartirà el deute, etc. La unilateralitat no portarà enlloc. I s’ha de dir. És cert que l’Estat no ha cessat en les seves provocacions i això et pot portar a ser més expeditiu i voler tirar pel dret. Però quan ho penses més fredament, veus que cal anar pas a pas.
I quin hauria de ser el camí per assolir el propòsit?
D’entrada, aprendre del que no s’ha fet bé perquè jo soc de les que van creure, per exemple, que les relacions amb Europa estaven més treballades. També va ser precipitat, i molt, fer aquella DUI després de l’1-O. No s’ha fet un treball pedagògic d’explicar a la població que assolir la independència demana fer uns passos. Perquè hi ha una part de la gent que ho va veure tan a prop, i que va creure que allò podia ser, que ara li costa anar enrere. I, davant d’això, a veure quin partit independentista explica tot això als seus votants. Cal reconèixer els errors i ser sincers, perquè quan un partit ho intenta, ni que sigui mig insinuant, l’altre se li tira a sobre. I això no pot ser. Perquè, a més, cal tenir present que una part de la societat comença a estar realment cansada de la situació actual, començant pel fet que a aquestes altures encara no hi hagi president.
I vostè veu l’Estat espanyol acceptant negociar un referèndum?
Ara mateix no. Però aquest hauria de ser un procés que s’hauria d’anar fent de manera progressiva, buscant una entesa aquí, una altra després allà... Ara es torna a parlar de models federals o confederals, com un camí potser més plausible a curt termini. No sé si és el camí, però no s’ha de deixar de pressionar, això és obvi, per intentar que més gent se sumi al projecte independentista i sense caure en la provocació estèril constant, començant pel Parlament. Perquè, entre molts altres arguments, això suposa cremar la gent de manera reiterada. Això de crear màrtirs no sé si és gaire intel·ligent. Perquè, entre altres coses, segons qui s’ho pensarà dues vegades, i amb raó, abans de ficar-se en política. I més si són professionals qualificats en els seus àmbits.
Té la sensació que el conflicte català ha entrat en una situació d’estancament, d’empat perpetu entre partidaris i detractors de la independència, i que així ens hi podem passar anys i panys?
Una mica és això. I precisament perquè és així, cal pensar molt bé quina ha de ser l’estratègia a seguir a partir d’ara i mesurar els passos que cal fer. Ens cal una anàlisi sobretot realista de la situació, i no caure en discursos que l’únic que busquen és erosionar el rival i guanyar vots. I cal treballar, però de debò, les relacions i complicitats amb Europa. I amb el PSOE també cal treballar-ho. I sabent, també, que l’independentisme alimenta certs discursos que envalenteixen projectes com Vox. I això no agrada sentir-ho, però és així i tampoc es pot obviar.
Vostè ha estat senadora. Aquella cambra simbolitza el fracàs de l’Estat autonòmic?
Una part de la gent que hi és treballa molt ja que s’ha de convalidar tot el que s’ha aprovat al Congrés. I això és feina. El que sí que és obvi és que s’ha de repensar la seva tasca de cambra de representació territorial. És la gran reforma pendent, però fa anys i panys que ho està. En el meu cas, sí que he de dir que el Senat em va servir per conèixer el tarannà de la política espanyola.
Doncs me la deixa botant. A Madrid han entès i assimilat, de debò, la realitat catalana?
En general, no. Sempre hi ha casos, però, de polítics que, per una raó o altra, com ara que van estudiar aquí, sí que coneixen, i molt més bé del que es pugui pensar, la realitat d’aquí. Però no és la norma. Madrid és molt centralista. I nacionalista. I s’hi fa molta política de capelletes.
Com veu la ‘seva’ Badalona?
No va pel camí per on jo voldria. Cal que tots els partits, tots sense excepció, es posin d’acord per acordar uns mínims sobre com s’ha de gestionar la ciutat, i més en uns moments tan complexos com els actuals. Cal superar diferències ideològiques per traçar un programa, o pla de ciutat, que sigui compartit. I, per començar a fer-ho, cal fer endreça amb els problemes que té l’Ajuntament com a administració, amb una falta evident de professionals qualificats per fer determinades tasques.

Trajectòria política

Nascuda a Badalona el 1943, Maite Arqué va entrar com a regidora al consistori pel PSC el 1979 i el 1999 va ser proclamada alcaldessa en substitució de Joan Blanch. Va ocupar el càrrec fins al 2008, quan va ser nomenada senadora per l’Entesa. El 2013 va passar a presidir el Pacte Local pel Dret a Decidir. En el dia d’avui, tutela la fundació de Badalona Capaç, que atén prop de cinc-centes persones amb discapacitat intel·lectual



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Junts manté que l’acord és possible

Barcelona

Aragonès anuncia que ERC formarà govern en solitari

Barcelona

Parlamentaris suïssos, pel final de la repressió

barcelona
Memòria històrica

Es col·locaran 119 llambordes ‘stolpersteine’ fins a finals d’any

JxCat veu avenços amb ERC i parla d’un acord proper

barcelona

Suport als represaliats en un acte a Figueres el dia 22

FIGUERES

Fre al debat sobre patents

Brussel·les

L’SNP avança cap a l’anhelada majoria fixada per Sturgeon

Londres

Insten a tenir més suports a l’Estat i la UE per a la secessió

barcelona