Política

CARME FORCADELL

EXPRESIDENTA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

“Cal triar molt bé les batalles on anem, no totes les guanyarem”

“S’ha d’intentar ser pràctic, hi ha simbolismes que no valen la pena i altres que sí”

“Borràs se sentirà sola, i estic d’acord amb el que pensa, però que pensi també en les conseqüències de les seves decisions”

“No tinc cap dubte que s’acabarà investint Aragonès”

La votació de la immunitat va ser un èxit perquè va tornar el conflicte català al Parlament Europeu El d’Anna Gabriel també seria un cas que pot tornar. Tenia la mateixa situació que Boya, absolta
Tinc els meus dubtes que el PSOE vulgui aportar una solució... Quina diferència hi ha amb el PP? M’agradaria que l’ANC fos l’espai que era quan el vam fundar, i aixoplugués totes les sensibilitats
Sorprèn que la mesa del Congrés ni donés l’oportunitat de parlar d’amnistia. No pot ser òrgan censor Entenc l’abstenció de Junts en el sentit que, suposo, l’escull real és què fem i com aquesta legislatura
Em sento orgullosa de la sororitat a la presó, d’haver apujat l’autoestima a moltes companyes

Tot just publica Escrivim el futur amb tinta lila (Destino), on narra la seva defensa dels drets de les dones a les presons, i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell ja té un altre llibre a punt per sortir el 8 d’abril, Les paraules seran sempre lliures, un conte que vol explicar la presó al seu net de 3 anys. Ens cita als jardinets de la Fundació Caixa Sabadell a la cocapital vallesana, aprofitant que, a diferència dels presos polítics, a ella i a Dolors Bassa sí que els respecten de moment el tercer grau.

Al final del llibre diu: “Estic tristament convençuda que el Suprem ens traurà aquest tros de llibertat i tornaré a passar tots els dies i nits a la presó de Wad-ras”. Té el convenciment que hi tornarà a entrar?
Absolutament. Tan aviat com arribin els nostres recursos i la causa al Suprem. La fiscalia ja ho va dir: hem de tornar a entrar. Tenim el tercer grau perquè depèn del jutge penitenciari.
És una condemna sobre la condemna, la incertesa afegida?
Sí, és força cruel perquè quan et lleves cada dia no saps mai si serà l’últim que seràs fora. Sempre intentes gaudir al màxim, viure al màxim. Però és molt dur tornar a entrar quan has estat fora. No només nosaltres, tothom a qui li treuen el tercer grau. És com si tornés a començar la condemna; t’imagines quan vas entrar per primer cop.
A més, suposo les expectatives que genera a la família.
Sí, la sortida. És dur per a un mateix i evidentment per a la família, perquè sempre que ets fora pensa que no em tornaran a fer entrar, perquè no hi ha risc de fuga, ni de res. Sempre els dic que no es facin il·lusions, que tornaré a entrar i tornaré a sortir, que tot és passatger.
Al llibre fa una repassada a a les diferents presons on ha estat. M’ha sorprès que parla millor d’Alcalá Meco que del Puig de les Basses, que és més dura.
Alcalá Meco era una presó únicament de dones. Puig de les Basses era una presó d’homes amb un mòdul de dones. Per tant, moltes coses que teníem solucionades a Alcalá Meco no les hi teníem a Puig de les Basses. A Alcalá Meco teníem gespa, i després de llevar-nos podíem estar a la cel·la, al jardí, a la sala comuna... podíem triar i no teníem cap problema, i a Puig de les Basses, sí: no ens deixaven anar a cel·la per escriure, per llegir... Vam passar d’un sistema penitenciari tou a un, podríem dir, dur. Ens vam trobar que teníem menys llibertat de moviment, i per això ens va semblar més dura.
Han retirat també la immunitat parlamentària als tres eurodiputats a l’exili. Què en pensa?
Era molt difícil que no els la retiressin perquè socialistes i populars són majoritaris al Parlament Europeu, i totes dues parts eren partidàries que se’ls tragués. De fet, va ser un èxit perquè hi va haver molts diputats que no ens ho pensàvem i van votar per mantenir la immunitat. I va ser un èxit, també, perquè malgrat que ens ho esperàvem, hem posat un altre cop el conflicte català al Parlament Europeu.
És difícil no interpretar que totes les decisions judicials i probablement algunes de polítiques van bastant en contra de la famosa taula de diàleg...
Per descomptat. No som gens innocents. Però sempre defenso que, independentment de si pensem que el govern espanyol està disposat a dialogar, la bandera del diàleg l’hem de tenir nosaltres, perquè el diàleg sempre és positiu, i així és com es resolen els conflictes. Que mai ningú no ens pugui dir que l’independentisme no ha dialogat. A més, això ens dona molta credibilitat a escala internacional.
Al llibre parla poc de la taula de diàleg. Continua pensant que hi cal un relator perquè funcioni?
El que caldria és que quan es prenguin les decisions se signin, però, de fet, en parlo poc perquè al llibre parlo poc de política.
En el fons estem parlant de si creu que el PSOE hi pot aportar alguna solució o no. Perquè han passat ja uns mesos del seu govern i no sé si hi veu avenços...
Tinc els meus dubtes que vulguin aportar una solució, perquè crec que sempre hi ha una cosa més important. Primer eren les eleccions catalanes; ara, les de Madrid… A vegades penso que no volen dialogar, no hem de ser innocents. Però per a ells seria positiu, perquè, si no, quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE respecte al conflicte català? No n’hi ha cap! Per això no entenc que hi tinguin tan poc interès, perquè als seus votants sí que els interessa que tinguin una visió diferent de la del PP, i fins ara no ha estat així.
I de la influència de Podem en aquest govern, ara que Iglesias ja se n’ha apartat?
Quan el Jaume Asens parla de reforma del Codi Penal i de diàleg, jo me’l crec. El que passa és que Podem té la força que té, i potser es pensaven en un cert moment que podrien influir més, i la veritat és que ha estat molt poc.
La llei d’amnistia ni s’ha admès a tràmit al Congrés...
Que la llei d’amnistia no passaria, ho sabíem, perquè es necessiten unes majories parlamentàries clares i sabíem que el PSOE i el PP hi votarien en contra, però el que m’ha sorprès és que la mesa ja ni donés l’oportunitat de parlar-ne. Al Parlament, i ho he defensat sempre, s’hi ha de poder parlar de tot. Em va sobtar. Se n’hauria hagut de parlar, perquè hauria estat parlar del conflicte català, i les coses s’han de parlar, perquè si no es parlen... Després vota el que vulguis, però vetar el dret a parlar-ne, que la mesa s’autocensurés, no s’entén. Perquè el que va fer és dir com que és inconstitucional, i escolta, hi ha un tribunal; doncs ja t’ho dirà ell, no t’autocensuris! La mesa no pot ser un òrgan censor que decideixi de què es pot parlar i de què no.
Quan diu que tornaran a la presó és que no confia gaire en el govern del PSOE. Com s’imagina al seu últim dia a la presó?
De moment no me l’imagino. Ho veig molt lluny, de moment m’imagino anar complint la pena, tercer grau i anar esperant com esperem tots els presos i preses. Esperem tenir permisos, tercer grau, etcètera. Però el final a hores d’ara el veig molt lluny, prefereixo ser realista i no pensar-hi.
Quan sent a parlar d’indult?
De moment tothom en parla, però és que s’ha parlat de tot: d’indult, reforma del Codi Penal, amnistia... però no s’ha fet res. Per tant fins que realment no vegi un gest, un interès real, més val que no en parlin perquè això és una crueltat per a les nostres famílies, perquè encara que nosaltres els diem que no es facin il·lusions, sempre s’imaginen que és a la vora, és molt complicat no fer-se’n. Si fan algun gest, que el facin, però no cal que en parlin. Fets, no paraules.
Al principi hi ha una frase colpidora, quan la seva mare li diu ‘quan seràs lliure, jo ja seré morta’. És una frase dura...
És que la meva mare és gran, té noranta-dos anys i jo en tinc onze i mig de presó. És fàcil fer els números. És un sentiment que tinc cada dia... És la realitat. 
En alguns passatges reflexiona sobre la condemna. En un d’ells diu ‘tres o quatre anys per tràfic de droga, onze anys i sis mesos per no haver impedit tramitacions. És impossible no pensar-hi i no comparar-ho’, i encara un altre moment diu que ‘en aquest Estat surt més barat robar milions que posar sobre la taula temes i llibertats’.
Ho tinc claríssim. És més, hi ha gent que ha robat, que ha tingut bons advocats i encara no ha entrat a la presó. I també gent que roba milions, hi entra, s’hi està un any i en surt. I no sols això: hi ha persones que per delictes similars reben penes diferents. Per què? Perquè un ha tingut un bon advocat i l’altre no. Per tant, la justícia no és igual per a tothom, perquè uns se la poden pagar i els altres no. I això és cada dia, i ens ha de fer reflexionar. Tothom ho sap, el que passa és que jo ho he viscut de primera mà i m’ha afectat més, aquesta és la diferència.
Vostè explica que a la presó hi ha amenaces, baralles, assetjaments i por. Ha passat por?
En general no n’he passat, però sé de companyes que sí. Depèn del lloc on ets. Per sort, només he viscut directament dues o tres baralles, una de forta, però no hi he estat relacionada. En canvi, les companyes que hi han estat quan ha passat, sí que han patit. En aquesta baralla forta, que més que patir por, el que va passar és que vaig quedar paralitzada, tot i que encara vaig ser capaç de sortir corrents, el meu instint va ser aquest, fugir d’allà. Alguna el va tenir de tirar-hi aigua, que es veu que calma una mica els ànims. D’altres es van quedar glaçades... Ho havia vist només a les pel·lícules i vaig comprovar que efectivament passa. I d’amenaces i insults, cada dia n’hi ha: ‘si dius això, si fas allò, si parles amb aquella...’ Si n’hi ha a la vida normal, com no n’hi ha d’haver a la presó...
Al llibre no parla de la Carme Forcadell que va entrar sinó de la que sortirà de la presó. Dona valor a coses com fer un cafè...
Explico que el concepte de llibertat, que era abstracte i filosòfic, s’ha convertit en una cosa tangible i palpable, com el fet de prendre un cafè quan vulguis, o llevar-te o anar-te’n a dormir a l’hora que vulguis, dinar a l’hora que vulguis o menjar el que et vingui de gust. No hi solem donar importància, perquè anem a comprar el que volem, mengem el que volem... I tot això a la presó no ho decideixes, no tens llibertat per a res, decideixen tot per tu. Coses a les quals no donaves importància, a la presó en tenen molta.
Allà conclou que mai més ningú decidirà per vostè. Això vol dir que l’octubre del 2017, algunes coses les van decidir per vostè?
Sí, per descomptat, algunes coses les van decidir per mi. Però era normal perquè la iniciativa parlamentària és dels grups, no pas de la mesa ni de la presidència del Parlament. Però també val perquè en tot aquest temps a la presó no he decidit absolutament res sobre la meva vida. I això també hi casa: quan jo surti ho decidiré absolutament tot. Són dos vessants: un de polític però també un de personal.
Tornaria a fer el mateix si fóssim a l’octubre del 2017?
Sap què passa? Aquesta és una pregunta trampa, perquè tu no tornaràs a trobar-te mai en aquesta situació. Potser ara no ho hauria fet, no ho sé, però és que quan vaig trobar-m’hi l’octubre del 2017 vaig fer el que creia que havia de fer i que era millor per al Parlament i per al país: defensar la sobirania del Parlament, el dret d’iniciativa dels diputats i la llibertat d’expressió, que es pogués parlar de tot... És el que crec que s’ha de fer, i ho tornaria a fer. És que no podria fer altra cosa!
Es va sentir sola aleshores?
Sí, evidentment. Molt sola. Però no només m’ha passat a mi, passa a molts presidents de Parlament i de la Generalitat, que en un moment determinat has de prendre una decisió, i saps que l’has de prendre tu; per tant, sí, et trobes sola.
Si aquell octubre hagués estat un home en comptes d’una dona, l’haurien tractat diferent?
N’estic convençudíssima. Miri, tinc una anècdota: una vegada que vaig estar afònica i no podia parlar, el vicepresident em va substituir a la mesa. Jo hi era però no parlava. Doncs va anar com una seda la reunió! Ni un problema, ni un... Ho tinc molt gravat, perquè a més després ho vam comentar, ‘mira veus avui, que jo no hi he estat?’ A més a mi em deien allò de ‘va, a veure si la fem plorar’... I estic segura que això a un home no li diuen, és clar que em van tractar diferent! Però això ho va sentir tothom menys jo, m’ho van dir després precisament els periodistes, i es va publicar. Però és clar, no va passar res: cap diputat ni diputada va demanar que s’aturés el ple perquè això era un comportament masclista... Això també ens ha de fer reflexionar: si en aquell moment van sentir que estaven dient ‘va, ataquem-la, que la farem plorar’ i ningú no va fer res, hem de reflexionar que el masclisme és estructural, no conjuntural.
Hi ha moments que vostè segueix des de la presó l’actualitat política, i diu que li recorden les bronques i faltes de respecte que hi va haver a la institució. Es refereix a coses així suposo...
Crec que hi va haver una falta de respecte a la institució. Hi havia un voler menystenir el Parlament de Catalunya, com si fos una institució de fireta. Les bronques que hi havia per mi suposaven menystenir la institució que ens representa a tots els catalans i catalanes, pensem com pensem, i intentar fer-la quedar malament. Per significar que ‘aquesta no és la bona, és de fireta’.
Que la nova presidenta, Laura Borràs, es consideri successora seva i que en el seu discurs en ser elegida no cités Roger Torrent, com ho va interpretar?
Li vaig agrair que digués aquelles paraules, que em posés d’exemple. Crec que va dir de seguir el meu exemple, primera perquè estic a la presó i, segona, perquè ella va parlar de tot el que va passar aquell octubre, sempre ha dit que és filla de l’1-O. En el cas del president Torrent, no hi va haver cap moment comparable al 6 i 7 de setembre; si no, potser també s’hi hauria referit. Per tant entenc que es va referir a mi en aquest sentit.
Quan Borràs diu que defensarà la sobirania del Parlament fins al final, vist tot el que ha passat, què li recomanaria?
És molt difícil, no m’agrada donar consells. A ella també li passarà com a mi, que quan haurà de prendre decisions també se sentirà sola. Defensar la sobirania del Parlament i la llibertat d’expressió han estat sempre els meus principis. Per tant li diria que estic d’acord amb el que pensa; ara bé, que també pensi en les conseqüències.
Algunes declaracions i mocions no efectives s’haurien d’estalviar, vistes les conseqüències?
S’hauria d’intentar ser molt pràctic: la idea de dir “fem això, però que ens serveixi per a tal cosa”. A vegades hi ha simbolismes que no valen la pena i d’altres que sí. Un cert simbolisme sempre és necessari... doncs els que valen la pena tirem-los endavant. Hem de triar molt bé les batalles on anem, perquè totes no les guanyarem. Si estem disposats a perdre una batalla, que sigui una que no valgui la pena.
De la situació a les presons n’hem sabut molt a través de l’experiència dels presos polítics. És dur reconèixer-ho, oi?
La presó és una institució tancada, hermètica. El sistema sanitari, el sistema escolar... són sistemes oberts. Pots entrar a l’escola, parlar amb els professors, parlar amb els nens, veure què mengen. A l’hospital igual: hi entres i parles amb els metges, vas a les habitacions, mires el que fan, t’ensenyen les sales d’operacions, parles amb la infermera, mires què menja, les medicines que es pren... D’una presó no en saps res, tu no hi entres, no saps què hi passa. I això va bé a les institucions, però també a la societat, perquè si no ja haurien protestat i ja s’hauria canviat. Són unes persones que ja està bé tenir-les allí apartades, que compleixin la pena i no molestin. Per tant, la reinserció ens l’hauríem de prendre seriosament. Si realment volem reincorporar-les a la societat, les presons no poden ser hermètiques, han de ser obertes.
Vostè parla de les presons obertes dels països del nord.
Tenim experiències molt reeixides de presons on de nit dormen a la presó però de dia van a fer servei públic: un jardí, un camí... el que sigui. Que ells sentin que fan un servei públic i que la societat no els tanca ni els amaga ni els té reclosos sinó que són un servei i formen part d’aquella societat. És veritat que tampoc hem de caure en el bonisme i no hem de pensar que si fem això tothom sortirà i tot serà perfecte. N’hi haurà que tornaran a entrar a la presó perquè delinquiran igual
De la lectura es desprèn que les dones viuen gairebé una doble presó: la seva vida personal i la seva situació més la de la presó.
De tota la població reclusa, només un 6% o un 7% són dones. Les dones delinqueixen menys perquè són menys agressives, menys violentes, més empàtiques. I per tant quan entren a la presó es troben en un ambient que els és molt dur, en general. I si li pregunten pels seus fills, pel seu company, els seus germans… és com si pel fet de ser a la presó ella els hagués volgut deixar. Això, a un home, no li passa. Per això diem que aquest masclisme es viu a tot arreu; a mi el fet de ser a la presó m’ha reafirmat el meu feminisme.
Ha aconseguit victòries que poden semblar menors des de fora però que dins s’entén que són molt importants. Parla de l’assecador de cabells, de poder dutxar-se a la cel·la…
A la presó qualsevol petita cosa és molt important. Nosaltres veníem d’Alcalá-Meco, on teníem assecador, i vam arribar aquí i no n’hi havia. I a més després a Wad-Ras també en tenien! És un canvi que a les dues presons d’homes on vaig estar no en tenien i ara sí que en tenen, tant a Puig de les Basses com a Mas d’Enric. És molt important, perquè les dones ens hem d’eixugar el cabell, i totes el portaven el cabell. Em va estranyar molt. ‘Com ho feu?’, els preguntava. I em deien que amb tovalloles… No hi donem importància perquè són coses que tenim cada dia, però quan no les tens, Déu n’hi do. Algunes havien passat tres i quatre hiverns sense assecador, deurien passar tot l’hivern constipades...
Són dos factors que es deuen ajuntar. D’un cantó, qui pensa les presons. I per l’altre, que les preses no havien après o no tenien l’hàbit de queixar-se.
O no es queixaven perquè es pensaven que no tenien dret ni a tenir assecador. Perquè hi ha coses molt estranyes, per exemple el tema del microones, que sento com una derrota, perquè no he aconseguit que n’hi hagi un. És clar, quan estàs amb 700 o 800 persones, de vegades el menjar t’arriba fred. O si et vols fer un cafè amb llet, cal poder tenir un microones a la sala comuna. No hi trobo cap explicació, no té sentit. I vaig pensar que es podia demanar. Com poder dutxar-nos a la sala després de fer esport en lloc del gimnàs, que ens treia hores de fer esport. Com mirar que les dones també puguin treballar a la cuina, perquè els sous són més alts, o a la cafeteria. I a base de demanar es va aconseguir. I la direcció de la presó hi ha d’estar d’acord perquè, si no, tampoc ho hauríem pogut aconseguir. Penso que no s’hi va pensar.
Una de les seves victòries, explica al llibre, és que algunes preses escrivissin amb un bolígraf lila, pel que significava.
La victòria no és que escrivissin amb un bolígraf lila, sinó el que significava de feminisme. Era dir: “Va, posem-nos-hi, que juntes ho podem aconseguir.” El tema de la sororitat. La victòria és adonar-se que ho podien aconseguir. Em sento orgullosa d’haver aconseguit que a moltes de les preses els hagi pujat l’autoestima i, sobretot, haver inculcat, tant a les internes com a la direcció, que en qualsevol decisió de la presó també s’havia de tenir en compte l’opinió d’elles.
Expliqui’ns l’origen del bolígraf. Ve de la primera presó, oi?
Vaig començar a escriure amb un bolígraf de color lila a Alcalá Meco. El primer dia, en anar a comprar un retolador, em van demanar de quin color el volia i vaig dir que lila. Sempre els gastava lila, i quan vaig venir aquí, també. Però a Mas d’Enric no se’n venien. I totes les preses em deien: “Per què escrius amb aquest color, si no es ven a l’economat?” “Perquè soc feminista”, els deia. I em deien que elles no; algunes eren indiferents, però la majoria no eren feministes. I jo els deia: “Així us sembla bé que, per exemple, ara que aneu a treballar, treballeu el mateix i cobreu menys que els homes?” “Ah, és clar que no!”, responien. El feminisme és demanar els mateixos drets, i vaig començar a posar exemples. I al cap d’un temps, un dia vaig veure una interna escrivint amb un bolígraf lila que jo havia llençat a la paperera. Em va dir que escrivia a la seva iaia i li deia que ara també seria feminista per això de la discriminació. Em va fer molt contenta, ja havia començat a reeixir la idea de lluitar pels drets. A partir d’aquí vaig demanar a la família que em portés bolígrafs i retoladors liles, i en vaig regalar a les companyes.
En el cas d’alguna presa, vostè diu que no se’n va sortir.
Més d’una, sí. Una altra em va prometre que no tornaria a entrar, però passats quatre mesos la vaig tornar a trobar. Havíem parlar molt i em pensava que no tornaria a entrar, i això dol molt perquè les hi acabes agafant estima, sobretot quan les veus tan desvalgudes i tan fràgils. Quan surten, algunes acaben a cases okupes o al carrer perquè no tenen on anar. Si les envien a un alberg al cap de poc temps les fan fora perquè només hi poden ser uns dies. És un sistema molt complicat. Una altra em deia que a la presó ja estava bé perquè així no s’havia d’anar buscant la vida. 
Quan els explica perquè és vostè a la presó, ho entenen?
No, no s’ho creuen. Elles sí que van veure el judici i sabien de què anava, però no van entendre res, ni dels advocats, ni de l’acusació, ni de la defensa. Quan em pregunten perquè sóc a la presó, creuen que dec estar equivocada. No ho entenien perquè els seus delictes estan molt clars –intent d’homicidi, homicidi, furt, robatori amb violència...– i els meus són incomprensibles. Els tenen tots etiquetats, i a elles, els meus no els sortien, no existien. El dia que em van condemnar a onze anys i mig no entenien res les pobres. Al·legaven que elles havien tingut condemnes amb violència i no els havien caigut tants anys. No ho entenien perquè no havia fet mal a ningú, ni violència, ni res. Em deien aquella famosa frase «existe la ley, però no la justícia». Una em deia que a mi m’havia passat això perquè no hi ha justícia.
El dia de les eleccions, el va seguir des de la cel·la?
No, era fora. Vaig anar a votar perquè havia demanat permís i me’l van concedir; havia sortit de la presó el 30 gener. Havia demanat de votar a la presó, però ho vaig poder fer al carrer.
Què va pensar veient els resultats del 14-F?
Vaig estar molt contenta perquè era molt important passar del 50%. No tant perquè el govern espanyol pogués canviar la seva opinió, perquè ni amb el 80% canviarà, sinó per a nosaltres mateixos. Feia la sensació, en les últimes eleccions, que no avançàvem; en canvi aquesta vegada ha estat un salt qualitatiu. Ens ha il·lusionat i ens ha donat més forces per tirar endavant… Ara, tota la gent que ens deia “no sou ni el 50%”, doncs mira, ja el som, i continuen dient exactament el mateix.
Salvador Illa parlava que són el 25% sobre el cens.
És clar, doncs llavors ell és molt menys encara sobre el cens. En democràcia malauradament es compta qui va a votar. És a dir, malauradament, perquè hi ha països on vota molt poca gent. Però sempre s’ha comptat sobre la gent que va a votar, perquè a l’altra gent representa que ja li deu està bé el que surti.
En tot cas, ser més del 51% no ens acosta al referèndum, no?
Tot ens acosta al referèndum, qualsevol pas ens acosta a la independència, a la república. Però diguéssim que no fa canviar la voluntat del govern espanyol.
De moment, però, hem vist dos intents d’investidura de Pere Aragonès i no s’ha investit.
S’acabarà investint. Tinc claríssim que l’independentisme no malbaratarà aquest 51% i no tinc cap dubte que s’acabarà investint. A més, tenim l’experiència del president Puigdemont, que es va investir dues hores abans que acabés el termini. Tots som conscients que hem aconseguit passar del 50%, que és històric, i no tinc cap dubte que no el malbarataran.
Llavors què passa? Que hi ha massa ferides obertes encara?
Crec que hi ha ferides obertes i ha diferents maneres de veure les coses, i per tant, si això serveix perquè hi hagi un acord estable i sòlid, i que duri…
I la posició de Junts per Catalunya, l’abstenció, l’entén?
Suposo que tenen les seves raons, i ara ja han dit que sembla que s’arribarà a un acord. Jo entenc l’abstenció de Junts en el sentit que suposo que l’escull real és què fem en aquesta legislatura i com ho fem. Espero que sigui pel gruix de la importància del que s’ha de fer aquests anys.
Sembla que un dels principals motius de discussió és el Consell per la República. Vostè ha seguit l’activitat del Consell?
No, des de la presó no es pot seguir gaire, però crec que a escala internacional té el seu paper, el pot tenir i l’ha de tenir. De fet ja ha estat important per a la internacionalització del conflicte, i a més ha estat en les victòries judicials de l’exili. És important per tal de donar a conèixer Catalunya, de treballar en aquest sentit. El que passa és que cal que es reformuli, i ja s’han posat d’acord per fer-ho. Per tant, crec que ja no serà un escull.
Abans parlava de la importància d’aquest 51% cara endins. La gran pregunta: per fer què?
Precisament, crec que no s’arriba a acords perquè un dels esculls és veure què fem aquesta legislatura. Espero que l’únic escull no hagi estat el Consell per la República, i que l’escull sigui què fem aquesta legislatura i com ho fem. Per tant, s’està discutint ara. Ara estan amb això.
El dia que es va constituir el Parlament vam veure una abraçada molt emotiva amb l’exconsellera Meritxell Serret. Com interpreta la seva tornada?
Tot el que sigui posar fi a la repressió és molt positiu. Si l’exconsellera ha pogut tornar a casa i ha pogut treure aquella pancarta del seu poble vol dir que hem avançat, és un pas contra la repressió. Tot el que sigui posar fi a la repressió i que ella pugui tornar a casa seva, que ja volia tornar, em sembla positiu.
El seu obre la via a més retorns de l’exili?
Podria ser, però les situacions són molt diferents. No és la mateixa la de l’exconsellera Serret que, per exemple, la de la Marta Rovira, que continua processada per rebel·lió. És l’única. I la situació de la Clara Ponsatí, el Lluís Puig, el president Puigdemont... també és molt diferent perquè les acusacions eren diferents, i a Serret feia més d’un any que no li havien dictat cap euroordre. Cadascú s’ha de plantejar si pot tornar depenent de les seves circumstàncies personals, i crec que les de l’exconsellera Serret eren favorables. Ella tenia ganes de tornar, i jo n’estic molt contenta perquè, com a mínim, hem guanyat un pas contra la repressió.
Podria ser el cas d’Anna Gabriel també?
Sí, evidentment, l’Anna Gabriel podria ser. Està exactament en el mateix cas, perquè tenia la mateixa situació que l’exdiputada Mireia Boya, acusada de desobediència, i absolta. Per tant, seria un cas per poder tornar.
La diferència del que s’ha de fer en aquesta legislatura respecte de la seva és potser que se n’ha après el preu?
Hi ha dues diferències molt importants. Primer, la repressió: hi ha gairebé 3.000 represaliats. I segon, la pandèmia. Són dues coses molt greus que ens afecten com a país, i per tant aquesta legislatura és molt diferent de l’anterior. La pandèmia ha condicionat molt tota aquesta i l’anterior legislatura. Amb tots dos condicionants s’han de prendre decisions.
Ara que parla de la pandèmia, ja està vacunada?
No. A la meva mare li posen demà (per avui) la segona dosi, té 92 anys. És una cosa desigual, perquè la meva fillola és mestra i ja està vacunada... En canvi nosaltres som tres germans, jo sóc la del mig i cap dels tres estem vacunats.
De la pandèmia no en parla en el llibre perquè fa reflexió sobre feminisme, però segur que l’efecte que ha tingut deu ser molt alt...
No en parlo perquè el llibre s’acaba al principi, al mes de febrer i març de l’any passat. Però diguem que la pandèmia ha estat molt pitjor a la presó, perquè ha significat que no teníem visites, que no hi havia vis-a-vis i per tant l’aïllament encara era més gran. Perquè és clar, totes les preses esperàvem el cap de setmana o el dia que tocava perquè vingués la família, i durant la pandèmia això no hi va ser i, per tant, l’aïllament era total. Es veritat que teníem més trucades, però no és, en absolut, el mateix. La pandèmia a la presó ha estat duríssima perquè l’únic vincle que tens amb el món exterior, que són les visites, ens el van tallar. A part, a dins, amb mascareta, distància, rentar-nos les mans, tampoc podíem fer esport.... Tot això era igual que a fora, però a fora la gent, com a mínim, estava amb la seva família. En canvi, allà estàvem sols i no teníem la llibertat de trucar algú quan volies...
Ara que parlàvem de política i dels nous papers, vostè, que en va ser presidenta, quin creu que ha de ser el de l’ANC?
L’ANC es va fundar perquè necessitàvem un espai d’entesa on poguessin convergir les entitats i els partits polítics. Aquest era l’objectiu, perquè els partits no s’entenien. Però això ja és història. A mi m’agradaria que l’ANC fos aquest espai que aglutinés i aixoplugués totes les sensibilitats de l’independentisme, que seguís l’esperit amb què la vam crear i fos un espai molt ampli, on tothom se sentís a gust, i es tinguin en compte les seves decisions. Aquest és l’esperit de les persones que la vam fundar. Ara, és cert que l’ANC és assembleària i és el que vulguin que sigui els seus socis, i si aquests voten en una direcció...
No li preguntaré si es tornarà a dedicar a la política...
Això m’ho hauria de demanar d’aquí a vuit anys i mig, perquè estic inhabilitada. Si em pregunta per la política professional o institucional…
Ho dic perquè al llibre fa una reflexió en relació als companys que sí que hi tornen i diu que els homes tenen més necessitat de reconeixement...
Crec que sí. O són diferents. La prova és que gairebé tots els homes s’han presentat a unes eleccions o altres i les dones, la Dolors i jo, no. I en Jordi Cuixart es va presentar a la reelecció d’Òmnium. Aquí rau la riquesa, seria molt avorrit si tots fóssim iguals. Ara, tornant a si em dedicaré a la política, oi tant que sí, perquè jo l’entenc com una manera de transformar la societat per millorar-la i, per tant, escriure això, per mi és fer política. El feminisme és política, evidentment.
Fèiem l’entrevista en motiu del llibre, però ara en publica un altre d’un conte...
Sí. Es titula Les paraules sempre seran lliures i surt el 8 d’abril. És un conte que és un intent d’explicar què és la presó al meu nét que ara té tres anys i mig, perquè m’he perdut les seves primeres paraules, els seus primers passos. Perquè he estat tants mesos allunyat d’ell. És un intent d’explicar que no totes les persones que són a la presó són dolentes; que també hi pares i mares i iaios i iaies que estimen els seus néts. És un intent d’explicar això perquè ara és molt petit, però ja entén que hi ha alguna cosa. Ell ja ho nota.. I si serveix a d’altres persones per explicar-ho, doncs perfecte.

k

L’entrevista sencera, al web www.elpuntavui.cat

Passa a la plana següent

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Segona oportunitat

barcelona

Crit desesperat de Cuixart per unir l’independentisme

barcelona

L’informe del Tribunal de Comptes és “exagerat”

Madrid

El TJUE limita les detencions europees a persones jutjades

barcelona

Sánchez congela el diàleg sense govern i tem eleccions

madrid

Tambors de guerra a Gaza i a Israel, que rebutja una treva

Beirut

L’ANC convoca una concentració per exigir un acord a ERC i Junts

barcelona
economia

Reguant (CUP), detinguda per haver protestat per un desnonament

Guanyem no avalarà uns comptes de “retallades”

girona