Cultura

Una història pròpia

La narradora Maria Barbal recull a l’Espai Cultural La Lira del seu Tremp natal el guardó de la 53a edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium

Maria Barbal: “Malgrat totes les imposicions, si volem hi ha esperança”

Aquest any a Maria Barbal totes li ponen. Després de guanyar el premi Josep Pla de la factoria Planeta per Tàndem, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que han obtingut poques dones i que confirma una carrera que va esclatar el 1985 amb la celebrada Pedra de tartera. Ahir, Òmnium en feia el lliurament amb un acte creatiu i literari, en què tres actrius van recórrer la narrativa de l’escriptora de Tremp, a més de recuperar articles de premsa dels gairebé quaranta anys de trajectòria. Magda Puig, Ester Cort i Rosa Cadafalch, amb flaixos que ressonaven a l’Espai La Lira del seu poble natal: “Barcelona és tot a una hora. A dos quarts de vuit obrir la porta, a les vuit encendre la calefacció, a les dotze repartir les cartes, a les nou recollir les escombraries i a les deu tornar a tancar” o “Soc una persona reservada. Potser per prudència o per timidesa. Se’m pot explicar a través de la meva obra. Explico el meu món, i miro d’entendre’l, a través de la meva obra. Però la família...” Mentre recitava, Magda Puig oferia un retrat fefaent de la combinació de timidesa i força que conté la personalitat de Barbal. Un altre fragment revelador: “Crec que com a persones intentem viure una història pròpia, el més deslligada possible de la dels nostres pares, de la generació anterior. No obstant això, sovint no podem deixar d’admetre l’herència que ens lleguen, amb voluntat de fer-ho o no. És després de processos de conscienciació, que podem assumir aquesta herència i prendre una posició clara en relació amb ella. Ideologia, actituds, lluita, refugi i migració, passivitat, col·laboració, secret són mots que expressen qüestions vitals bàsiques d’influència. A la perifèria hi ha les circumstàncies econòmiques, geogràfiques i altres de cada família.”

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, va recordar una altra asseveració de Maria Barbal: “Malgrat totes les imposicions, si volem hi ha esperança.” També va remarcar: “Poder anunciar-li personalment el veredicte del jurat va ser un acte de reafirmació, i avui, que per quart any els poders de l’Estat m’impediran lliurar el Premi d’Honor, cap frustració i, des de la presó, més lliures que mai. Perquè, gràcies als mestres que es van comprometre amb la llengua, als creadors perseguits que no callen i al jovent que no es resigna, som conscients que sí, que en la voluntat del ser i la persistència del fer seguim alimentant l’esperança.” Cuixart va enviar un vídeo des de Lledoners perquè li va ser revocat el tercer grau penitenciari. També va fer una glosa Albert Villaró. Més d’una hora després del començament, a un quart de nou del vespre, Barbal va fer un recorregut per la seva vida, la dura batalla de la guerra a Tremp, la docència al Prat, Barcelona, el Besòs i la literatura, abans de recordar Montserrat Roig –que va conèixer en un institut– i citar Joseph Brodsky: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria.” Felicitar Maria Barbal és llegir-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.