Cultura

On floreix el llimoner

Des del premi Carles Riba de Miquel Desclot a la publicació de nous autors, traduccions i poetes consolidats, la poesia catalana confirma el seu gran estat

Des del premi Carles Riba a Miquel Desclot a la publicació de nous autors, traduccions i poetes consolidats, la poesia catalana confirma el seu gran estat. La setmana passada vam fer un resum de novetats de poetes de les noves generacions i ara la complementarem amb un panorama que creix, més amb autors com Miquel Desclot, un dels valors segurs de la poesia catalana després dels clàssics moderns. Quan vaig entrar a la universitat el 1977, Desclot ja regnava amb totes les figures encara vives. Mig segle després, l’aparició del seu premi Carles Riba, titulat amb el foixià Despertar-me quan no dormo (Proa) confirma tot el que es capaç de fer: sonets d’una musicalitat agradable, introducció de clàssics –molts dels quals ha traduït– i una mètrica que no enfarfega sinó que mostra harmonia. També ha estat una bona notícia la incorporació de la narradora mallorquina Antònia Vicens a la poesia, de la qual tenim una àmplia antologia des del 2009 a Si no em dius fort el meu nom em condemnes per sempre (Pagès). El poeta Jaume Pont ens diu al pròleg que “llegir Vicens és fer-ho com qui trepitja vidres, amb els peus crivellats com una magrana.” Un altre gran autor dels setanta, Biel Mesquida, ens ensenya a Carpe Momentum (Jardins de Samarcanda) el seu lirisme desbordant en poemes breus plens d’intenció i amors trencats.

Un altre esdeveniment és el nou Feliu Formosa, que a L’incert encontre (Balbec) mostra allò que Jordi Solà afirma a l’epíleg: “El retrobament amb la poesia de síntesi que ja havia conreat a Immediacions. Un retorn pletòric a les formes de la poesia japonesa. També és un xut Clars, aquest matí, són els teus records (Labreu), la poesia reunida entre el 1989 i el 2009 d’Antoni Clapés. O l’elegància dels sonets maleïts i clàssics de Pere Rovira a El joc de Venus (Proa), carregats de passió i sensualitat. Tanquem aquest apartat amb la recuperació de Felícia Fuster a Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (Balbec), que coincideix amb el centenari. I la selecció de Tomàs Garcés, Només els somnis són veritat (Galàxia Gutenberg), que ha fet el mag Josep Pedrals.

Animals que parlen

El repàs continua per Els ulls de la gossa (Ed.62), on Albert Roig reuneix pràcticament tota la seva hipnòtica poesia. També a 62, el seu contemporani Josep-Anton Fernàndez publica L’animal que parla, vinyolià recull que va assolir el premi Ausiàs March. El seu antic soci Jaume Subirana presenta una antologia bilingüe de la seva obra Rama de agua (Árdora ed.) També és bilingüe Piel del alma (Cántico), la bella poesia de Josep Checa, plena d’imatges de la natura que va aconseguir el Senyoriu d’Ausiàs March. En una línia existencialista semblant es mou Jordi Llavina a L’anell, ple d’imatges impactants, túnel del temps d’intens lirisme. També són de graduació Us de paraula de Gabriel Guasch, el recull Passatges de Miquel-Lluís Muntané, Tot és altre de Montserrat Rodés i L’efecte Morgana d’Anna Aguilar-Amat, dels quals sempre aprenem a sentir diferent.

Premis destacats

Altres premis destacats són l’Estellés de Joan Duran per Nua cendra i el seu “fulgor desbocat”; Òrbites en sincronia, premi Torre de Piles d’Israel Clarà; el Màrius Torres d’Amadeu Vidal per Emboscada; el Ciutat de Palma d’Albert Garcia Elena per El coure sota el Hudson; el Pollença de Josep Gerona per El no-res perdura sempre; el Ciutat de Terrassa de Marta Pérez Sierra per Punta de plom. Tots aquests poetes són d’obra llarga i consolidada. Sense premis ens arriben la corprenedora Corina Oproae amb La mà que tremola, Mals pensaments i altres animals de companyia de M. Dolors Coll, Cua de foc de David Madueño i La insolència que ens queda de Jorge Brotons, poeta i pintor alacantí.

Traduccions

Havia costat que les editorials presentessin traduccions de poetes contemporanis. Això ha canviat gràcies als independents. Per exemple, Lleonard Muntaner presenta De quatre en quatre del gallec Manoel Antonio, impressionant. Adesiara, entre altres novetats, ofereix el clàssic Ossos de sípia d’Eugenio Montale, en traducció d’Octavi Monsonís i del poeta valencià Joan Navarro. Els segells vinculats a Antoni Clapés sempre van plens de qualitat: Ombres dibuixades de Pietro Civitareale, Quietud no mesurable del navarrès Ramón Andrés i Memorial d’Alice Oswald.

“Saps la terra on floreix el llimoner?”, es pregunta Miquel Desclot. Aquests llibres ho expliquen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los Deltonos
GRUP DE MÚSICA

“Quan exposes algú al rock, ja no hi ha marxa enrere”

BARCELONA

La fotògrafa que va arribar al cor del Xino

barcelona

Dret a la vida

BARCELONA
Mirador

Ser aquella llumeneta que titil·la

El Bertrana s’enfila: 124 originals

Girona

Una exposició fa reviure l’esclat d’entusiasme de la proclamació republicana

Girona

Sotrac creix amb ‘On neixen els instints’

gironA
FIGUERES

Miquel Martín, premi Anglada

124 obres opten al Bertrana de novel·la i 170 al de poesia, en un any en què destaca l’increment d’originals presentats

Girona