Cultura

Santiago Segura

Director, actor i guionista

“Una mica d’humor em salva de la crispació”

Ens agradaria creure que els ‘cunyats’ només existeixen als acudits, però són aquí, a la vida real

Santiago Segura (Madrid, 1965) ha sumat tants d’èxits al cinema i la televisió comercials que ja gairebé ningú recorda que Torrente, el brazo tonto de la ley va ser seleccionada a Canes. Concentrat darrerament en la comèdia costumista, estrena Padre no hay más que uno, pel·lícula que dirigeix, ha escrit amb Marta González de Vega i protagonitza. Hi interpreta un pare que ha de passar una setmana sol amb els seus cinc fills. Dues de les nenes actrius són filles seves, i Toni Acosta (la mare) i Sílvia Abril completen el repartiment d’una comèdia que ret homenatge a La gran familia.

El seu no és el clàssic personatge que eludeix les responsabilitats de ser pare. Una mica sí, però és que tampoc li deixen assumir-les.
He, he, això és una mica una excusa: si vols fer alguna cosa al final la fas. Crec que la mare també és una mica reticent a delegar, però és lògic, no se’n fia.
Fa pensar en ‘La gran família’.
És una pel·lícula que em fascina, crec que té en comú el costumisme, la quotidianitat de les situacions i la possible identificació de pares i fills amb el relat.
Com a ‘víctima’ dels xats de pares, reconec les coses de què es burla. S’ha inspirat en la seva experiència?
La veritat és que intento evitar els xats de pares tant com puc, però la Marta, la guionista, va entrevistar diverses famílies per documentar el guió i crec que ha fet una feina molt eficient, vista la reacció dels damnificats dels xats.
Hauria pogut escriure i dirigir aquest film sense tenir fills?
Una clara mostra d’això és Marta González de Vega, la guionista: no té fills, però entre la imaginació i les entrevistes a pares, mares i altres, no li ha fet falta. A mi és veritat que m’ha vingut bé ser pare per a la pel·lícula, ja que a sobre he aprofitat per incloure les filles a la família.
Els ‘cunyats’ dels quals es burla són un animal mitològic o existeixen realment?
Són com Torrente, ens agradaria pensar que són éssers que només existeixen als acudits, però són aquí, a la vida real, constantment, sotjant-nos... I compte, molt de compte: això seu podria ser contagiós.
Hitchcock exagerava? És difícil rodar en un plató ple de nens?
Jo, que soc molt caut, tenia certes reserves, però l’experiència ha estat tan grata i satisfactòria que en faria demà mateix una segona part. Però, és clar, Hitchcock tampoc tenia els nens que hem tingut nosaltres.
Treballar amb les seves filles suposava un avantatge, o la confiança ho fa més difícil?
Les dues coses, per a mi era una arma de doble tall, però vaig pensar que l’experiència seria més gratificant que res. Al final m’han fet cas, igual que a casa... gairebé sempre.
No li costava posar ordre a un rodatge amb nens, amb la seva imatge de simpàtic i graciós?
Sí, molt simpàtic i molt graciós, però quan es tracta d’imposar ordre saben que em poso seriós. Una mica de disciplina ajuda sempre, en la direcció i en la paternitat.
Quan diu de les tres mares tan organitzadores, controladores i rondinaires que són una secta, ho pensa una mica en el fons?
A vegades certes persones et poden fer la vida més difícil, gent que intenta transmetre la seva amargor i frustració. Així que sí que és veritat, té raó que alguna cosa així penso, que s’organitzen de forma sectària i fan una miqueta de por.
Les referències a Esteso i Pajares poden semblar una burla, però en el fons estan fetes amb afecte. Són un homenatge als actors i al cinema que feien?
Sempre perseguint les sueques, quedant-se de rodríguez, intentant lligar tota l’estona... Crec que és una bona venjança d’aquesta actitud el personatge de Sílvia Abril. Per descomptat a Pajares i Esteso els admiro com a còmics i com a persones, i els esmento com a homenatge, els adoro a tots dos.
‘Torrente’ va ser seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes, però les comèdies difícilment van als festivals. Els troba a faltar?
Aquesta pregunta em fa una mica de riure. Torrente va ser en competició al Festival de Canes, gràcies per recordar-ho, perquè gairebé ningú ho sap... A part d’això, no he tornat a trepitjar un festival amb una de les meves pel·lícules. És el destí de la comèdia, però estic feliçment acostumat a això. Sempre que el públic vagi a les sales a riure amb les meves bestieses, em sentiré ben premiat.
En una entrevista deia: “M’encanta deixar anar parides. En canvi, detesto opinar.” Per això li agrada fer comèdies?
I cada vegada més. Jo tinc les meves opinions, com gairebé tothom, però no em ve de gust discutir, enfadar-me, tenir raons per aquest motiu. La gent s’ho pren tot amb una excessiva gravetat. Ni tan sols dic que no sigui necessari, però la transcendència és molt relativa i, vistes les coses amb certa perspectiva, tot es transforma en irrellevant. Una mica d’humor, sempre, és el que a mi em salva de la crispació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los Deltonos
GRUP DE MÚSICA

“Quan exposes algú al rock, ja no hi ha marxa enrere”

BARCELONA

La fotògrafa que va arribar al cor del Xino

barcelona

Dret a la vida

BARCELONA
Mirador

Ser aquella llumeneta que titil·la

El Bertrana s’enfila: 124 originals

Girona

Una exposició fa reviure l’esclat d’entusiasme de la proclamació republicana

Girona

Sotrac creix amb ‘On neixen els instints’

gironA
FIGUERES

Miquel Martín, premi Anglada

124 obres opten al Bertrana de novel·la i 170 al de poesia, en un any en què destaca l’increment d’originals presentats

Girona