Cultura

Crítica

música

Si mai s’atura, no serà per mirar enrere

El concert de Dylan al Liceu va acabar amb crits de “Llibertat presos polítics”

Entrades exhaurides des de pràcticament el primer minut, clima de nit històrica entre les butaques del Liceu, públic expectant, nerviós i concentrat, un tipus intimidatori recorrent la platea amunt i avall amb l’objectiu que ningú fes cap fotografia i crits, després d’una hora i tres quarts de bolo, a favor de la llibertat dels presos polítics. Amb aquest panorama, Bob Dylan va fer, divendres, la seva primera actuació a Barcelona en condició de premi Nobel de Literatura. Un concert –el més important, segurament, dels quasi trenta anys història del Festival Guitar BCN– que, ahir, amb poques modificacions quant a repertori, es va repetir i en què el vell trobador –que, el mes vinent, farà 77 anys– va tornar a fer entendre que, si mai s’atura, no serà per mirar enrere. Posada en escena que feia pensar en aquells vells xous radiofònics que tant entusiasmen el músic (irresistibles interludis de pedal steel, gentilesa de Donnie Herron, entre cançons) i un repertori que és també una declaració d’intencions: tretze dels vint temes pertanyents als últims vint anys de la seva monumental trajectòria i els altres set reformulats d’una manera que alguns troben desafiant, d’altres, insultant però que, a Dylan, li serveix presumiblement per continuar connectat, de forma honesta i veritable, a cançons escrites fa més de mig segle.

Acompanyat d’una banda –Tony Garnier al baix, George Recile a la bateria, Charlie Sexton i Stu Kimball a les guitarres i l’esmentat Herron al violí, la mandolina i el pedal steel– capaç de passejar-se elegantment per tots els angles de la música popular nord-americana, Dylan va comparèixer, aquesta vegada sense barret, i, des d’un piano de cua emplaçat al costat dret de l’escenari, va comandar un xou que es recordarà, sobretot, per una abassegadora Desolation row, una misteriosa Tryin’ to get to heaven i, també –per què no?– pels estàndards (l’últim dels seus històricament controvertits cops de volant) que, plantat al mig de l’escenari, va cantar amb inqüestionable veritat i convicció: Melancholy mood i Full moon and empty arms (popularitzades per Frank Sinatra) i Autumn leaves (inspirada en Les feuilles mortes d’Yves Montand).

Dylan (que no va dir ni “bona nit”, cosa que ja no sorprèn ningú) va defensar amb les dents les cançons de Tempest (2012), de què van sonar cinc temes; va fer-nos patir quan, a Thunder on the mountain, el seu micròfon va començar a fallar (en un dels tres concerts de Madrid van quedar-se sense dues cançons per culpa d’això) i va insuflar nova vida a clàssics com ara It ain’t me babe, Highway 61 revisited, Simple twist of fate, una agosaradament desfigurada Tangled up in blue i unes sempre eternes, per molt que fossin impossible de taral·lejar, Blowin’ in the wind i Ballad of a thin man. Un Dylan delicatessen, enigmàtic i augmentant, concert rere concert, la seva aura de llegenda.

Bob Dylan
Festival Guitar BCN
Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 30 de març


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.