Cultura

Obituari

La dama de l’art

El destí és ingrat. El passat dia 24, el matrimoni de galeristes format per Dolors Junyent i Joan Torra van perdre la vida en un accident de cotxe quan tornaven de la inauguració de l’exposició d’Apel·les Fenosa a la seva fundació del Vendrell. Segons fonts properes a la família, tot sembla apuntar que Torra va sentir una indisposició mentre conduïa i va intentar trobar una sortida per parar el vehicle. No va ser-hi a temps. Va morir al volant. I la falta de control va provocar l’accident, en què també va morir la seva esposa, que era la veritable guia del negoci artístic: la galeria Dolors Junyent.

Així de contundent, com el seu nom, era la persona que ens quedaríem curts i de què ofendríem si ens limitéssim a anomenar-la marxant d’art. Junyent, a banda de l’òbvia i evident estimació a l’art, era també una lluitadora per fer d’aquest sector un sòlid edifici en què cabessin totes les tendències i en què els professionals fossin fidels transmissors al públic dels valors originals de les obres d’art. Volia obrir finestres, i fer-ho amb gust, professionalitat i amor.

En aquest sentit, va tenir, al llarg de molts anys, la responsabilitat de dirigir el Gremi de Galeries de Catalunya en una època en què les lluites entre les diferents associacions de galeristes –moltes integrades en el gremi– no ajudaven a l’objectiu de fer de l’art un àmbit més proper a la gent i menys elitista. Tot i que la seva especialització eren les grans firmes –deliciosa l’experiència d’asseure’s al costat d’un Miró–, la seva obsessió era expandir el coneixement de l’art. I així va impulsar la fira Art Expo, que durant anys va dirigir el galerista, també mort, Antoni Botey. Les guerres internes van destruir la fira i va deixar un buit que, malgrat la creació d’altres propostes, encara no ha fet recuperar per a Barcelona i Catalunya un cert paper de lideratge que ja s’havia començat a perdre quan Arco va passar de la capital catalana a la capital de l’Estat.

Jo havia passat força estones a la seva galeria del carrer Aragó de Barcelona. Xerrant amb ella aprenia molt. I el seu gran saber el transmetia de manera que et feia creure que el qui en sabia eres tu. Gran error. El que passava és que Junyent era una dona de gran educació i de finesa de maneres. Això no treia que era ferma com una pedra. Defensava el que creia que era bo per al conjunt de galeristes. No debades els seus companys la van anomenar presidenta honorífica del gremi.

Guant de seda, puny de ferro. Tot i que encara tenien força energia –ell tenia 77 anys i ella, 76–, els darrers anys havien obert pas a les idees de joventut. Els seus fills Armand i Meritxell de ben segur, amb la forta pena que representa la tràgica pèrdua, donaran continuïtat a un llegat de coneixement i bon gust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.