Guerra civil

Hi ha pocs episodis històrics que hagin generat una producció bibliogràfica tan intensa com la guerra civil. Si es dediquen a fer una senzilla recerca en qualsevol portal virtual de les biblioteques públiques o en la base de dades de llibres editats, ens adonem dels milers i milers de volums editats, la qual cosa fins i tot provoca que algun cercador ens obligui a acotar la nostra recerca. El material, doncs, és interminable, més enllà dels buits que puguin existir, tant en l'aspecte temàtic com en el territorial. Una altra cosa ben diferent és que tanta producció ens hagi ajudat a entendre un episodi tan complex d'explicar com fàcil de caure en els apriorismes ideològics o les tergiversacions malintencionades. Encara avui, es mantenen instal·lats alguns mites que va deixar-nos com a herència el franquisme, com ara el de l'amenaça comunista com a principal mòbil dels revoltats, el de l'habilitat diplomàtica de Franco per mantenir-nos en la neutralitat durant la guerra mundial o el de la visió maniquea de bons i dolents. El 1956, quan el règim s'ha s'havia llançat en braços dels Estats Units en la lluita contra el bloc comunista, un manual d'història sentenciava que el 1936 s'havia posat en perill “a todos los españoles honrados contra el detestable conjunto de masones, marxistas, comunistas y separatistas que llevaban a nuestra patria al abismo y la ruina material y moral”.

El Memorial Democràtic i l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural van voler contribuir a esvair alguns dels mites i van organitzar una jornada sobre la guerra civil a les comarques gironines, la darrera d'un cicle que ha intentat acostar una visió que no es limiti a la capital del país. La jornada va aplegar alguns dels millors especialistes de les comarques gironines. I el fil conductor de bona part de les seves intervencions va ser la voluntat de trencar aquests mites i recuperar la memòria. Josep Clara, que es va centrar en la trama conspirativa del 18 de juliol del 1936, va posar de manifest que allò que perseguien els insurrectes no era l'amenaça comunista, sinó les reformes republicanes, i que malgrat la imatge de caos que es va voler traslladar per descriure allò que va succeir a la rereguarda republicana, “la realitat és desmentida pels papers de la mateixa causa general i els informes de la Guàrdia Civil”. La historiadora Gemma Domènech va voler desfer uns altres mites, en aquest cas els que van envoltar el tema de la destrucció i la salvació del patrimoni. I el primer mite el va voler esvair des de bon començament, quan va anunciar la voluntat de centrar-se en el patrimoni salvat, “perquè de la destrucció se'n va parlar durant quaranta anys”. La paradoxa d'aquests esforços és doble: d'una banda, perquè, tal com va afirmar, “la participació en la salvació del patrimoni es va girar contra els seus protagonistes en el moment de la repressió franquista”; i, de l'altra, perquè la vocació per aplegar el material acabaria esdevenint la llavor dels futurs museus diocesans. La jornada també va tenir la participació del professor de la Universitat de Girona Joaquim Nadal, que té a les seves espatlles un coneixement mil·limètric de la ciutat i una memòria notable; i, a partir d'aquests dos ingredients, va treure petroli d'un fet aparentment anecdòtic com la col·locació de la primera pedra de l'escola Prat de la Riba, el 24 de juliol del 1938, i va començar a desgranar una llarga llista de projectes que demostraven tant l'aparent normalitat del funcionament de l'administració com la vocació per mantenir el reformisme republicà, malgrat les exigències de la guerra. En la jornada també hi va intervenir l'historiador David Garcia, que es va centrar en els bombardejos i va posar èmfasi en el vessant militar més que no pas en les seves conseqüències per a la població civil; i Jordi Gaitx, que es va centrar en la retirada i l'exili, i es va lamentar de la dificultat per recuperar la memòria dels exiliats. Els darrers mites va esvair-los Enric Pujol, centrat en el paper que va jugar la frontera i les penúries a les quals va sotmetre la població el franquisme pel seu aïllament internacional. L'historiador de Figueres va resseguir amb detall l'obstinació del règim per fortificar de dalt a baix la frontera, sobretot durant els mesos finals de la Segona Guerra Mundial. Però no es va quedar només en la frontera física, sinó que va voler posar de manifest que per al règim franquista la frontera era un concepte ideològic, concretat en la voluntat d'aïllar el país de la resta del món.

La jornada era gratuïta i l'objectiu, arribar al màxim de públic; però, malgrat tot, l'assistència va ser més aviat minsa, tot i la qualitat dels ponents i l'interès de bona part de les conferències. En la presentació de l'acte, l'historiador Josep Lluís Martín va anunciar que la pretensió final era aplegar el resultat de les jornades que s'han fet arreu del territori en un únic volum; i fins i tot va apressar els ponents a lliurar el corresponent text. Com a mínim, doncs, disposarem d'una segona oportunitat per comprendre molt millor la guerra civil i per esvair del tot alguns mites que va deixar instal·lats el franquisme.

El 80è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys i Jover a mans del règim franquista va ser recordat ahir pel govern català amb un dia de dol oficial, la col·locació de la seva llamborda stolpersteine, l’edició d’un llibre sobre els seus discursos durant la Guerra Civil espanyola i les tradicionals ofrenes a la tomba i al fossar de Montjuïc, on va ser afusellat a dos quarts de set del matí del 15 d’octubre del 1940. A més, la Comissió de la Dignitat n’estrenava l’audiovisual documental Lluís Companys. 80 anys de l’assassinat d’un president.

L’acte més simbòlic en memòria de l’únic president democràtic assassinat a Europa per un règim feixista va ser, a la tarda, la instal·lació al davant del Palau de la Generalitat, a la barcelonina plaça de Sant Jaume, d’una de les llambordes stolpersteine amb el seu nom, que el recorda per haver estat entregat a l’Espanya franquista per les autoritats nazis que ocupaven França. La reneboda del president, Mariona Companys, col·locava la llamborda, que recorda que la Casa dels Canonges del Palau va ser l’últim domicili on el president va viure en llibertat abans de fugir cap a l’exili francès, i s’afegeix a les 242 llambordes emplaçades arreu del país en record dels catalans deportats pel nazisme.

Amb la presència també del president Torra, inhabilitat, l’acte servia al govern per entregar a la família Companys el document que acredita la nul·litat del consell de guerra sumaríssim que el va condemnar a mort. L’Associació d’Amics de les Ciutats de Colònia i Barcelona, que ha col·laborat amb el Memorial Democràtic en fer possible la llamborda de Companys, reivindicava, junt amb Torra, la instal·lació de més stolpersteine en record dels barcelonins deportats als camps nazis. “Hem de demanar a l’Ajuntament que no oblidi els 700 i escaig barcelonins deportats i que mereixen un record”, deia Torra, tot recordant, per exemple, el fotògraf Francesc Boix, testimoni en els judicis de Nuremberg contra els alts càrrecs nazis. L’historiador Josep Maria Figueras presentava el llibre de discursos de guerra del president i afirmava que Companys “personifica encara la gran repressió dels camps de concentració, dels centenars de milers d’espoliats i dels milers d’afusellats del franquisme”.

En les tradicionals ofrenes matinals a la tomba de Companys al cementiri de Montjuïc i al fossar de Santa Eulàlia del castell, on va ser afusellat, el govern insistia de nou a l’Estat espanyol que demani perdó per l’afusellament com a gest de desgreuge per un fet “ignominiós”, en paraules de la consellera de la Presidència, Meritxell Budó. “Fa 80 anys que van intentar afusellar i matar els ideals de Companys; però, per vergonya dels assassins, avui són més vius i forts que mai”, afirmava el vicepresident, Pere Aragonès, en el mateix acte.

Tot alertant que el feixisme ressorgeix amb força, el vicepresident en funcions de president va afirmar que també continuen “la història de repressió” i “les visions més autoritàries contra les institucions catalanes”, tot i que de manera diferent a la dictadura franquista. Així, Aragonès reivindicava que es mantingui la denúncia contra la inhabilitació del president Torra, a qui va agrair que acompanyés el govern en l’ofrena al mausoleu. Torra va fer una crida a no deixar de lluitar per la llibertat i els drets humans i també va voler mostrar el seu suport a les restriccions contra la Covid-19 i va demanar a la ciutadania un “esforç col·lectiu” per rebaixar la corba de contagi.

De la lectura de les últimes ratlles, amb la perspectiva del temps, s’intueix certa premonició: “La carretera és plena de vida. Al seu voltant el camp entra en una pau i en un silenci indiferents.” Avui fa 80 anys que La Vanguardia publicava un dels articles de Josep Pla, “fonamentals per a la història de la cultura catalana, per a bé i per a mal”, remarca Xavier Pla, professor de literatura catalana en la Universitat de Girona (UdG), en què ocupa la càtedra Josep Pla .

El 10 de febrer és la data oficial de la fi de la Guerra Civil a Catalunya i Pla, que “ha estat uns dies a Barcelona, a finals de gener, torna per primera vegada a l’Empordà”, recorda el professor. En la crònica periodística, titulada Retorn sentimental d’un català a Girona, Josep Pla descriu el que veu en el transcurs d’un viatge que transcorre, entre altres poblacions, per Vidreres, Palamós, la Bisbal d’Empordà, Torroella de Montgrí i Girona. Xavier Pla assenyala aquest “valor testimonial” d’observador de la realitat, en el que considera un “article excepcional” des de molts punts de vista: “literàriament, autobiogràficament i històricament”. L’article es publica en un moment decisiu de la història de Catalunya, però també “de la biografia de Pla” que es troba “en el mig del camí de la seva vida: té 42 anys”. Destaca que, a banda del moment vital, l’escriptor sempre ha estat antirepublicà: “Ha donat suport als franquistes sense dubtar i, per tant, és un guanyador de la guerra.” Amb tot, matisa que, a diferència de la “retòrica triomfalista i cruel” dels vencedors, en aquest article, “com a escriptor observador” “no hi és ben bé”. Pla reflexiona sobre la implicació política a pagès amb frases com ara: “La desconfiança natural dels pagesos davant les utopies social-comunistes.” L’article, curull de descripcions planianes, presenta en certa manera un escenari postbèl·lic bucòlic. Compara Palamós (“poble blanc i daurat, té sota el sol i la llum meravellosa del matí una placidesa estàtica”) amb les illes gregues. L’idil·li amb el paisatge mediterrani, però, topa amb la buidor del poble i les moltes cases destruïdes. I quan a la carretera es troba amb els veïns fugits arran els bombardejos i el terror, escriu: “La gent té la sensació d’haver estat alliberada.” L’escriptor també evoca el 19 de juliol del 1939 i la crema de l’altar major de Palafrugell. Quan arriba a Girona, descrita com un campament, fa notar que al cafè Norat “no han deixat ni les culleretes” i continua el relat: “Els rojos han destruït la Girona moderna, és a dir les fonts de vida.” Tot i haver guanyat la guerra, Pla entra en contradicció: “En el guirigall de campament [...] vam sentir una sensació de soledat i d’abandonament indescriptibles.”

El professor de la UdG recorda que Pla és un intel·lectual catalanista conservador que ha format part del bàndol vencedor i en l’article comença a constatar els efectes col·laterals de tot el que ha fet: “Aquest arrasament actual, quines formes de vida crearà amb el temps?” Pel professor, aquí comença la reflexió moral del que passarà: “Ell és conscient que mai tornarà a ser com abans. I que ell ha format part dels que han destruït.” Xavier Pla subratlla que “mes a mes de l’any 1939, l’escriptor anirà prenent consciència i farà autocrítica sobre la situació creada”, perquè en la repressió lingüística s’adona que ell no hi té espai. “Aquest article és el detonant d’una reflexió moral i Pla haurà de triar: o dona suport als franquistes i deixa de ser escriptor català, o s’ha d’allunyar del franquisme per ser el que vol ser, el gran escriptor català de postguerra.”

En l’edició del 4 de febrer del 1939 de La Vanguardia, el titular destacava que les tropes nacionals ja es trobaven “a deu quilòmetres de Girona”. Fent referència al comunicat de guerra del dia 3, el diari assenyalava que “s’havia ocupat Llagostera”, també “Santa Coloma de Farners, Sant Feliu de Buixalleu i Caldes de Malavella”, i que es trobaven a les proximitats de Cassà de la Selva. La situació era irreversible: les tropes franquistes van ocupar les comarques gironines entre el 31 de gener i el 10 de febrer del 1939. Amb tot, la premsa local s’encarregava de mantenir viva la flama de la resistència, tal com es pot llegir en l’edició del 3 de febrer del 1939 del butlletí de Palafrugell, amb un abrandat titular: “Ànim fort i puny dur!” La publicació també recalcava la demostració “antifeixista de Palafrugell” en un darrer míting celebrat al cinema: “Catalunya, tot i que martiritzada i sanguinolenta, encara forta i orgullosa”, destacava la crònica de l’esdeveniment. “Girona, en peu”, es llegeix en un tercer titular sobre “el discurs patriòtic” que va pronunciar “l’alcalde camarada Ballesta” sobre la defensa de la ciutat, poques hores abans de caure.

El 4 de febrer del 1939, també van claudicar Sant Feliu de Guíxols –després d’intensos bombardejos–, Santa Cristina d’Aro, Cassà de la Selva , Quart, Fornells de la Selva, Sant Dalmai, Aiguaviva, Salitja, Vilobí d’Onyar, Arbúcies i Espinelves. Les tropes franquistes havien entrat a Blanes el 31 de gener, i el dia 2 de febrer, entre altres poblacions, a Riudarenes, Vidreres, Lloret de Mar i Tossa de Mar. En els últims dies de la guerra, Banyoles, per exemple, era un quarter militar. Hi havia els soldats del camp d’aviació, els ferits i personal de l’hospital militar. També va ser lloc de pas per als que reculaven cap a la frontera. Entre ells, hi havia el cap de l’onzena divisió de l’exèrcit republicà, Enrique Líster. A Banyoles, la nit del 7 al 8 de febrer del 1939, van tenir lloc els darrers combats en una ciutat descrita com a freda i deserta. L’avanç cap a la Garrotxa era imparable, i a Olot, el matí del 7 de febrer, les tropes del cos d’exèrcit del Maestrat, comandades pel tinent coronel Ricardo Alonso Vega, van entrar per l’estació. El mateix dia, Ripoll també va ser ocupada. El comunicat de guerra publicat a La Vanguardia en l’edició del 7 de febrer recull, en l’avanç “del sector de Girona”, que el nombre de presoners és de 2.000. En el mateix informe, s’assenyala que a “Montfullà s’ha trobat un veritable tresor, format per multitud d’objectes del Museu Arqueològic de Tarragona i altres objectes de la catedral tarragonina”. A Can Pol, a Montfullà, al terme de Bescanó, s’hi van instal·lar alguns dels dipòsits patrimonials de la Generalitat durant la guerra.

Al final de la guerra, l’Alt Empordà es va convertir en l’últim reducte republicà. L’1 de febrer, als soterranis del castell de Sant Ferran, s’hi va celebrar l’última sessió de les corts republicanes. Les màximes autoritats de la Generalitat i de la República, un cop consumada la caiguda de Barcelona, van anar a raure a diverses localitats de la frontera amb França. El president Companys es va estar al mas Perxés d’Agullana, i a Can Barris, a la Vajol, s’hi va instal·lar el president de la República, Manuel Azaña, mentre que el president del govern, Juan Negrín, es va hostatjar a Can Bech de Baix, prop d’Agullana. Polítics, intel·lectuals i milers d’exiliats anònims van travessar la frontera a partir del 4 de febrer, quan França la va obrir a la població civil.

“Girona es va despertar el dia 4 de febrer de 1939 amb un silenci espès. La ciutat era morta i buida. Ressonaven encara els darrers espetecs de les explosions de les voladures que les tropes republicanes havien fet per entorpir l’avançada de l’exèrcit franquista. La fàbrica Grober al barri del Mercadal fumejava i el pont de l’aigua entre el Pont Major i Sarrià era un testimoni mut i esgavellat”, escriu l’historiador Joaquim Nadal en el seu últim llibre, República i Guerra Civil a Girona. Fa vuitanta anys, era un dissabte d’hivern, i Girona “no va ser el mur de contenció que havia estat en altres moments històrics”, assenyala el professor d’història de la UdG Josep Clara.

Els bombardejos que van cosir Girona del 27 de gener a l’1 de febrer havien deixat la ciutat “exhausta”; els atacs aeris eren de l’aviació feixista, amb base a Mallorca. Les bombes del 29 de gener van destrossar la volta de la catedral: “Reparación del boquete de la bóveda y la parte destruida del tejado de la gran nave” a raó de 18.000 pessetes, figura en l’inventari del Capítol de la Catedral i que Joaquim Nadal recull en el llibre. El 25 de gener, l’alcalde Pere Cerezo abandona la ciutat, i el 28 de gener, els partits i sindicats, sense Esquerra, van elegir Joan Ballesta alcalde. Ho seria per una setmana, en un intent desesperat de mantenir un consistori republicà.

Josep Clara recorda que les tropes d’ocupació van trobar “la porta pràcticament oberta”, amb una resistència nul·la, “d’actuacions molt limitades” i amb un espai urbà devastat per les bombes feixistes però també per les voladures que va fer l’exèrcit republicà en retirada. Va cremar la Grober, els Químics, la central lletera i les seus dels sindicats i partits, entre altres llocs estratègics. Un dels testimonis, que aleshores era un nen, Joan Pacheco, recorda l’entrada dels opressors en el llibre Demà tindrem sort: “A dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra entren al barri de l’estació. Mitja hora més tard, el pes de la força entra pel carrer del Carme. Els soldats saquegen les cases, s’emporten els veïns. Alguns, per evitar-ho, pengen llençols amb un Viva Franco o un Arriba España pintats. Els soldats no hi entren.” Josep Clara afegeix que els legionaris italians van entrar, entre les tres i les quatre de la tarda, per la banda oriental de la ciutat, per la carretera de Sant Feliu de Guíxols i algun escamot per Sant Daniel. El professor Clara explica que el general en cap de l’exèrcit d’ocupació, Camilo Alonso Vega, conegut pel seu autoritarisme ferri que després lideraria la lluita contra els maquis com a director de la Guàrdia Civil, va rebre els honors dels triomfadors a la plaça del Marquès de Camps i va prendre possessió, tot seguit, de la casa de la vila. “Des del balcó de la plaça del Vi, va prometre pa, justícia i perdó, i repetí els tòpics del ritual militar”, assenyala.