Política

“No existeix persecució ideològica”

Marchena defensa la independència judicial

El tribunal descriu el procés com un gran engany polític

La sentència observa violència però no rebel·lió

“La violència emprada no va ser instrumental ni funcional”

Una resolució judicial, que pretén ser només una resolució judicial, però també un document històric que traspua una càrrega política de primer ordre en voler erigir-se com a gran defensor de l’Estat espanyol, com a estat de dret, de portes endins, però sobretot de portes enfora, buscant un blindatge de cara al futur pronunciament que la justícia europea haurà de fer del cas català.

Aquesta és la realitat amagada en els intestins de la sentència de 493 pàgines feta pública ahir on el magistrat ponent del text, Manuel Marchena, insisteix una vegada i una altra en el propòsit de rebatre tots aquells que han acusat el tribunal que ell presideix de ser un òrgan polític al servei d’una estratègia d’estat. És per això que en un moment de la seva resolució afirma que en el procés contra els líders independentistes “no existeix persecució ideològica”.

De la mateixa manera, Marchena demana que ningú vegi els membres del tribunal “com un grup de set disciplinats funcionaris disposats a exercir la venjança de l’Estat pel procés secessionista”. Precisament la paraula “venjança” és la que van fer servir ahir els presos polítics per qualificar la resolució del Suprem.

Després de presentar-se com un tribunal net de prejudicis polítics i que només ha actuat en aplicació de la legislació vigent, la sentència desvela el gran interrogant jurídic que es va plantejar sobre el cas en el sentit de determinar si els fets viscuts la tardor del 2017 a Catalunya van ser violents, i per tant podien comportar un delicte de rebel·lió, o si es descartava aquesta possibilitat. El tribunal resol amb una pirueta jurídica admetent que sí que hi va haver violència, però que no hi va haver rebel·lió, rebaixant els fets a sedició i rebaixant també la pena.

Manuel Marchena, i els altres sis magistrats que han conformat la sala, aprofiten també la resolució per menystenir, quasi ridiculitzar, de forma clara i evident l’estratègia política dels polítics sobiranistes catalans afirmant que tot el procés anunciat i promès era un “artifici enganyós” i que van fer moure la gent sabent que la seva promesa d’aconseguir la independència era del tot irrealitzable.

Europa, present

La part de la sentència on s’exposa tota l’argumentació jurídica que ha portat a la condemna per sedició, malversació i desobediència, conté un primer apartat on el tribunal rebutja una a una les múltiples al·legacions de la defensa que van denunciar que el procés es duia a terme vulnerant tot tipus de drets dels seus clients i sotmetent-los a una situació d’indefensió. En la resposta del tribunal es fa evident que Manuel Marchena ha tingut molt present el futur recorregut que tindrà la sentència davant els tribunals europeus, i fa nombroses referències a jurisprudència del mateix Tribunal Europeu dels Drets Humans. Formalment primer, durant el judici, i ara en el fons de la sentència, és evident que una de les obsessions del tribunal ha estat cuidar al màxim la qüestió dels drets fonamentals dels processats i la netedat del procés.

Independència

Per Marchena queda clar que l’única independència que es podia defensar en la resolució judicial feta pública ahir és la que exerceixen els tribunals, i la sala penal del Tribunal Suprem com a màxim exponent de la justícia espanyola. És en aquesta línia argumental que adverteix que la sentència no és el resultat de cap voluntat preconcebuda de condemnar els líders polítics, sinó el resultat de “quatre mesos de pràctica d’exhaustiva prova, amb la declaració dels processats, testimonis, dictàmens dels pèrits i anàlisis de documents en suport convencional i digital”.

L’obsessió de Marchena per defensar la independència de la justícia espanyola arriba al seu grau màxim quan a la pàgina 217 proclama que “el present procés penal no pot ser considerat un instrument al servei de la criminalització d’un projecte polític. No existeix persecució ideològica”, i afegeix: “De fet, la ideologia exterioritzada per la pràctica totalitat dels processats, els seus ideals i els objectius polítics als quals se subordinava la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, són defensats per altres representants polítics amb presència en els parlaments nacional, europeu i la cambra autonòmica.

Atac a Alemanya

La resolució de Marchena destil·la un ànim evident de passar comptes amb diversos incidents judicials que s’han desenvolupat durant el procés. D’aquesta manera, a banda de defensar a capa i espasa el jutge instructor, Pablo Llarena, deixa anar dards enverinats contra la justícia alemanya i belga, que no han col·laborat en la persecució dels membres del govern català a l’exili.

De la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein que va denegar l’extradició de Carles Puigdemont en diu: “Lluny de ser un exemple a seguir, hauria de ser considerada com l’expressió del que pot posar fi al principal instrument de cooperació judicial per preservar els valors de la Unió.” De Bèlgica recorda que 22 dels vocals del poder judicial són designats pel Senat, i considera que això podria ser tingut en compte com a model d’un país que no defensa la independència judicial, en contra del que s’ha defensat des de les posicions independentistes.

Violència sí, però...

La sentència als líders polítics pretén posar fi al debat jurídic que s’ha produït durant els dos llargs anys que ha durat el procés judicial sobre si els fets del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia i del dia del referèndum de l’1 d’octubre, del mateix any, van suposar actes de violència de la població alçada en contra de l’Estat espanyol i, per tant, podien rebre la consideració penal de rebel·lió.

Manuel Marchena resol el dilema donant la raó a l’acusació del cas, que sempre ha sostingut la presència de violència i, a la vegada, també dona satisfacció a les defenses assegurant que no es va produir un delicte de rebel·lió, amb al qual cosa les penes a imposar finalment són ostensiblement més baixes. La sentència resol aquesta aparent contradicció assegurant que els actes violents del setembre i de l’octubre no van ser violents però no va tractar-se d’una violència instrumental ni funcional per a la consecució de la “secessió”.

En aquest sentit afirma que quan es van produir els actes violents ja s’havia construït una legalitat paral·lela, amb la “inobservança de la Constitució i l’anunci de la celebració del referèndum”; per tant, la violència que es va produir va ser com a “culminació” del procés i no com a “instrument” per aconseguir una realitat buscada.

De la mateixa manera s’afirma que la violència no va ser funcional, no va complir la funció d’aconseguir la independència definitiva perquè, com bé recorda la sentència, no sense un cert aire de fer-ne befa, que “la conjura va ser definitivament avortada amb la simple exhibició en unes pàgines del BOE de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la comunitat autònoma de Catalunya”. I, seguint amb el mateix to, recorda que aquest fet “va determinar alguns dels processats a emprendre de sobte una fugida”.

Engany

La sentència no amaga un cert to de burla pel capteniment dels polítics catalans, als quals tracta poc més que d’aficionats que en cap moment van estar en disposició de posar en risc la integritat de l’Estat espanyol i que la seva estratègia es va fonamentar a enganyar la població. Tant és així, que el tribunal sosté que “tot i el desplegament retòric dels acusats, el cert és que la inviabilitat dels actes concebuts per fer realitat la promesa independència era manifesta”. I afegeix: “L’Estat va mantenir en tot moment el control de la força militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social, i va convertir l’eventual propòsit independentista en una quimera.”

Com que no hi va haver risc real de destrucció de l’Estat, no es pot considerar que hi hagués delicte de rebel·lió, tot i la violència, i tot plegat ho redueix a “un simple somni de l’autor o un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure que estaven assistint a l’acte històric de la fundació de la república catalana”.

Contra l’ordre públic

Així les coses, la moguda independentista de la tardor del 2017 va quedar rebaixada, a ulls de Manuel Marchena, a un simple acte d’alçament contra l’ordre públic, que és així com es defineix el delicte de sedició en el corresponent article del Codi Penal, que suposa alçar-se de forma multitudinària i generalitzada per impedir l’aplicació de les lleis o manaments judicials. En aquest context entén les mogudes de l’1 d’octubre i el 20 de setembre. La sentència rebat els arguments dels que afirmen que en un dia i en l’altre hi va haver actes d’exercici del dret de manifestació afirmant que “el dret a la protesta no pot mutar en un exòtic dret a impedir un mandat judicial”.

Malversació

La sentència troba provat també el delicte de malversació de fons públics, amb un total de 2,5 milions d’euros, si bé durant el judici les defenses van insistir que no hi havia rastre de pagament. En aquest sentit, el tribunal resol amb una argumentació de dret administratiu que sosté que el simple anunci d’una contractació, amb el reconeixement de l’obligació per part de l’administració, ja genera el perjudici en els comptes públics, encara que aquell qui presta el servei reconegui que no ha cobrat res.

Desobediència

El delicte de desobediència, atribuït a Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs, és, potser, el menys controvertit de tots. El tribunal ho circumscriu al fet de no haver atès els requeriments del Tribunal Constitucional manant-los que no realitzessin actes en favor del procés.

Vox no se’n surt

El tribunal ha desestimat la pretensió de Vox, que exercia l’acusació popular, de considerar els acusats membres d’un grup criminal organitzat. Es dona la circumstància que en el procediment obert al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, la fiscalia sí que demana acusar per aquest delicte.

Excessos policials

La sentència defensa la justícia però no tant la policia. En un parell de punts fa un toc d’atenció a la forma com es va actuar el dia 1 d’octubre quan diu que amb el visionament dels vídeos van ser posades en dubte versions de la policia.

El dret a decidir no existeix i els límits de desobeir

La sentència de la sala penal del Tribunal Suprem tira per terra qualsevol intent de tirar endavant el procés independentista de Catalunya amb els mateixos criteris amb què ha estat impulsat fins ara: el de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles i el de fer un procés lligat a la no-violència i la desobediència civil.

Pel que fa al dret a decidir, el tribunal recorda que aquest no està recollit ni a la Constitució Espanyola, ni a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ni en cap tractat internacional subscrit per l’Estat espanyol. Explica també que en la llei que havia de donar cobertura a la creació del nou estat català tampoc es preveia aquest dret aplicat a territoris de la mateixa Catalunya.

De la mateixa manera, el tribunal desacredita els mètodes de la desobediència civil assegurant que pel fet de no ser violenta no vol dir que no es pugui sancionar. “Ningú pot arrogar-se el monopoli d’interpretar allò que és legítim, enviant a l’àmbit del que és il·legítim aquell que no comparteixi les seves idees sobre autodeterminació”.

La sentencia també parla dels drets lingüístics dels processats en el judici. Assegura que es va garantir el seu dret a fer servir el català posant-hi a disposició un equip de traductors, que finalment no es van fer servir. El tribunal sosté que si s’hagués fet la traducció simultània, això hauria perjudicat els milers de ciutadans que van seguir el desenvolupament del judici per televisió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Exteriors presenta un llibre blanc per dotar Catalunya de “veu pròpia” a Europa

Barcelona

Edimburg deixa lliure Ponsatí

Barcelona

Cuixart presenta un recurs de nul·litat contra la sentència

Girona
LLUÍS PUIG
EX-CONSELLER DE CULTURA A L’EXILI

“Prefereixo lluitar judicialment lliure que empresonat”

Brussel·les

Guerra pel vot del ‘Brexit’

Londres

ERC manté el no a Sánchez i el repta a dialogar i no reprimir

madrid

La sentència del TS és una “violació massiva” de drets

madrid

Denuncien 54 persones pels talls de trànsit a l’AP-7

barcelona

Les “factures al calaix” de l’època Masquef creixen

FIGUERES