Política

opinió

Najat El Hachmi: un far a l’horitzó

El darrer llibre de Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62), és un llibre superlatiu. No és una novel·la, és un manifest personal, contundent, lliurepensador, atrevit i clar. Quan acabo de llegir un llibre, mai hi estic 100% d’acord. Normalment sempre hi trobo alguna pega i ho guixo en el mateix llibre. En aquest cas, estic d’acord amb tot.

Normalment els manifestos estan escrits per gent valerosa que, tanmateix, no té escriure bé entre les seves virtuts. No és el cas. El Hachmi ha demostrat a bastament que és una gran escriptora, i en aquest llibre es nota la seva competència. És potser l’avantguarda d’una veu catalana que ens explica en primera persona, però amb un enorme bagatge ideològic i cultural, una gran lluita soterrada en què combaten calladament noies de tots els barris i pobles de Catalunya, sense que rebin el més mínim missatge de suport de la societat catalana, que sembla que s’ho miri des del relativisme més salvatge.

Aquest llibre l’haurien de llegir obligatòriament diversos grups de persones. En primer lloc, hauria de ser de lectura obligatòria en tots els instituts. És El Hachmi qui ens recorda que les llibertats que tenim han costat l’esforç de moltes generacions de catalans; en aquest cas, catalanes. I que les podem perdre si ens despistem una mica i fem l’orni. És una mirada d’algú que ha crescut de petita en altres realitats i que ens fa adonar del que tenim i per què ho tenim. Sembla que molts ho han oblidat. En segon lloc, l’hauria de llegir tota l’esquerra postmoderna radical, que va trigar 40 anys a entendre que cal ser laic per poder ser lliure i, quan aconsegueix que les idees laiques siguin hegemòniques a Catalunya contra els Roucos Varela, resulta que troba guais els imams barbuts que volen subjugar i tapar les dones dient les mateixes ximpleries masclistes que els carques catòlics. És sorprenent, perquè el panorama patriarcal que dibuixa El Hachmi de petita és exactament el mateix que a la Catalunya d’abans dels setanta. Idèntic. I una gran part de les esquerres d’aquí prefereixen col·locar en les llistes electorals dones velades –alienades– que dones lliures. Les feministes de famílies d’altres orígens al·lucinen i s’emprenyen, amb raó: no estava preparada per a l’escenari actual, diu El Hachmi. Jo tampoc, hi afegiria.

Aquest llibre és un himne a la llibertat, un llibre que molt probablement acabarà sent un clàssic i del qual es parlarà al llarg dels temps. És la veu valenta d’una dona que representa les primeres generacions que van arribar a Catalunya del nord d’Àfrica i que, des de l’esquerra, ens dona una lliçó davant de tanta postmodernitat ximple. El feminisme és un moviment per la llibertat i no es pot continuar dient ximpleries com ara que són dones blanques colonialistes les primeres feministes catalanes, com Teresa Claramunt i Isabel Vilà. Per favor. Només des de la mala fe o, simplement –el més probable–, des del radical desconeixement de la història del feminisme es poden afirmar aquestes nicieses.

Azar Nafisi, una feminista iraniana, ens explica a Cosas que he callado que a l’Iran de Khomeini van començar a pegar a les dones que no portaven vel. Els col·legues progres “laics i progressistes” (diu textualment) els deien: “Per què cal fer tants escarafalls per un tros de tela?” Us sona? Després va fer un edicte per fer que el vel fos obligatori i es va haver de retractar quan va veure la potència de les organitzacions de dones i de les grans manifestacions al crit de “La llibertat no és oriental ni occidental, la llibertat és global”.

Les esquerres han de donar suport sense fissures a aquelles dones que lluiten a Catalunya per coses tan bàsiques com ara poder anar d’excursió a l’escola, exercitar-se al gimnàs, anar a la platja, sortir amb amics, estudiar batxillerat, accedir a la universitat i anar vestides sense tapar-se els cabells. En fi, la vida que trobem normal a Catalunya. Però cal recordar, un cop més, que fa quatre dies que tenim aquestes llibertats. Que encara són escasses i hi ha molt camí per fer. I que les podem perdre.

En fi, llegiu el llibre de Najat El Hachmi i regaleu-lo a totes les noies i a tots els nois que conegueu, us ho agrairan. M’atreveixo a afirmar que aquest llibre acabarà sent un himne a la llibertat per a moltes catalanes joves, un llibre de referència durant molt de temps. Si és així, si les idees que expressa acaben sent hegemòniques –avui no ho són–, voldrà dir que anem pel bon camí. Si no, voldrà dir que tindrem molts problemes, especialment les noies de famílies musulmanes.

Gràcies, Najat El Hachmi, pel teu coratge i pel teu compromís amb el feminisme sense adjectius. És una autèntica heroïna, un model al qual tots els humanistes catalans hauríem de donar suport, i és avui un far a l’horitzó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Marlaska destitueix Pérez de los Cobos

Madrid

Albiach creu que es podrà reprendre la taula de diàleg abans de l’estiu

Barcelona

L’Audiència Nacional retira a Pablo Iglesias la condició de perjudicat en el cas Villarejo

madrid

El líder dels estudiants de Hong Kong reclama a la UE que imposi sancions a la Xina per la nova llei de seguretat

Brussel·les

Paluzie i Baños, designats candidats provisionals a les eleccions al Secretariat Nacional de l’ANC

barcelona

Sense plens (presencials)

barcelona

Sánchez s’obre a accelerar la mobilitat i la desescalada

BARCELONA

La ultradreta alemanya entra en una guerra de desgast intern

Berlín

El municipalisme, en armes contra les cotilles pressupostàries

BARCELONA