Política

Ponts que trontollen

La relació entre l’ANC i els partits, sobretot ERC, viu els pitjors moments, si bé ha tingut altres episodis de tensió els últims anys

Després d’haver estat víctima de lluites partidistes pel seu control, l’actual direcció se n’ha desmarcat i ha repartit crítiques que no han agradat i que amenacen la unitat d’acció

A menys d’un mes per a la Diada, l’ambient continua enrarit

Falta menys d’un mes per a una Diada clau que farà de termòmetre per calibrar fins a quin punt es mantenen els alts nivells de mobilització mostrats l’últim decenni per l’independentisme, i sembla evident, tot i les constants crides a la unitat des de tots els sectors, que s’hi arribarà en un dels moments més tensos de les relacions entre l’ANC i els partits, als quals per primer cop no reservarà espai a la capçalera com a protesta precisament per la seva falta d’unitat, ni tan sols estratègica, per caminar cap a la República. Després d’una primera enganxada quan els exconsellers Josep Huguet i Anna Simó anunciaven que no hi aniran “per la música antipartits i en especial anti-ERC” que detecten –polèmica que ningú més per ara ha secundat, i que es va arreglar amb una compareixença conjunta d’Òmnium i l’ANC, i declaracions de dirigents del govern per treure-hi importància–, l’última prova que l’ambient continua enrarit és la dura i inèdita reprimenda fa uns dies a RAC1 d’un altre tòtem d’ERC, Joan Tardà, que va dir que l’entitat –de la qual és i continuarà sent soci– “s’equivoca” amb les crítiques contínues a les forces polítiques i la va acusar d’esdevenir “un contrapoder que, en lloc de facilitar l’acumulació de forces, està pervertint la voluntat diàfana que ha tingut l’independentisme de ser flexible i obert”. “No acabo d’entendre la pell fina d’un sector concret”, responia l’endemà, en al·lusió a ERC, la mateixa presidenta, Elisenda Paluzie, que recordava que “l’essència” de l’ANC des de sempre ha estat mirar de condicionar l’agenda política “des de fora”, des de la “neutralitat i l’apartidisme”. També el conseller de Territori, Damià Calvet, aquesta setmana li feia costat, ja que troba “una riquesa” que les entitats facin de contrapoder: “Que l’ANC ens digui que ens hem de mobilitzar em sembla perfecte, mal aniria si tot es dictés des dels governs”, tancava.

En tot cas, la de les relacions entre un moviment civil com l’Assemblea i els polítics és una història plena d’alts i baixos, de desconfiances i intents mutus d’intervenir a casa de l’altre. Després d’un naixement, el març del 2012, amb un impacte discret, el boom de l’ANC arran de l’èxit de la manifestació d’aquella Diada, considerat el punt de partida del procés sobiranista, va fer que els partits hi veiessin un emergent contrapoder i es moguessin per mirar d’influir-hi, i més veient que la capacitat de mobilització anava a més en els anys següents. Amb això, la primera topada rellevant, recordada per la mateixa Paluzie, es produïa l’octubre del 2014, quan, en una gran manifestació a la plaça de Catalunya, i en plena decepció perquè la consulta del 9-N s’havia rebaixat a procés participatiu, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, va exigir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries “en un termini de tres mesos”, al ja famós crit de “President, posi les urnes!”. ERC, per qui havia estat regidora a Sabadell, va aplaudir fort, però el discurs no va agradar gens a l’únic a qui corresponia la decisió, el president Mas, ni per extensió al seu partit, CiU.

En els mesos següents, van créixer les veus dins l’ANC, de fundadors com Pere Pugès o del vicepresident Jaume Marfany, crítiques amb els partits i favorables a la unitat d’acció, fins al punt de maniobrar, fet que va encetar veritables guerres internes, per desempallegar-se de la seva ascendència. Sobretot la d’ERC, que es resistia a una llista única per anar al finalment convocat 27-S... El mateix Pugès recordava aquests dies en un article a Vilaweb –en què retreia les paraules de Tardà, i per extensió el nou paper del seu partit– que l’ANC va intentar des del principi nodrir-se “d’esperits lliures, deslligats dels aparells dels partits”, per tenir-los de costat si mai arribava “un xoc d’interessos” amb el “moviment popular”. De fet, la primavera del 2015, aquest sector, avui proper a les tesis de la Crida, fins i tot va amenaçar que, si no es posaven d’acord, impulsaria una candidatura pròpia de l’ANC, tot i que al final la sang no va arribar al riu, ja que Mas va acabar convencent Junqueras per formar Junts pel Sí. I amb un paper destacat de l’entitat en l’acord, ja que Forcadell en va ser la número 2, i després va ser proposada i elegida presidenta del Parlament.

És clar que si a ella l’acusaven de representar el món d’ERC, qui va aconseguir rellevar-la, per bé que fins a dos cops li va guanyar les eleccions Liz Castro, va ser Jordi Sànchez, que, tot i que havia estat a ICV, arribava avalat pel sector convergent. Amb els recels, doncs, ara a l’altre cantó, Sànchez va començar, això sí, una etapa de relativa pau interna, també amb els partits, ja que, amb un perfil més polític, proper a Mas i després a Puigdemont, es va allunyar del carrer i es va atansar als despatxos, on va aconseguir fer triomfar la idea d’un referèndum unilateral que no figurava en el full de ruta de Junts pel Sí. A partir d’aquí, junt amb Jordi Cuixart, president d’Òmnium, amb qui van mantenir la unitat mostrada per Forcadell i la malaguanyada Muriel Casals, es van arromangar i van formar part, amb el govern i els partits, del nucli dur de l’organització, l’anomenat “estat major”, per protagonitzar així els moments en què, sens dubte, la unitat ha assolit les cotes més altes.

Esdeveniments desbordants

Després dels fets d’octubre del 2017, i de l’empresonament dels Jordis, l’ANC va quedar en una certa desorientació fins que, el març del 2018, en va agafar les regnes l’actual secretariat. Encapçalat per la professora Paluzie, l’entitat encetava era amb noves maneres de fer, decidida a reprendre la mobilització perquè es fes efectiu el resultat de l’1-O i a allunyar-se de la influència dels partits, que, d’altra banda, havien perdut interès a incidir-hi, més centrats ara a refer-se de la repressió, i que també ja apuntaven un discurs diferent.

Les desconfiances actuals s’han acabat de fonamentar en el cas omís que JxCat i ERC van fer de l’ultimàtum perquè pactessin un full de ruta unitari abans del 21-D passat. En no avenir-s’hi, l’entitat va obrir una inèdita etapa en què es va declarar lliure per mobilitzar-se també contra ells i, si bé ha seguit brandant el discurs de la unitat, va impulsar llistes en les municipals, a través de Primàries, que al final van generar l’efecte contrari, sense l’èxit esperat, i van acabar d’enfrontar-la als partits. Els pactes encreuats per treure’s poder a les institucions locals entre JxCat i ERC han provocat noves protestes al carrer, i més crítiques de Paluzie, per exemple a JxCat després de l’acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Això sí, qui pitjor s’ho ha pres ha estat ERC, que tot i l’auge electoral rep crítiques furibundes a les xarxes d’un sector de l’independentisme que al partit identifiquen amb l’orientació de l’ANC. Els ponts estan tocats perquè les prioritats xoquen, tot i que uns i altres tenen uns dies per mirar de refer-los si volen preservar l’èxit de la Diada, un dels grans baluards del moviment.

“Massa implicació”
Ara farà un any, des de la Universitat Catalana d’Estiu, Paluzie lamentava que els partits “no deixen de ser maquinàries de poder”, i tenia paraules dures per al seu antecessor. I és que, segons ella, Jordi Sànchez es va implicar “massa des de dins en els processos decisoris” en els moments culminants al voltant de l’1-O, i això li va impedir “prendre la distància necessària”, per exemple, per treure la gent al carrer el 10-O i exigir que es declarés aquell dia la independència.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Puigdemont qualifica el tall de l’AP-7 d’“expressió d’un conflicte” provocat per la “repressió”

brussel·les

Montserrat exigeix a Brussel·les “mesures urgents” per garantir la circulació a la Jonquera arran del tall del Tsunami

Brussel·les

La Diputació de Lleida torna a col·locar a la façana les pancartes de suport als presos polítics

Lleida

Fabricants i distribuïdors es mostren preocupats per l’impacte del tall a la Jonquera

Barcelona

Ampli ressò a la premsa internacional de l’acció del Tsunami a l’AP-7

barcelona

Girona comença a reposar els contenidors que va retirar o es van cremar arran dels aldarulls

Girona

La premsa europea es fa ressò del tall a la Jonquera

Barcelona

Les dificultats de trànsit a l’AP-7 arriben fins a la sortida de Figueres Sud

La Jonquera

Torra torna a trucar a Sánchez però Moncloa respon que el líder del PSOE està reunit