Opinió

A fons perdut

Un repàs a les subvencions atorgades durant l'exercici 2010 per  l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (40 milions d'euros  en total) permet constatar la irrellevància de Catalunya en el món. No  es pot dubtar que 106.000 € aniran molt bé “a la gestió eficient de  lidereses [sic] camperoles” en el departament de Beni, Bolívia, i 50.000  € permetran explicar alguns contes als nens de Moçambic; encara que costa veure en què consisteixen finalitats tan imprecises com  “Interactuem amb el poble sahrauí” (30.000 €) o “Creant llaços entre  Catalunya i Palestina” (36.000 €), i és dubtós quina “cultura de pau a  la ciutat d'Hebron-Palestina” podrà construir l'entitat Sodepau per  110.000 €. Però tot plegat fa l'efecte d'un finançament indirecte  d'organitzacions afins i que, amb uns quants viatges per terres exòtiques, un munt de paperassa i repartiment multidireccional de  medalles, es construeix un simulacre de política exterior que res no ens  reporta. Cert que l'Estatut ordena que “la Generalitat ha de promoure  programes de cooperació al desenvolupament” (art. 197.3), però quan ens  estem enfonsant en la misèria estaria bé començar per les nostres  pròpies mancances. En un moment en què els qui treballen auxiliant els  habitants de Catalunya coincideixen que les necessitats augmenten i no  es veuen indicis de recuperació, la remota possibilitat que els catalans  adquireixin fama de rumbosos en algunes contrades de l'Amazònia o del  Senegal és un objectiu ben galdós. Semblem un nou ric que fa regals a  tort i a dret per compensar el propi no saber estar, amb l'agreujant que  no som nous rics sinó nous pobres. Les nostres institucions hi són per  invertir en el país, i no haurien de fer un pas enfora sense pensar en  la nostra prosperitat; ens haurien d'incitar a prendre exemple dels qui  se'n surten, no a consolar-nos argüint que sempre hi ha un pitjor. En  tot cas, si un dia som estat i ens en sobra, ja convidarem. Però, algú objectarà, ho fem pel gust de fer-ho, perquè no som un país amb vocació d'imperi, i ens agrada ajudar sense esperar res a canvi. Això demostra  que un potent substrat cristià determina encara, potser a contracor,  l'actuació política, sense el qual no s'entén tant d'altruisme. Llàstima  que s'hagi perdut de vista que de bones intencions l'infern n'és ple.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.