Opinió

PEL QUE FA A la separació de PODERS

estem instal·lats en l'escepticisme i LA INCREDULITAT

Els llestos i els càndids

“Els que han governat Catalunya aquests darrers anys no tan sols no han combatut el mal, sinó que l'han agreujat”

Si fóssim a Dinamarca, o a Suècia, o a Noruega, les coses serien diferents. Des d'aquelles latituds septentrionals podríem creure en l'estricta separació de poders; i en la rigorosa independència de jutges i fiscals; i en la perfecta neutralitat ideològica dels Defensors del Poble –ombudsen en diuen allà dalt, que és on els van inventar–; i en el caràcter apartidista de totes les administracions públiques; i en la condició quasisacerdotal dels inspectors d'Hisenda, lliurats en cos i ànima al servei de l'interès general; i en la irreprotxable imparcialitat d'alts organismes que són públics, però no governamentals, per exemple el Centro de Investigaciones Sociológicas, o la Comisión Nacional del Mercado de Valores, o…

Però som aquí baix. I al llarg de les darreres dècades hem escoltat Alfonso Guerra certificar la defunció de Montesquieu; i hem contemplat els senyors Jiménez de Parga i Múgica Herzog, o ara la senyora Cava de Llano, posant altíssimes institucions de l'Estat al servei de les seves fílies i fòbies particulars; i hem vist una vegada i una altra, fins a acostumar-nos-hi, l'Asociación Profesional de la Magistratura i Jueces para la Democracia (braços mal dissimulats del PP i del PSOE, respectivament) mercadejar i repartir-se com un pastís els càrrecs més llaminers del sistema judicial; i hem observat que les presidències d'organismes reguladors, de supervisió i control, com ara la CNMV, o la CNMT, o la Comisión Nacional de Energía, canviaven sempre al compàs dels canvis en el govern central; i hem llegit que un mandatari autonòmic imputat es declarava “más que amigo” del president del tribunal que l'hauria de jutjar; i hem conegut el cas Hisenda; i hem sabut (fa un mes i mig) que la directora del CIS, Belén Barreiro, era destituïda per manca de docilitat envers el govern que l'havia nomenada; i hem sofert i sofrirem (els catalans, vull dir) les conseqüències del sectarisme ideològic i de la parcialitat política dels magistrats del Tribunal Constitucional.

EN AQUEST CONTEXT, és comprensible que estiguem instal·lats en l'escepticisme i la incredulitat; que, davant d'una resolució judicial, o d'una iniciativa de la fiscalia, o d'un informe de l'Agència Tributària, o d'un sondeig oficial, molta gent sospiti que hi ha intencions ocultes, interessos poc confessables, parcialitats. Els aficionats al melodrama diran que, entre tots, ens hem carregat el prestigi d'aquelles institucions que haurien d'estar per damunt de la lluita partidista. És possible. Però, en tot cas, els que han governat Catalunya aquests darrers anys no tan sols no han combatut el mal, sinó que l'han agreujat. Agafem un exemple concret: la famosa Oficina Antifrau.

Proposta estel·lar d'Esquerra Republicana des dels dies del primer tripartit, la llei de l'Oficina Antifrau de Catalunya va tenir una gestació lenta, en bona part per les reticències del PSC a permetre-li inspeccionar els seus ajuntaments, i no va ser aprovada fins al novembre del 2008. Calgueren sis mesos més i una reforma de la flamant llei abans de desbloquejar-ne el nomenament de director (l'exfiscal David Rodríguez Madero) i poder posar en marxa la nova entitat, el maig de 2009. Doncs bé, en l'any i mig transcorregut des d'aleshores, els principals càrrecs que configuren l'staff de l'Oficina han estat confiats a persones afins al PSC.

El primer director d'investigacions i número 2 de l'organisme va ser Josep Maria Sangenís Aragonès, militant socialista a Vilanova (el seu nom encara apareix avui al directori digital del partit) i conseller de la Federació de l'Alt Penedès-Garraf. Quan, fa pocs mesos, notícies no gaire exemplars sobre el seu passat professional com a interventor de la Generalitat l'obligaren a dimitir, se'l va recol·locar dins la mateixa Oficina com a cap de l'Àrea de Sector Privat, Gestió Ètica (sic) i Responsabilitat Social. I qui l'ha substituït com a director d'investigacions? El senyor Jordi Climent i Martí, que a les eleccions municipals del 2007 era el número 3 de la candidatura del PSC per Montcada i Reixac, va ser elegit i exercí com a regidor fins al passat mes de febrer, en què el desencontre amb l'alcalde César Arrizabalaga (posterior víctima col·lateral del cas Pretòria) el forçà a la renúncia. En fi, un altre dels tres directors funcionals de l'Oficina Antifrau, el de Prevenció, és Xavier Sisternas Surís, alt funcionari de l'Ajuntament de Barcelona i titular de càrrecs d'inequívoca confiança política del govern municipal socialista, com ara el de director de la Fundació Carles Pi i Sunyer. Sense dubtar de l'honestedat de tots i cadascun d'ells, ¿poden persones amb aquests perfils garantir la imatge i la praxi d'independència que predica l'organisme al qual han estat assignats?

Fa poques setmanes, en plena precampanya, les Joventuts d'Esquerra Republicana van distribuir El Futur.cat, un fals diari datat el proper 29 de novembre, amb dues portades diferents: una dibuixant l'endemà de les eleccions si ERC és decisiva, i l'altra si no ho és. En aquesta segona, una de les notícies d'impacte diu: “CiU suprimeix l'Oficina Antifrau, […] un ens de control contra la corrupció instaurat per Esquerra per garantir la transparència en el finançament de partits, entre altres. Tornen els temps de l'oasi català”. Benvolguts amics de les JERC: ser jove no disculpa determinats nivells de candidesa. La vostra estimada Oficina Antifrau ha estat abduïda pel PSC, i aquest no necessita restablir cap oasi català, perquè porta 31 anys, sense interrupció, gaudint-ne les frescors i cruspint-se'n bona part dels dàtils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Altres articles de l'autor