Opinió

De reüll

Aquell febrer del 36

Com que van perdre a les urnes, van convocar el 18 de juliol

Al febrer del 36, el periodista Carles Sentís estava preocupat perquè Charlot s’havia tornat comunista després que el popular personatge es posés a córrer davant la multitud amb un drap vermell arreplegat a l’atzar. I és que s’acabava d’estrenar a Barcelona Temps moderns, una de les més punyents sàtires a la societat industrial i a la depressió econòmica del 29: recordem el petit heroi entestat a entrar a la presó per poder menjar almenys un plat de sopa calenta! Eren dies de molta efervescència política, a punt de celebrar-se, el 16, unes eleccions que donarien el triomf al Front Popular i posarien fi al Bienni Negre, és a dir, a la coalició de dretes armades contra els ideals de progrés i modernitat de la Segona República. Va ser una campanya encesa entre els partidaris de l’ordre –segles d’absolutisme i misèria beneïts per l’Església els avalaven– i els qui pensaven que el veritable ordre no existeix sense benestar col·lectiu. Sabem què va passar: el Front Popular va guanyar a les urnes i el Front de l’Ordre es va consagrar en cos i ànima a la preparació de la següent convocatòria, la del 18 de juliol; va vèncer i es va mantenir 40 anys més al poder, 40 anys de silenci, repressió i endarreriment. Calvo Sotelo havia advertit que era més fàcil substituir la República que transformar-la mentre el cardenal Segura disparava virulenta munició: “Quan els enemics del regnat de Jesucrist avancen resoluts, cap catòlic pot romandre inactiu.” Lliçons de la història, sí, que estem parlant d’aquell febrer del 36.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.