Opinió

Consell de guerra

He seguit més o menys el judici al repte català. No hi entenc, de judicis, més enllà del sentit comú. He identificat sis persones que per a mi resumeixen el judici. El senyor Jordi Cuixart com a paradigma de l’organització civil, en aquest cas la catalana. El senyor Iñigo Urkullu com a serietat i rigorositat en la declaració jurada d’un testimoni que afirma l’existència d’una mediació, un tema tabú per a l’Estat. El senyor Daniel Baena com a executor d’un discurs rocambolesc i artificiós, paradigma de la pitjor picaresca. El senyor Josep Lluís Trapero com a funcionari que rep les pitjors conseqüències de la manca de voluntat en la resolució d’un conflicte polític. El guàrdia civil que després de treballar 25 anys al País Basc, quan el terrorisme feia estralls, va viure a Catalunya el pitjor dels seus somnis. I finalment la senyora que estrellaron al suelo i que durant la declaració no estava nerviosa, estava indignada. Vaig sentir els fiscals molt enfadats exposant les seves conclusions, molt dures i poc concretes. Em va semblar estar assistint a un consell de guerra i no pas a un judici civil. Com si la Constitució i la unitat del territori fossin un exèrcit en guerra i els qui ho qüestionen es mereixen el càstig més exemplar, per traïdors. El conflicte polític és un repte que cal entomar per trobar solucions i avançar, no pas un motiu per fer callar qui no pensa com tu. Segons tinc entès les lleis canvien a mida que la societat també canvia, si no esdevenen obsoletes i fins i tot intolerants. No hi ha lleis absolutes a banda de la fe, i la fe és una opció personal, no pas un bé comú que cal preservar. Les democràcies no són perfectes, diuen, però n’hi ha que són més madures, més efectives. És el cas d’Alemanya, que va ser capaç de desarticular tota una estructura d’estat en mans d’una organització criminal anomenada nazisme. El judici al repte català posa en evidència una actitud de debilitat i de por que es manifesta amb una democràcia no efectiva i amb un Estat autoritari. Malauradament aquesta actitud de debilitat i de por es manifesta en altres estats europeus. Es presenta així una gran paradoxa en què els estats tenen por de les seves pròpies regions i, en definitiva, de si mateixos. Es presenta així, potser, l’origen de la fi dels estats com a paradigma de l’organització dels territoris. Es presenta potser l’inici d’un futur govern europeu o mundial de les regions.

Figueres (Alt Empordà)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.