Cultura

Crònica

teatre

De l'embús a l'embut

La setmana dels programadors de Temporada Alta és una fórmula que funciona. Abans de res, s'ha de disposar d'alguns reclams notables per interessar als programadors de referència europea i completar-ho amb peces d'autors inquiets de casa que miren de desbrossar el seu vocabulari artístic. Primer hi ha el caos, l'embús, i amb la provatura a la sala d'assaigs va apareixent un cert ordre que permet anar introduint el talent en envasos transparents gràcies a un embut que, si en altres temps s'entenien com a reaccionaris, els nous creadors l'utilitzen per a les seves alquímies. D'empobridors no en tenen res. Ara, en el procés no sempre separen prou bé l'oli de l'aigua i generen productes de rebuig o que demana revisar el resultat.

Nao Albet i Marcel Borràs, amb una filera d'espectacles a les seves espatlles tot i tenir només 24 anys van estrenar Los esquéiters, un treball en què intervenen patinadors professionals fent d'actors amateurs. Semblava que la peça havia de ser una finestra al món espontani dels que llimen els bancs de les places dures amb els seus ginys rodants. Que ells definissin quina és la seva llibertat i per on emergeixen les seves pors, les seves pèrdues. Borràs i Albet els fan el contrapunt com a músics de pega (bateria, teclats, guitarra...) i com a filòsofs repatanis dels anys que s'usava un sobrecoll per lluir figura i rectitud davant de les classes populars. Però la peça, avui, (faran unes estada d'aquí uns mesos al Grec) no traça una línia clara i cau en el ritme, una de les claus dels dos creadors, que segueixen desacomplexats, això sí.

Xavier Bobés va convèncer bastant més en el seu món de subtileses a Monstres. La seva poètica fa que cada moviment destil·li una energia magnètica. Arrenca amb el peu i una mà només il·luminat per un fluorescent. El cos, segons Bobés, és un altre element que utilitza el manipulador d'objectes, com si fossin uns maniquins o un exèrcit de botons. La peça va magnetitzar les 200 persones que hi havia al Teatre de Salt. S'ha acabat allò de dir que aquest treball només funciona en la proximitat. Sense vídeo (que sí que exprimia a Insomni el 2011 genialment) només amb uns cossos de maniquí, un guix, la penombra i el moviment continu d'elements, aconsegueix moments hipnòtics.

Els programadors, que havien començat al matí amb una trobada per conèixer quins projectes prepara cadascú i quins tipus de complicitats es poden generar, van acabar a les dotze de la nit tocades, després que Pere Faura, ballarí empàtic i despert, mostrava els seus referents a la dansa: des del Singing in the rain a Teresa de Keersmaker de Rosas o El llac dels cignes. D'aquell col·lapse, un garbuix, un embús n'ha tret una peça que brilla per saber utilitzar l'embut que presideix el vestíbul del Centre Cultural La Mercè.

Avui el cap de setmana s'acabarà amb les propostes de ballarins que es fan un lloc com a coreògrafs, després d'haver ballat en companyies europees i un solo ideat per Jan Fabre, a la tarda, Attends, attends, attends... (pour mon père) interpretat per Cédric Charron. Aquest es confessa reflex del seu avi “que em va ensenyar art, sexe, poesia, lluita... mentre que el pare m'ensenyava el sentit del deure”. Els secrets els hi va confessar a l'avi, no al pare. De la mateixa manera, Charron veu en el seu fill el físic i el comportament del seu pare. Per això afirma que l'ADN ve donat però que cadascú el gestiona com vol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Generalitat recorrerà la sentència per l’art de la Franja

Lleida

El Petit Romea acosta la figura de Maria Aurèlia Capmany

Barcelona

Mor Anna Manel·la

olot

Un jutge de Barbastre ordena la devolució de les 111 obres d’art de la Franja a les parròquies aragoneses

Lleida

Apujant el llistó

barcelona

Veu valenta fins a la cançó final

BARCELONA
Àlex Susanna
ESCRIPTOR, CRÍTIC D'ART I GESTOR CULTURAL. NOU DIRECTOR ARTÍSTIC DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS.

“No tenim una visió sectària de l’art català”

barcelona

‘Bonart’ celebra els seus vint anys d’art

barcelona

Desacomplexats

palafrugell