Cultura

Casar-se de vell o no fer-ho?

Adesiara publica ‘¿Convé que un home vell es casi?’, clàssic del Renaixement del florentí Poggio Bracciolini

Es creu que va escriure el diàleg per justificar que havia tingut fills i havia repudiat el matrimoni

En aquest moment d’impostures, en què ningú vol acceptar fer-se vell –vegem el cas simptomàtic de Josep Maria Mainat–, resulta més pertinent que mai l’aparició de ¿Convé que un home vell es casi?, un clàssic renaixentista de Poggio Bracciolini (Terranuova, 1380 - Florència, 1459), que publica Adesiara en traducció de Susanna Allés i Ignasi Mascaró.

Bracciolini va ser una de les veus més notables del Renaixement. Ben relacionat amb la cúria i amb els Mèdici –va ser secretari apostòlic a Roma i canceller de la república florentina–, excel·lent copista i recercador incansable de manuscrits d’autors llatins, va tocar multitud de temes, entre ells el brillant opuscle ¿Convé que un home vell es casi?, que apareix per primer cop en català i que és un clàssic que bé faríem d’utilitzar-lo com un llibre d’autoajuda, si algú té dubtes sobre el diví sagrament.

El tema va ser tocat des dels grecs, entre ells Plató. Per no dir-ho de l’època romana, en què els homes feien un servei militar inacabable. El mateix Bracciolini es va casar als cinquanta-sis anys amb una noia de divuit. Les preguntes, però, van ser com una metralleta: ¿Té sentit casar-se si un ha viscut sempre sol? ¿Cal conèixer els costums de la parella abans del matrimoni? ¿Són preferibles les joves inexpertes o les vídues? ¿El sexe serà un problema si hi ha tants anys de diferència entre els cònjuges? ¿És adequat tenir fills en edat avançada? Com tot bon manual, el volum, de poc més de quaranta planes, s’estructura en forma de diàleg per donar resposta a qüestions que continuen sent vigents, quan les vides s’allarguen i l’eterna joventut és reivindicació i exigència. En la introducció del volum, els traductors expliquen que a Bracciolini, immers en la cúria pontifícia romana des de la joventut, li va tocar viure una de les èpoques més turbulentes de la cristiandat, el cisma d’Occident (1378-1417), que va culminar amb el concili de Constança.

Els dubtes sobre el matrimoni no són cap novetat. Diferents autors de l’antiguitat l’havien tractat d’una manera o d’una altra. Xenofont parla de l’economia domèstica i del paper que hi tenen l’home i la dona; Plutarc, als Moralia, havia recollit diferents opuscles relacionats amb la qüestió de la família: Sobre l’educació dels infants, Sobre l’afecte pels fills i Preceptes matrimonials. Però l’obra que de segur va tenir una influència directa, sobretot pel que fa al títol, va ser Institució oratòria, de Quintilià, aleshores acabada de descobrir. El tema també es va tractar a l’edat mitjana. Allés i Mascaró creuen que les causes per escriure van ser “la voluntat de justificar-se davant d’una possible allau de crítiques pel fet d’haver tingut fills prèviament o pel fet de casar-se en una edat avançada quan sempre ho havia repudiat; el desig de fer un exercici literari utilitzant la forma del diàleg, o bé retre un homenatge a dos amics seus, Niccolò Niccoli i Carlo Marsuppini”. En qualsevol cas, i si tenen dubtes o amics en situacions perilloses, no dubtin en aconseguir aquesta joia tan actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La mística en moviment

BARCELONA

Cercas carrega contra les elits de Barcelona

Barcelona

Ombres d’un somni

barcelona

Recolzar-se als pilars

Girona
MÚSICA

Love of Lesbian, a Pedralbes i a l’Auditori de Girona

Miquel Abras, de cinc maneres

la bisbal d’empordà

Les dues candidatures que optaven a la direcció general de l’Institut del Teatre hi renuncien

Barcelona

El 76% dels espanyols diu que tornarà a les sales de cinema després de la pandèmia, segons un estudi

barcelona

Ponsa sobre litigi de l’art amb la Franja: “El nostre adversari no és el Bisbat de Lleida, hem intentat treballar bé”

Puigcerdà