Cultura

‘In the mood for love’

Un secret per a sempre

‘In the mood for love’ (‘Deseando amar’), mostra culminant de l’estil de Wong Kar-Wai, es reestrena en sales vint anys després de la seva revelació a Canes

Wong Kar-Wai fa del film una exquisida exhibició d’estil, un poema cinematogràfic

La bellesa d’In the mood for love va revelar-se al festival de Canes d’una manera fulgurant el dissabte 23 de maig de l’any 2000. La primera projecció, a les acaballes de la secció oficial d’aquella edició, va ser al matí: feia un sol esplèndid que contrastava amb la nocturnitat intimista del film de Wong Kar-Wai; tanmateix, en la claredat del dia, va perdurar la sensació d’ensonyament. Vint anys després, a la secció Canes Classic, havia de projectar-se en còpia restaurada aquest film que manté intacta la fascinació exercida amb la posada en escena sublim d’una d’aquestes històries d’amor que no s’acaben de viure. No va poder ser per les circumstàncies conegudes, però, per festejar-ne el vintè aniversari, el film ha tornat a les sales i avui arriba a algunes de l’Estat espanyol (amb el títol de Deseando amar) amb la distribuïdora Avalon.

En un edifici de Hong-Kong, un dia de l’any 1962, una dona (Li-Zhin/Maggie Cheung, tan fascinant) i un home (Chow/Tony Leung, tan contingut) hi entren per llogar-hi respectivament un petit apartament. Vivint-hi amb les parelles respectives, quasi sempre absents i pràcticament invisibles, Chow i Li-Zhin (provinents d’una pel·lícula anterior del cineasta, Days of being wild, i recuperats en un de posterior, 2046, en què ella és una presència fantasmal) coincideixen al passadís comú i, murmurant els veïns, comparteixen cada vegada més moments. Absents, doncs, aquells amb els quals estan casats, es converteixen en dos solitaris que s’acompanyen. Observant certs detalls, s’adonen que els seus respectius mantenen una relació. Això mentre que ells s’enamoren, sense que semblin capaços de viure-ho i reprimint el desig, tot i que sabem de l’existència d’una habitació d’hotel amb el número 2046.

El material argumental podria convidar a melodramàtiques escenes de gelosia i de ruptura, a moments de passió desbordada o viscuda amb un dolor explícit. Wong Kar-Wai, però, ho transcendeix amb una exquisida exhibició d’estil que converteix In the mood for love en un poema cinematogràfic de profunda inspiració musical, a banda de la presència de cançons romàntiques, com ara els boleros cantats en castellà per Nat King Cole: Quizás, quizás, quizás, que podria ser el lema del film.

Això perquè, considerant que la música té a veure amb la repetició d’un tema amb les seves variants, In the mood for love és un film íntimament musical en les seves formes: els espais, com ara un passadís, són mostrats des de diverses perspectives; una seqüència sembla idèntica a una d’anterior, però el diferent estampat suggereix que el temps ha passat; els gestos i moviments es repeteixen, sublimats al ralentí, i en aquesta repetició es fan memorables, però alhora hi ha un detall fràgil que marca la diferència.

Un amor per a l’eternitat

En el joc subtil de la repetició i la diferència, fent present la importància dels objectes, evocant íntimament l’atmosfera i l’estètica d’una època a Hong-Kong, la seva ciutat, Wong Kar-Wai mostra i sobretot amaga, els seus personatges diuen i callen, mentre ens captiva amb la idea del secret. Chow confessa el seu secret dins d’un forat d’un temple centenari. Així el seu amor transcendeix l’instant, i la incapacitat de viure’l, per vincular-se a l’eternitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.