Cultura

Dos clàssics i un destí

Àlex Rigola, versionant Txékhov, i Lluís Homar, recitant sant Joan de la Creu, apropen els clàssics a la societat d’avui aquest cap de setmana al Temporada Alta

‘La gavina’ juga a confondre el caràcter dels personatges amb la biografia dels intèrprets
‘Alma y palabra’ alterna el vers amb la música de Mompou, inspirada pels mateixos versos

Dos exdirectors de pes del Teatre Lliure (Lluís Homar i Àlex Rigola) coincideixen aquest cap de setmana en la programació del Temporada Alta. Cadascun d’ells presenta una dramatúrgia que apropa el vers místic de sant Joan de la Creu (Homar) i les lluites generacionals artístiques escrites per Txékhov (Rigola) al públic d’avui. Despullant al màxim l’escena i destacant-hi la paraula i els actors: és així com coincideixen en el tractament d’aquests dos clàssics. I en el destí d’emocionar íntimament.

La gavina es representarà avui i demà a El Canal, en quatre sessions. S’ha fet el canvi d’espai (estava prevista al Municipal de Girona) fa pocs dies. Es vol garantir una connexió ben pròxima amb l’espectador. De fet, el març passat, quan se’n preveia l’estrena absoluta a La Villarroel (abans de l’aparició de la Covid-19), ja havien decidit anul·lar una de les dues grades de públic perquè no els funcionava, una decisió dràstica i honesta, perquè eren companyia privada que depenien del taquillatge. Rigola elimina la separació entre l’actor i el personatge i fa que s’acabin confonent. És una fórmula que ja va començar a provar a Ivanov (va canviar tots els noms originals pels dels actors i en tot moment els actors eren a escena, tot i que el seu personatge no participés en el quadre). A Vània, la segona aventura de Rigola amb Txékhov, va tancar públic i actors en una caixa i va fer pujar la tensió de la situació dramàtica molt amunt. Ara, a La gavina, ha volgut confondre biografies. Per això, Pau Miró fa el paper de Trigorin, el dramaturg; Nao Albet, el de Trepliov; Mònica López, el de l’actriu consagrada Irina, i Roser Vilajosana i Melisa Salvatierra, com la Nina original, aspiren a viure professionalment d’aquest ofici. Completa el repartiment Xavi Sáez.

Si ja fa temps que es debat a Catalunya si hi ha un tap d’artistes que acaparen la majoria de les produccions i impedeixen que els més joves puguin demostrar la seva vàlua, el discurs ja palpitava directament a La gavina, de manera indubtable. Rigola ha anat cosint anècdotes personals dels intèrprets a l’evolució dels seus personatges. Insisteix que no volen “representar les emocions” dels personatges, sinó aconseguir els mateixos fils de tensió amb els mateixos actors: tot sona molt més fresc perquè és veritat. La posada en escena permet diverses capes de lectura, en funció de si es coneix el currículum dels intèrprets i la trama original. En tot cas, és una peça pensada per a un públic més ampli que l’estrictament teatral, perquè les tensions generacionals es repeteixen en molts altres capítols de la vida (tant laborals com socials), per exemple. Rigola, que coincideix amb Txékhov a preguntar-se sobre l’ésser humà, 125 anys més tard, admet que el resultat del muntatge (ha rebut molts elogis en la seva versió en castellà al Teatro de la Abadía de Madrid, fa poques setmanes) és possible gràcies a la generositat dels artistes, que en l’experiència biogràfica han acabat entenent millor la situació de personatge antagònic. I es transmet ben cristal·lí el desig de les joves actrius que volen dedicar-s’hi, després d’haver estat un any “provant de fer por a l’Hotel Krüeger del Tibidabo”.

La pràctica de la mística

Lluís Homar comparteix amb Adriana Ozores i el músic Emili Brugalla la seva invitació a conèixer-se millor. Alma y palabra ressegueix la poètica mística de sant Joan de la Creu del Cántico espiritual. Escrit 400 anys més tard i amb el pont musical de Frederic Mompou (1893-1987), que va compondre Música callada a partir d’aquests mateixos versos. Per Homar, la poesia de sant Joan de la Creu és comparable al ioga, una eina per aprofundir en un mateix. Fan baixar el vers del pedestal i l’utilitzen per aprendre a accedir a estadis d’assossec i plenitud vital. Adriana Ozores es deixa portar pels versos, com si fossin un ball que transporta.

Hi ha la inquietud de la recerca d’un mateix i d’accedir a través de la música, la poesia i la pintura (un espai en què només hi ha el piano i dues cadires es completa amb un quadre de Crist de Velázquez), a un cert espai contemplatiu. La il·luminació “crea atmosferes”, matisa Homar sobre la posada en escena que dirigeix, a més de participar-hi com a intèrpret. La sessió vol ser una mena de guia al públic. Per això, mig de broma, Brugalla qualifica els intèrprets de “mèdiums”. El pianista, que ja havia abordat les partitures de Mompou en solitari, constata que intercalar-les amb els versos, ara, els va molt bé. La dramatúrgia de José Carlos Plaza ha volgut centrar-se en el sant, tot i que es va valorar aprofitar les connexions biogràfiques i d’estil literari amb santa Teresa de Jesús. Així com Homar va tornar al teatre amb un Terra baixa per a un públic molt ampli, també ara reivindica la utilitat del misticisme de sant Joan de la Creu per a un grup molt més ampli que el dels erudits.

Debut del Teatro Clásico en el festival

Salvador Sunyer advertia que, amb la funció de diumenge Alma y palabra, és la primera vegada que la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) actua dins del cartell del Temporada Alta. Una situació que pot sorprendre si es té en compte que la formació, promoguda per Adolfo Marsillach, es va fundar el 1986, sis anys abans de l’arrencada del festival a Salt/Girona, el 1992. Ara, amb Lluís Homar a la direcció des de fa prop d’un any (i amb el suport de Xavier Albertí, un cop abandoni aquest mes de juny el TNC), s’intueix una col·laboració contínua entre els dos cartells. Segons recordava el director del festival en la presentació a la premsa, sí que puntualment alguna obra programada al festival s’ha traslladat al CNTC i hi va haver algunes invitacions a produccions dirigides per Adolfo Marsillach que es van acabar programant al Temporada Alta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Daniel Giralt-Miracle i Ferran Barenblit
PRIMER I ACTUAL DIRECTOR DEL MACBA

“El Macba no és un museu plàcid”

barcelona

Tretze obres guardonades en els Premis d’Arquitectura

Girona

Diversitat visual

Barcelona
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència