Cultura

Un tast de...

Els premis Bertrana de Girona Avançament editorial

Ànima de tramuntana

Ànima de tramuntana
Autora:
Núria Esponellà
Editorial: Columna
Gènere:
Novel·la. Premi Prudenci Bertrana 2020
Pàgines:
496
Preu:
21,50 €
La Mínia, arqueòloga, passa un moment difícil després de tenir un avortament i de separar-se de l’home amb qui ha conviscut durant gairebé deu anys. La descoberta de dues tombes ibèriques a Ullastret l’encara a una recerca intensa.

El temps s’ha replegat en un racó, a punt d’arquejar el cos i saltar com un gat.

Les dues fotos que reposen damunt la taula del despatx, una al costat de l’altra, mostren la família al complet: el pare d’aire atlètic i ulls incisius mira sorrut cap a la càmera; la mare somriu benvolent, jove i bonica, i la germana gran, ja adolescent, fa uns morros de tres pams perquè no devia voler que la fotografiessin. Ella té cinc anys i entrecreua unes cames seques, els ulls oberts com taronges i els cabells escarolats, d’un ros cendra. S’arrapa a les faldilles de la mare, que està pendent del gest garratibat de la filla gran. L’Elvira sembla haver sortit d’alguna discussió acalorada de les que acostuma a mantenir quan no li donen la raó en tot. Sempre ha mirat d’espolsar-se les puces i de fer-la sentir culpable. És una manera de comportar-se que la va atabalar de petita, fins que va deixar de respondre al joc provocador de qui, en principi, hauria pogut ser un exemple, perquè els més petits acostumen a imitar els grans. Li hauria agradat tenir una germana amb qui teixir complicitats, amb qui prodigar una amistat estreta, fabricada amb dosis altes de confiança mútua i de secrets xiuxiuejats a cau d’orella, però això no ha estat possible. Les persones són com són i ella no pretén canviar ningú, com volia fer el seu pare.

Agafa la segona fotografia, hipnotitzada per un record que encara li cou. Es contempla durant uns segons: ella mateixa, de perfil, mostra una panxa consistent de cinc mesos d’embaràs i somriu enmig d’un camp d’espigues. Deixa lliscar el dit damunt del vidre i l’acarona amb lentitud. S’adona que la imatge s’ha mogut una mica i penja d’un costat. Comença a desfer els agafadors del marc, vol que estigui ben col·locada. La redreça. Ara sí.

Poc després, amb un anar i venir de mà suau, la torna a lloc, al costat d’una capseta de fusta envernissada. Crida l’atenció perquè a la tapa hi ha una incrustació d’ambre on va quedar atrapada una formiga.

La foto i especialment la capseta testimonien per a ella una pèrdua més gran que totes les absències del món. La va escollir com a joier perquè l’insecte, una formiga-mòmia oberta de potes, li havia fet gràcia.

«Fa riure, però quedar-se petrificat deu ser tan cruel com el que jo he viscut».

Havia tardat gairebé cinc mesos a posar el joier sobre la calaixera del menjador, vistent, expectant, obert a les mirades de qui entra a casa seva. Des de llavors s’ha convertit en un registre, un dipòsit de detalls vinculats a un nom, un recordatori de com és de prima la línia que separa la vida i la mort, de fins a quin punt la vida humana és un exercici de funambulisme perpetrat sobre una corda tensa que s’alça damunt del buit aparent. A l’interior del joier només hi ha records de la ingenuïtat feliç d’una criatura. A fora, l’ambre de la tapa desprèn reflexos lumínics que no esborren el patiment de la formiga. Es torna a fixar en les aigües verd marronenques que tiren a groc o a gris perla, segons com ho miri. Aquest ambre, si es pogués tastar, deu tenir un gust salat, com tot allò que cura. La sal de la suor i del plor. La sal de les gotes del mar.

Els objectes que conté la capseta són l’única prova visible de l’existència d’en Jan, una certesa que testimonia el seu pas breu pel món, que li atorga un lloc a la família i el situa dins d’un arbre genealògic que es remunta en el temps. Ella i els seus són un grup semblant a molts d’altres, amb un lligam invisible d’amor, malgrat totes les desavinences, greuges, retrets i desacords.

Des de fa poc més d’un any, l’atzar o una mena de llei d’atracció que regeix els assumptes intangibles la va sacsejar de valent. La pèrdua d’en Jan, una troballa arqueològica inesperada i la separació de l’Armand han marcat un abans i un després a la seva vida.

Ara se sent amb cor de fer balanç de tot plegat. Si l’espiral d’esdeveniments que l’han portat fins on és avui es desfés, podria resseguir el recorregut del fil del destí; si es liqüés, esdevindria un riu que flueix, un corrent que no s’atura mai. Potser veuria així com cada circumstància es concatena amb una altra, com s’han succeït els fets de manera lineal o simultània.

«Que tòtila que soc. D’això... He estat tan ingènua com valenta, a parts iguals».

Arrenca un somriure irònic. Només la seva ànima sap el que ha patit. Hauria de dir que tanca un cicle? Segurament.

La descoberta arqueològica té relació amb dues persones que van viure fa molts segles: dues tombes iberes on han aparegut dos cranis sense cremar i un amulet gravat amb una inscripció que, ara per ara, no pot ser traduïda.

De tot plegat, ella mateixa n’ha escrit una història. Una història sobre un passat remot que també té a veure amb ella. Ja l’ha acabada, però, de moment, la guardarà en un disc de memòria i seguirà treballant en projectes d’excavació, com ha fet sempre.

Gira els ulls cap a la porta del menjador que dona al jardí, alertada pel so d’un tro llunyà que anuncia tempesta. El vent de llevant ha començat a bufar amb ràfegues fortes que empenyen els núvols carregats d’aigua des de la banda de mar i fa envolar les fulles de la buguenvíl·lia del jardí, que es belluguen violentament, trasbalsades per l’esverament de l’aire.

Tecleja un missatge al mòbil:

Vine més tard, sembla que vol ploure

L’Estel respon de seguida:

Ja estic aparcant, no tardo ni un minut

D’acord

Hi afegeix quatre emoticones que apareixen sense buscar-les, perquè s’han convertit en elements distintius, a còpia d’haver-los repetit a les converses de Whats-App. Somriu pensant en el número 18 que van escriure per error un dia d’estiu.

Divuit. Ella ja en té quaranta-quatre i als ulls dels altres i del mirall s’ha convertit en una dona madura. A la quarantena llarga, les decisions, igual que els amors, ja no són tant fruit de la pulsió immediata sinó de l’experiència. Potser per això, després de tantes giragonses vitals, ha reaparegut el Capità Marlow.

Núria Esponellà

Núria Esponellà

Celrà, 1959. Escriptora i professora. Entre les seves obres destaquen ‘El mateix vell amor’ (Premi Ciutat de Badalona, 2000), ‘La travessia’ (IV Premi Columna), ‘Rere els murs’ (Premi Nèstor Luján, 2009) i ‘La filla de la neu’ (2016).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.