Cultura

Un tast de...

‘Mangata’, de Ricard Ruiz Garzón

H de Hipnòtic

Mangata
Edebé Autor:
Ricard Ruiz Garzón
Gènere:
novel·la
Pàgines:
240
Preu:
10,50 €
La Jana sent un remolí d’emocions des de la mort de la seva germana gran. Ara que la Zya ja no hi és, un conglomerat de records dispersos, contradictoris i ingovernables s’apodera del seu dia a dia. En aquest obra, Ricard Ruiz ens demostra, des de la vivència d’una jove de 14 anys, que el millor no és el perfecte i ens ensenya a acceptar de manera serena el cicle natural del creixement i la pèrdua inherent a la vida. L’autor canta a la diversitat i la riquesa lingüística en aquesta obra, delectant-nos amb algunes paraules intraduïbles que signifiquen expressions molt concretes en diverses llengües.
“Frase

La iaia Lili és una mica bruixa. O ho sent tot millor del que diu. O tothom em vigila.

El cas és que, poc després de la meva trobada amb la mama, la iaia ha demanat al Nil que em cridés. I això és el que ha fet ell, alhora que sortia jo del despatx.

—Et contractaré de secretari —he dit per fer-lo enrabiar.

—I jo d’alarma d’incendis —ha replicat ell, pels meus crits.

M’estimo molt el Nil; sempre té una gracieta a punt. Això seu amb la Ylena em treu de polleguera, però ell és simpàtic, sovint sembla un nen. La mama diu que als setze anys encara li dura l’edat de fer el poca-solta. Bé, això i que és força jayus, ja ho veureu.

En fi, us explicava que me n’he anat cap a la sala, com demanava la iaia. A la mama ni l’he vist, i el papa tornarà d’aquí a un parell o tres de dies.

La iaia Lili i jo, per tant, i ningú més. Cara a cara.

Sonava a història.

En el pitjor moment.

O potser era el millor, ves a saber. Perquè m’hi he resistit, però m’ha enganxat.

—Jana! T’he parlat mai de la goja, la bruixa i el príncep Talòs?

La iaia Lili sacsejava l’agulla amb la mà. No teixia, però l’havia agafat.

—No, iaia —he admès—. Fa cara de ser una història de les ximples, ximples.

—La més ximple —ha dit—. Són les millors. I m’he deixat caure al sofà, ella diria que ben arraulida, i ha començat a explicar:

El llac de les Tunes, Jana, és d’un color ben especial. Diuen que és pels ulls de les criatures que hi viuen, i per les coves que té, tan fondes que només elles en poden veure el final. A aquestes criatures, anomenades goges, els agraden molt les festes amb música, i els seus riures i càntics semblen pluja. Tenen molt mala lluna i són molt geloses de la seva intimitat; d’aquí que es digui que, si un humà les descobreix, el converteixen en roca. Si l’humà, en canvi, els pot robar abans una peça de roba, pot fer-se molt molt molt ric. Segur que ara entens millor que hi hagi tanta pedra en aquesta comarca.

Així, però, són els humans, filleta, i així diuen que són les goges.

També que una d’elles, una bonica goja anomenada Leyra, era aficionada a sortir del llac al capvespre. L’atreien uns peixos que cantaven, afirmava, confonent l’aigua amb l’aire; no eren altres que els ocells, als quals no coneixia, ja que és llei de les goges evitar la llum del sol. Només a l’alba, i amb la posta de sol, tenia, la pobra, ocasió de veure aquells peixos cantaires. En una d’aquestes excursions, la Leyra va trobar-se amb un humà que duia un grapat d’algues al rostre. Es tractava del barbut príncep Talòs, que es dedicava a sospirar mentre buscava plomes d’ocell perquè tenia una ànima sensible i no suportava les seves obligacions cortesanes.

Quan els ulls de tots dos es van trobar, la Leyra va iniciar el seu encanteri, tot i que es va contenir abans de convertir en roca el Talòs. Potser era perquè la barba l’amagava, però aquell humà esllanguit i una mica nyicris no semblava igual d’horrible que la resta. I a més era també aficionat als peixos cantaires. I si s’errava, amb ell? Per comprovar-ho, la goja va deixar a prop del príncep un mocador amb uns brodats magnífics, que ella mateixa havia teixit amb fil de jonc, i després va amagar-se i va esborrar la màgia. Si en poder-se moure el Talòs li prenia el mocador, podia oblidar-lo sense escrúpols: volia dir que era ambiciós, cobejós, avariciós i dinerós com tothom, I en conseqüència es mereixeria esdevenir un pedregot esplèndid.

En recuperar el moviment, el príncep va veure el mocador i el va agafar. La Leyra va aguantar la respiració. El Talòs va olorar el mocador i va sospirar. La goja continuava sense respirar. El príncep, aleshores, va fer una cosa inesperada: va penjar el mocador de la branca d’un pollancre i va marxar entre sospirs bosc endins. La Leyra no va saber què pensar-ne, però va decidir respirar novament perquè si no podia arribar a ofegar-se.

I és que així són les goges, filleta, i així són els humans.

L’endemà, a la mateixa hora, tots dos van tornar a l’indret on hi havia el mocador. I el mateix van fer l’endemà, i l’endemà de l’endemà... Fins que van enamorar-se.

Llavors ella va preguntar:

—Que és el nostre, Talòs, un amor impossible?

A la qual cosa el príncep va respondre:

—És impossible que ho sigui, perquè és. I si és, és que és possible, i aleshores possiblement és impossible que no ho sigui.

La goja no va acabar d’entendre gaire aquella resposta tan enrevessada; sí que va entendre, però, el petó que la va segellar.

Després de molts debats, la Leyra i el Talòs van pactar que seria ella qui aniria a viure a la superfície, entre altres coses perquè el príncep no aguantava més de dos minuts sota l’aigua. Tampoc ella podia sortir del llac més enllà d’unes hores, però, hi havia una opció que havia sentit xiuxiuejar per les coves més fondes.

I era una opció que passava per consultar la bruixa del llac.

Van aturar-se a meditar-ho? Va valorar prou el príncep el sacrifici de la goja? Li va proposar res de millor, ell que era ric i no li calia robar mocadors?

Segur que en pots imaginar les respostes.

Perquè així són, filleta, les goges i els humans.

Dins la cova més fonda de la part més fonda del llac, sota unes torxes que cremaven sota l’aigua, rebia consultes la bruixa Trívia. Quan la Leyra va visitar-la, ella ja en coneixia el motiu, ja que totes les bruixes, i ella també, posseeixen entre els seus poders el d’endevinar allò que a cada història li convé.

—Si t’empastifes la boca amb això —va resoldre la Trívia, fent-li a mans un potet amb una substància del color del foc—, podràs viure fora del llac, i menjar, riure, ballar i fer-te tants petons com vulguis amb el príncep.

La goja va estirar el braç.

—A canvi —la va avisar la bruixa—, enyoraràs sempre la vida al llac, i desitjaràs tornar-hi, i provaràs de fer-ho un cop i un altre sense aconseguir-ho.

Se t’acut, Jana, quina decisió hauries pres?

Doncs posats a enyorar un indret o el seu amor, la goja ho va veure clar.

I va pintar-se els llavis.

Ja que així són, filleta, les coses de l’amor.

Va ser un acte lliure, sense enganys. La Leyra va decidir el que va creure millor. I la bruixa, malgrat la seva fama injusta, només va dir-li la veritat.

Que ningú t’expliqui sopars de duro i et digui que no va anar així.

I d’aquesta manera, per resumir, va viure uns anys la goja, feliç i enyorada.

I després va començar a viure menys feliç i més enyorada. I al final, farta del príncep i els seus sospirs, va viure totalment infeliç i sense poder deixar d’enyorar-se ni un segon.

Fins que el seu pobre cor va esdevenir també roca.

I encara li pesa.

D’aquí, Jana, que diguin que, en plorar la Leyra, s’omple el llac.

I que un sol mocador pot ser font de totes les llàgrimes.

I així són, filleta, i així els encomana, els contes ximples de la iaia Liliana.

Sovint aplaudeixo, quan la iaia acaba un conte.

Avui no ho he fet.

Perquè ja ho havia decidit, perquè no em crec les seves històries, perquè m’ha fet pensar en la Ylena i en el Nil…

I perquè, a desgrat meu, m’havia quedat en trànsit, com hipnotitzada. La veu de la iaia és poderosa, i els seus contes, ja ho veieu, no són exactament de fades.

Alguna cosa amagada, però, m’ha fet vibrar com la corda d’un violí.

I he pensat i pensat i pensat en què, i no ho he trobat.

Potser, com deia la Zya, perquè no hauria de pensar-ho, sinó sentir-ho.

Abans de marxar ho he preguntat a la iaia Lili, que m’ha somrigut i ha dit:

—Tu deixa que la història cali bé. Sense córrer.

I s’ha posat a fer mitja. Una altra vegada. Per fi.

Jo he sortit d’allà estabornida.

Convençuda, sense raó, que el dia no podria ser més intens.

Més coses amb la H

* Hashtag. #LesTunes #Leyra #Talòs #Llegendes #Goges #ViviFontana #Mångata

* Hipnosi. Efecte dels contes de la iaia Lili. Semblen ximples? Doncs... m’embruixen.

* Història. La iaia Lili les explica bé. I jo, en provar-ho, m’embolico i suspenc Llengua.

* Hipòtesi. Se’t moren els pares? Orfe. Se’t mor la parella? Vidu. I si se’t mor la germana?

* Humanitat. Tan ximple com la gogitat. Tot i que jo, en comptes de llesta..., faig llistes.

I de Internet

“Si el que vols és pescar —deia la Zya—, no hi ha res com la xarxa.”

Per això aquesta nit, abans d’anar al llac, m’he dedicat a fer cerques al Google.

He començat amb “ballar sobre l’aigua”. Els enllaços resultants, però, parlaven de “ballar l’aigua a algú” en el sentit d’afalagar-lo, que no té res a veure. Llavors he teclejat “caminar sobre l’aigua”, perquè abans de ballar al Maelstrom potser estarà bé que hi arribi.

I en aquesta cerca sí que ha començat un ball, tot i que no l’esperat.

D’entrada han sortit milers de resultats sobre el miracle de Jesús. No recordava que hagués tingut lloc a cap llac. Diu l’Evangeli de sant Mateu que els deixebles remaven en una barca quan van veure Jesús que caminava per la superfície. Va ser Pere qui li va preguntar si era el Mestre, a la qual cosa Crist va dir: “Ho soc, vine sense por.” I Pere va sortir de la barca i va caminar també sobre les aigües. De sobte, però, va notar el vent, i les onades per l’inici d’una tempesta. I va tenir por, i va començar a enfonsar-se. Aleshores Jesús li va allargar la mà i el va salvar.

“Per què has dubtat, Pere? Per què no has tingut fe?”, va preguntar-li. I després, fent un gest amb la mà, Jesús va aturar la tempesta i tots van poder tornar amb la barca.

M’ha deixat tocada, la història de Jesucrist. També la Zya em demanava que no dubtés. I que tingués fe. I va dir que si hi pensava més del compte no ho aconseguiria.

També a mi em cal algun miracle.

La Zya, però, no era religiosa.

Tampoc gaire científica.

Si ho hagués sigut, m’hauria parlat potser de l’experiment del midó de blat de moro. Podeu trobar-ho al YouTube. Pel que sembla, l’ésser humà investiga fa segles com caminar sobre l’aigua. Resulta que hi ha fins i tot una ciència que ho estudia; se’n diu reologia.

Descartades les opcions de congelar l’aigua, la més òbvia, i de multiplicar la superfície dels nostres peus, la més difícil, sembla que el secret es troba en la densitat. Si convertim l’aigua en un líquid més dens, podrem trepitjar-la. El problema és que per fer-ho cal afegir molta Maizena a l’aigua, i si és l’aigua de tot un llac… Res, una altra porta als nassos.

Aprofundint per aquí, però, m’he trobat amb dues curiositats.

La primera, que és possible caminar sobre l’aigua, sí... a la Lluna. Allà hi ha menys gravetat, pesaríem menys i no ens enfonsaríem. Una cosa és connectar-hi, amb la lluna, i una altra és, però, traslladar-m’hi. Mal negoci, si per aprendre a surar he d’aprendre a volar.

La segona, m’ha dut a buscar informació sobre els basiliscos, com el Harry Potter. Els llangardaixos gegantins, sí. En molts documentals se’ls veu corrent a tota màquina sobre l’aigua. El seu secret, diuen els experts, és avançar molt molt molt de pressa i trepitjant fort per crear bombolles d’aire sota les potes. És a dir, que la clau no és caminar, sinó córrer.

I jo amb la Física, cap problema, el que em costa és la Química.

Ho veieu clar, oi? Cal que digui res més?

Són les dues de la matinada. Hi ha lluna, el cel és net.

Ricard Ruiz Garzón

Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) és escriptor i professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyador del premi Edebé de literatura infantil amb La Immortal, és autor d’una quinzena de llibres, entre els quals destaca Herba negra, Mary Shelley i el monstre Frankenstein, la sèrie juvenil Guardians de somnis, Deu mascotes i un drac, i l’àlbum infantil Quin cap!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

“Tinc dret a cantar del que vulgui”

VIC

El nou repte del Sónar+D

BARCELONA
David Verdaguer
Actor

“És més difícil perdonar-te a tu que demanar perdó”

Barcelona

Diversitat a Girona

GIRONA

Cicatrius de l’amor

Barcelona

L’espectacle, en lluita

GIRONA

Noves excavacions vora la basílica de Castelló

Castelló d’Empúries
HBO. Animació

Steven Universe continua protegint la Terra

Netflix. Documental

La terra que ens permetrà salvar la Terra