Cultura

Un tast de...

‘La drecera’, de Miquel Martín i Serra Avançament editorial

Una infantesa a l’Empordà

La drecera
Periscopi
Autor:
Miquel Martín
Gènere:
novel·la
Pàgines:
160
Preu:
17,00 €
Amb epíleg de Josep M. Fonalleras
El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida. ‘La drecera’ ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística. Miquel Martín i Serra reivindica les arrels del poble amb un llenguatge ric i molt lligat al territori.
“Jo no entenia de què podia estar tan cansada, perquè només la veia llegir, parar el sol i sortir amb les amigues. [...] Els rics ens paguen perquè els servim, no pas perquè els entenguem
“Quan els senyors eren a missa, el pare solia anar-se’n a l’hort [...]. Durant unes hores el xalet quedava mut, com si aguantés la respiració, i jo em tornava a sentir lliure

Era divendres i jo havia quedat amb en Llenas per anar a la vila a comprar balins, però just quan m’enfilava a la bici, la mare em va cridar i em va enviar a l’hort a buscar cebes i patates. No m’agradava gens, anar a l’hort, perquè el pare em feia arrencar les cebes a mi i llençar les patates podrides, que feien una pudor de mil dimonis, i a sobre, si trigava gaire, em deia, espavila’t, que se’t farà fosc. Quan ja tornava cap a casa i em pensava que podria marxar a can Llenas, la mare em va fer anar al mas Bou a buscar llet i mató, i en Pitu, només de veure’m amb aquella cara de pomes agres i la cantina a la mà, em va dir el de sempre, què, ja són aquí, els de can Fanga? I vinga riure, ell, amb aquelles dents ben tortes. Però en Pitu em queia bé, m’hi divertia, sempre m’ajudava, i un dia que per despenjar la pilota vaig trencar un vidre d’un cop de roc, s’ho va manegar perquè no em descobrissin. En tornant del mas Bou, la mare encara em va dir que anés a la botiga a comprar mantega i confitura de gerds, al rebost no en quedava cap pot i com que era la preferida de la senyora, sempre es posava de mala lluna si no n’hi havia. Jo vaig fer 12 morros i vaig rondinar perquè ja veia que al final en Llenas estrenaria la balinera tot sol o se n’aniria a provar-la amb l’Escudero o algú altre. Total, que la mare es va enfadar de debò i, mig cridant, em va dir, doncs ves-hi amb bicicleta, a comprar, que no et fa llei d’ànsia quan has d’anar a la vila a buscar tebeos.

Al final, la mare em va castigar sense anar a can Llenas i encara vaig tenir sort que no li va dir res al pare. Em va fer quedar a la cuina amb ella fins que els senyors van arribar al xalet. Era una cuina tan gran que hi fèiem més vida que no pas a casa i el pare sempre deia que era com l’estómac del xalet, agraïda i calenta. Jo estava a punt d’acabar el tebeo quan vaig sentir la fressa de les rodes trepitjant la grava del passeig i no me’n vaig poder estar de mirar per la finestra. No sotgis, em va renyar la mare, que encara estava ressentida amb mi, però jo vaig guaitar una estona més, de reüll, fent veure que llegia una historieta. Van aparcar els cotxes a sota les moreres i en van sortir donant cops de porta. Sempre en baixaven rient, una mica esvalotats i mudats com si anessin a una festa. M’agradava fixar-me en la roba que portaven perquè sabia que algun dia un d’aquells jerseis o un d’aquells abrics serien meus i la mare me l’apedaçaria o m’hi afegiria colzeres, i, és clar, me n’arrencaria el nom que havien cosit per dins juntament amb un escut. El senyor conduïa el cotxe negre i venia amb la senyora, tot i que ella sovint venia sola, amb el descapotable. I en Paco, el xofer, portava l’altre, el gris, aquell tan gros on anaven els fills i la nurse, que li deien. En Paco va aixecar el cap i em va veure a la finestra, em va somriure i va fer el signe de victòria amb els dits, perquè era del Madrid i sempre ens preníem el pèl quan guanyava l’equip de l’altre. Llavors, encara somrient, va agafar les maletes, i els bessons van córrer escales amunt, de dret cap a la cuina, amb la nurse trepitjant-los els talons i cridant que es portessin com Déu mana.

Vaig sentir el ressò de passos i veus al rebedor, que ells en deien el hall, i després al passadís, i em va semblar que m’arribaven els seus batecs del cor, pum-pum, pum-pum. Els bessons van entrar fent gresca, junts, es veu que no sabien fer res l’un sense l’altre, i tot darrere, esverada, com si els volgués atrapar, la nurse, i encara més enrere en Lolo, el germà gran. Tots tres germans feien la mateixa olor de roba neta i acabada de planxar, de colònia cara i d’aquella crema que anunciaven a la tele. Van petonejar la mare i li van preguntar què hi havia per sopar. Hi hagués el que hi hagués, sempre deien, qué rico i delicioso. Quan em trobaven a la cuina, llegint en un racó assegut en un tamboret, em deien, hola, ¿qué tal? i hasta luego, i sovint destapaven les cassoles dels fogons o xafardejaven els armaris i el rebost i picaven alguna cosa. A vegades, en Lolo s’allargava una mica i em donava més conversa i potser em preguntava què llegia, però es notava que ho feia per quedar bé, sobretot amb la mare, i que no li interessava gens ni mica res del que jo li pogués dir.

Llavors marxaven a les seves habitacions, cada una d’un color diferent, amb les parets com de vellut, per on m’agradava passar la mà, molt a poc a poc, perquè era suau com el pèl dels xais del mas Bou i feia pessigolles a la punta dels dits. El pare em va explicar una vegada que aquell paper de paret costava un ronyó i que l’havia col·locat una empresa estrangera perquè aquí es veu que no es fabricava. En un racó, hi tenien una llar de foc, petita però preciosa, tota de pedra, que el pare encenia unes hores abans, els dies de molta fred, i a l’altra banda un llit gros que la mare els obria cada nit quan hi anava per deixar-los un got d’aigua i un tovalló a la tauleta. La nurse, en canvi, que li deien Miss Jenkins, dormia a la banda del servei i la seva habitació era com un cop de puny i donava a un celobert, sense llar ni res, només amb una estufa elèctrica.

El senyor sempre parlava amb el pare tot just arribar i a mi em deia que m’havia estirat, i això em feia content i em feia sentir gran, però la seva presència m’imposava molt i mai sabia seguir-li la conversa. A vegades el pare li ensenyava l’hort i el jardí, molt cofoi, i el senyor, com si tingués pressa, anava dient, molt bé, Mateu, molt bé, si li cal res truqui al despatx i s’entengui amb en Noguera. Jo no l’havia vist mai, en Noguera, però el pare sempre deia que era la mà dreta del senyor i que, quan hi havia algun problema o necessitàvem res, havíem de parlar de seguida amb ell. Recordo que una vegada se’ns va espatllar la rentadora i el pare va trucar al despatx per demanar-li un avançament, però no sé pas si se’n va sortir, perquè va estar molts de dies rondinant i de mala lluna. La senyora no em deia gran cosa, els pares sempre comentaven que era més eixuta, però a vegades em duia unes xocolatines de l’estranger que eren com miniatures de les rajoles i n’hi havia de molts de gustos. La mare i ella es trobaven a la cuina i feien una llista de tot el que s’havia de fer i de comprar, però moltes vegades la senyora es queixava que tenia mal de cap o que estava molt cansada i acabava dient, vostè mateixa, Antònia, vostè mateixa, faci, faci. Jo no entenia de què podia estar tan cansada, perquè només la veia llegir, parar el sol i sortir amb les amigues. Llavors em venia al cap allò que sempre deia el pare, els rics ens paguen perquè els servim, no pas perquè els entenguem.

2.

L’endemà d’arribar s’aixecaven tard i baixaven a esmorzar amb batí i sabatilles i s’asseien tots en una taula molt llarga que tenia les potes com les d’un animal. Jo també m’hi havia assegut moltes vegades, quan ells no hi eren i la mare feia la plata, però no hi hauria pas sabut menjar ni fer els deures perquè quan m’hi asseia la vista se me n’anava de seguida cap a la terrassa, que estava plena de para-sols ratllats i geranis vermells com sang i, entremig, un xic més lluny, es veien els pins i les ginestes i, encara més lluny, el mar i trossets de cel, i, com em deien els pares, m’hi quedava ben encantat. Menjaven torrades amb mantega i confitura, i mató amb mel, i també ous escaldats i uns brioixos que la mare em feia anar a buscar a la fleca, encara calents i flonjos com el cotó fluix. Prenien te i suc de taronja natural, i tornaven a dir, qué rico i delicioso. Després ja no els tornava a veure durant una bona estona perquè els bessons i la nurse anaven a muntar a cavall a l’hípica que hi havia a la sortida de la vila, amb casc, uns pantalons ben ajustats i unes jaquetes de botons lluents que semblaven les dels herois dels tebeos i que no serien mai meves perquè sempre acabaven rebregades i esquinçades i anaven de dret a les escombraries.

Per poc sol que fes, la senyora s’asseia a la terrassa dels geranis, encara que fos a l’hivern, es posava una manta a les cames, i llegia uns llibres de misteri que guardava a la seva habitació, molt ben ordenats per números. A vegades me la mirava des de la barana de la piscina, mig amagat pels baladres, que el pare em recalcava que no toqués perquè eren verinosos, i hi havia dies que la trobava molt guapa però d’altres que em semblava com si s’hagués fet vella de cop i volta i s’hagués pansit de tant prendre el sol. Els pares sempre deien que era molt sentida, la senyora, que des de que la seva filla es va matar esquiant, es neguitejava per tot i que, a vegades, no sabia controlar-se i feia un espectacle i que per això havia de prendre pastilles per als nervis o, de tant en tant, anar a fer repòs una temporada en balnearis i llocs així. Es veu que tot va venir perquè la senyora no volia que la Paula anés a esquiar als Alps amb unes amigues, però el senyor li va donar permís perquè era la filla gran i n’estava molt; i després la Paula va tenir l’accident i la van haver de dur ja morta a Barcelona i tot es va complicar de mala manera i encara va ser més llarg i més trist. Per això el senyor també va quedar molt tocat i sempre es feien retrets amb la senyora, encara que es devien pensar que nosaltres no ens n’adonàvem.

Al senyor i a en Lolo els agradava jugar a tenis i sortien a les pistes de darrere la piscina amb calça curta, vestits d’un blanc que feia mal als ulls. A vegades, la mare me’ls hi feia dur unes quantes peces de fruita pelada i tallada i un parell de gots plens fins dalt de suc acabat d’esprémer i sense polpa en una safata que sempre tenia por de tombar. Ho deixava tot en una taula de marbre, sota un porxo que el pare havia emparrat, i sentia la pilota amunt i avall, amunt i avall, flop-flop, flop-flop, en un anar i venir que m’hipnotitzava. Un dia que el senyor jugava amb un seu amic, jo vaig quedar-me encantat mirant-los i em van demanar si en sabia, de jugar a tenis, i em vaig posar vermell com una tomata, com si m’haguessin enxampat fent-ne una de grossa, i només vaig saber sacsejar el cap i marxar com un coet. Vaig passar no sé quants dies mirant de no trobar-me el senyor enlloc, perquè em feia patir que es pensés que em faltava un bull o que era pallús o, encara pitjor, un mal educat, que segons el pare era el pitjor que es podia ser.

Els diumenges esmorzaven més d’hora i més lleuger, com si ja s’haguessin refet d’un viatge molt llarg, es mudaven i anaven a missa a la vila. Però el senyor hi anava cada vegada menys i la senyora s’enfadava: deia que donava mal exemple als fills, sobretot als bessons, que els havien de renyar molt sovint perquè eren una mica fets i deixats estar. Es veu que el senyor, després d’allò de la Paula, ja no hi creia gaire, en els capellans i en Déu, i, segons deien els pares, per culpa de tot plegat havia descuidat un xic els negocis i en Noguera era qui tallava el bacallà. A mi, si m’haguessin fet explicar quins eren els negocis del senyor, no sé pas si me n’hauria sortit, perquè no eren pas com els negocis de la família de la senyora, que tenien un piló de fàbriques i ja feia molts anys que eren rics. El senyor havia fet els cèntims sobretot a l’estranger, per aquest motiu viatjava tan sovint i sabia molts d’idiomes i sempre deia que, si el país anava bé i el govern no ficava la pota, els estrangers invertien i tothom hi sortia guanyant. Jo no sabia, però, si aquest tothom també érem nosaltres o només ells.

Quan els senyors eren a missa, el pare solia anar-se’n a l’hort i s’hi passejava amb les mans a l’esquena, com si estigués content de tot el que havia fet, encara que sempre acabava arrencant males herbes o desfent terrossos, era com un tic que tenia. La mare aprofitava per cosir o fer ganxet, perquè deia que no sabia estar-se de braços plegats, i engegava la ràdio per posar una música antiga i avorrida. Durant unes hores el xalet quedava mut, com si aguantés la respiració, i jo em tornava a sentir lliure. Ja sé que feia mal fet, perquè els pares ho tenien sagrat i sempre em deien el mateix, nosaltres aquí i ells allà, però no podia estar-me’n i em ficava pertot arreu: a l’habitació de la senyora, per veure aquells llibres petits de misteri, tan ben posats un al costat de l’altre; a la sala dels jocs, que era com si haguessin passat els Reis; al gimnàs, on sempre provava d’aixecar aquells pesos; al rebost, només per veure aquella estiba de pots i paquets i llaunes i sentir aquella barreja d’olors… Això sí, no em va passar mai pel cap d’agafar res, ni una presa de xocolata, en tenia prou de mirar, tocar i flairar. Només hi havia dos llocs on no podia entrar perquè sempre estaven tancats amb clau: l’estudi del senyor, encara que a vegades sotjava pel forat del pany, i el celler, que era al soterrani, i l’únic que en tenia la clau era el senyor, perquè hi guardava ampolles de vi i conyac, i també de xampany, que valien una fortuna i fins i tot s’hi havia fet posar una alarma, com si en comptes de begudes hi guardés joies o monedes d’or, com els pirates. Hi havia un altre lloc on no posava mai els peus: l’habitació de la Paula, perquè em feia cosa, mitja angúnia i mitja por, i perquè ho trobava lleig, com una fal-ta de respecte. Es veu que quan es va morir, la senyora no va voler que ningú toqués res d’aquella habitació i tot estava encara com l’últim dia que la Paula havia vingut al xalet, fins i tot la roba que s’havia posat i la tovallola i el sabó de la dutxa i el raspall amb cabells seus enganxats, i jo sempre m’imaginava que aquella habitació era com un dels museus on ens portaven amb el col·legi i només de pensar-hi em feia mal el cor. Jo ja no me’n recordava gaire, de la Paula; vull dir que quan va passar allò de l’accident jo era petit i van mirar d’amagar-m’ho, però encara tenia la imatge d’una noia molt morena, com el senyor, i força callada, que un dia em va donar una bossa de sugus. Durant un temps ningú en va parlar, d’ella, i potser per això també la vaig anar oblidant de mica en mica, i ara només era com una ombra que molt de tant en tant et trobaves pels racons.

Un dia que els pares eren a mercat, en Torrent va venir a jugar a casa, perquè m’ho havia demanat altres vegades i ja no sabia quina excusa donar-li. No ens aveníem gaire, perquè quan jo explicava coses dels senyors, ell sempre em deia que m’ho inventava tot per presumir i que volia fer veure que jo també era ric. Suposo que per això no me’n vaig poder estar i vam entrar al xalet amb la clau que sempre teníem a casa. Li vaig ensenyar el quarto de bany de la senyora, que era gran com un menjador i tot de marbre rosat amb vetes de color blanc, i amb les aixetes també lluents com l’or i una banyera molt grossa amb dibuixos antics que es veu que era una relíquia i valia un ull de la cara, i tota l’estona deia, és preciós, i quin tros de casa. I també va veure la piscina, les pistes de tenis i el gimnàs, i quan vam ser davant d’aquella taula tan llarga amb les potes d’animal es va ajupir i les va tocar com si les acariciés i va dir que segur que les havien fet a mà perquè les coses boniques només es podien fer a mà. I encara estava bocabadat, en Torrent, que el vaig dur a la sala de jocs i quan va veure l’escalèxtric i el futbolí i la taula de ping-pong i les lleixes plenes de jocs i joguets, em va dir que jo era el seu millor amic i que si hi podia jugar. Però li vaig dir que no i va voler marxar de seguida, ben rebotat, i llavors, a estudi, tot el dia em feia la punyeta i m’escarnia.

Al cap d’uns dies van trobar a faltar un rellotge molt bonic, d’aquells de butxaca, que hi havia a la sala de jocs, i jo hauria posat la mà al foc que l’havia agafat en Torrent, tot i que no en tenia cap prova. El pare es va enfadar molt, sempre deia que no podia sofrir la gent mentidera i irresponsable, encara que ni per un moment li va passar pel cap que fos culpa meva. Va haver-hi força embolic i enrenou, ja que la senyora a vegades es posava farruca, que deia la mare, o s’exaltava per coses com aquella, i va fer regirar tota la casa, armaris, calaixos, lleixes… tot i que el rellotge no va aparèixer per enlloc. Al final van donar la culpa a la Pepita, una noia que venia de la vila a fer la neteja i la planxa, i la van despatxar sense miraments, per molt que ella va plorar i va jurar i perjurar que no havia agafat res de res. Quan la Pepita va ser fora, vaig sentir la mare que deia, és ben bé que no et pots fiar de ningú, tan bona noia que semblava. I jo vaig callar com un mort i em va saber tant de greu que a la nit no podia agafar el son i em feia molta angúnia trobar-me la Pepita per la vila.

Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia, especialitzat en l’obra de Joan Vinyoli, sobre el que ha publicats diversos estudis. ‘La drecera’ és el seu quinzè títol publicat, entre els que també hi ha ‘El riu encès’ (El Cep i la Nansa, 2017), L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull, Columna, 2001) i ‘Llegendes de mar de la Costa Brava’ (Sidillà, 2012).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Parlar-lo és la solució

girona

Mor Quino, el pare de Mafalda

girona

El Festival de Cinema de Begur, vital i presencial

Begur
Emma Suárez
Actriu

“Necessites escollir un lloc que t’identifiqui”

Barcelona
PERE (GAY) FAURA
coreògraf i ballarí

“Tant ha d’existir l’Antic Teatre com el TNC”

BARCELONA

Lectures de poesia contra el coronavirus

barcelona

Presentació dels Annals del Centre d’Estudis del Ripollès

Ripoll

Jornada sobre pedra seca, a Can Trona, de la Vall d’en Bas

La Vall d’en Bas

El festival Ohlalà! serà presencial i en línia

Barcelona