Cultura

Mirador

L’home aeroplà

Aquest dimarts va morir l’arquitecte i historiador de l’art Frederic Vilà

El 21 de novembre del 2000 ETA assassinava Ernest Lluch. Al matí següent em tocava anar d’excursió a Barcelona amb un grup d’alumnes de la Universitat de Lleida, i el Frederic em va demanar que l’acompanyés per ajudar-lo. En pujar a l’autocar, vaig comunicar-li la notícia, que ja retronava als mitjans. Es coneixien amb en Lluch. Va mirar-me fixament durant uns segons, eterns, va girar el cap i va emmudir durant uns minuts. En reaccionar, va manifestar-me un profund colpiment i desconcert.

Frederic Vilà i Tornos (1943-2020) fou el gran responsable de la instauració dels estudis universitaris d’història de l’art a Lleida, on impartí docència fins al 2013, en què es jubilà. La seva trajectòria docent i investigadora es troba profundament marcada per una doble formació com a arquitecte i historiador de l’art, que el va portar a especialitzar-se en la història de l’arquitectura i el pensament arquitectònic, la plàstica contemporània i la conservació del patrimoni. Seran recordats els seus llibres sobre la Catedral Nova de Lleida, l’antic edifici del Seminari –avui seu senyera de la Universitat– i les diferents monografies sobre arquitectes lleidatans, així com els seus textos sobre Leandre Cristòfol, Guillem Viladot o Víctor Pérez Pallarés. Personalment, em quedo amb els treballs sobre els historicismes o la restauració de Santa Maria de Ripoll, magistrals a l’hora de mostrar com el món medieval va ser rebut per la societat catalana del segle XIX. El doble perfil del Frederic era una gran virtut, una senya d’identitat pròpia. L’escoltaves i t’adonaves que la relació cordial amb els arquitectes era professionalment possible. El llegies i penetraves en un complex món de connexió d’idees, d’extrema sensibilitat, al qual tu no arribaries mai.

Un fil vital ens unia sense saber-ho. Vaig viure la meva infantesa a la plaça dels Pagesos de Lleida, una plaça de tardes d’estiu i de genolls pelats. Molts anys després vaig assabentar-me que ell l’havia dissenyada durant els anys en què va exercir com a arquitecte (1970-1982). Un dia, tot dinant, vaig explicar-li el que significava per a mi aquella plaça i vàrem posar sobre la taula els nostres sentiments al voltant de la important reforma que havia experimentat feia uns anys. Ell, amb la serenor de l’acadèmic equilibrat, em va fer veure que no li calia entonar cap plany, que es tractava de la necessària adequació d’espais als nous temps.

Un altre cop, en sortir de casa seva, vaig fixar-me en la placa de la porta que identificava qui hi vivia. Al costat del seu nom s’hi llegia “Aeroplà”, acompanyat del corresponent pictograma representant un avió. Era la seva divisa personal i també l’emprava com a exlibris. “És un símbol de modernitat”, va dir-me. Mentre escric aquestes paraules he anat a recuperar els whatsapps que havíem intercanviat darrerament i he revisat quin era el seu estat: “Aeroplà”. Dimarts, 5 de maig, el Frederic i el seu aeroplà s’enlairaven.

*Professor de la Universitat de Lleida



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les Fàbriques de Creació de Barcelona reprenen l’activitat amb prudència i sense llibertat d’horaris

Barcelona

Incertesa a les galeries

Barcelona
EL LLIBRE

‘La vaga de la Canadenca’

La dansa vol aixecar el vol malgrat les restriccions

Girona

Català sota mínims

Barcelona

Dones contra models caducs

Barcelona

Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic

LA MÚSICA

L’apocalipsi, segons els Stooges

cultura

Els Amics del Museu d’Art, al mateix museu