Cultura

Mirador

La zona de confort del gremi

La cerimònia es va obrir amb el Goya a la millor actriu revelació per a Benedicta Sánchez, una dona de 84 anys que va debutar al cinema amb O que arde. Encara que aquesta senyora ens mereixi un profund respecte, és evident que alguna cosa trontolla en considerar com a revelació una persona de més de 80 anys. Probablement, Benedicta Sánchez té un esperit més jove que la majoria d’acadèmics, però la seva tria posa en evidència un mal endèmic que té molt a veure amb l’envelliment d’un gremi que, en lloc d’apostar per la joventut i la renovació, se sent molt a gust en la seva zona de confort.

Els Goya sempre han tingut unes decisions previsibles i han estat marcats per l’endogàmia. És molt estrany que el Goya a la millor direcció artística i el millor vestuari no es donin a una pel·lícula d’època o que el Goya a la millor música no acabi anant a parar, amb tots els respectes, a Alberto Iglesias. Mentre que el Goya al millor documental mai es dona a un documental d’autor. Sol ser molt habitual veure, un any sí i un any no, Penélope Cruz asseguda a primera fila o comprovar que Luis Tosar, Eduard Fernández o Antonio de la Torre tenen alguna nominació. La família es protegeix, es premia i exclou tot allò que no li interessa o que és susceptible d’alterar els fonaments del seu ordre.

La màxima paradoxa, de la qual aquesta edició ha acabat essent l’evidència, és que en els darrers anys tot el cinema oficial espanyol s’ha convertit en una mena de llarga partida de ping-pong entre Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar. La resta de realitzadors, que a vegades poden guanyar el premi, estan condemnats al rol de comparses d’una indústria que és incapaç de mirar més enllà dels seus propis límits.

Després d’uns anys en què semblava que Almodóvar no acabava de trobar el seu moment de glòria, ara l’han acabat premiant, mentre que Amenábar ha hagut d’assumir la condició de secundari. Potser si Mientras dure la guerra hagués estat sola, sense l’ombra d’Almodóvar, hauria estat una obra multipremiada. Al final de la festa, Almodóvar va tenir la barra de demanar a Pedro Sánchez que subvencionés el cinema independent d’autor. Alguns varen entendre que ho demanava pels altres, pels marginats dels Goya. Altres vàrem veure molt clar que enmig de tanta glòria encara era capaç de fer-nos creure que plorava pel seu dolor d’autor i d’independent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sobre la intolerància

barcelona
Tres traumes, tres llibretes

Tres traumes, tres llibretes

Barcelona

Llavors va arribar ella

girona

La connexió amb el Japó

Tòquio

Tres traumes, tres llibretes

Barcelona
Crònica

Quan els actors es multipliquen

Girona

Classicisme i bellesa de Mizoguchi

Girona

La base científica de l’amor, al Caixafòrum

Girona

‘Va d’Ovidi’ homenatja el cantautor amb una barreja de música, poesia i reflexions al Barnasants

Barcelona