Cultura

Crèdit moral i política

Nicolas Pariser retrata la profunda crisi de valors de la democràcia a ‘Els consells d’Alice’, en què una jove filòsofa aliena al poder assessora un alcalde en crisi

Els consells d’Alice parla de “la pèrdua de credibilitat de la democràcia i de la pèrdua del crèdit moral de les formes civilitzades de vida”. La frase la va formular Robert Musil en el context del Berlín dels anys trenta, precisa el cineasta Nicolas Pariser, premiat a Canes per aquest segon llargmetratge que ha dirigit. “Però la faig meva –comenta en una entrevista–, tinc la impressió que els joves ja no creuen en els procediments democràtics racionals per resoldre els problemes i per dirigir la societat. La gent té ganes de fer un cop damunt la taula i dir prou.”

Nicolas Pariser (París, 1974) tenia ganes de treballar amb l’excel·lent actor Fabrice Luchini i el documental Le président, de Yves Jeuland, li va servir d’inspiració. Va crear un personatge en crisi: un brillant, eficient i honest alcalde de Lió, que fa trenta anys que és a la política, però pateix una crisi existencial i es troba esgotat i sense idees. Per sortir del pou, contracta una jove filòsofa (l’actriu Anaïs Demoustier) que li proposa lectures, reflexions i idees de filòsofs, escriptors i intel·lectuals molt diversos: els escriptors Robert Musil i Herman Melville, l’historiador francès executat pels nazis Marc Bloch, Descartes... Entre polític i filòsof s’estableix un diàleg i una relació personal que acaba capgirant les seves respectives maneres d’entendre el món.

Darrera la façana

Tots dos són una mena d’aus exòtiques en un entorn ple de tecnòcrates, experts en comunicació i alts funcionaris, dues persones que volen omplir de contingut moral un món en què compten sobretot les façanes. No espereu, però, grans discursos humanistes a l’estil de Capra o Spielberg. “Hi ha un cert tipus de cinema nord-americà i soviètic que essencialment és edificant, creat per galvanitzar les masses i fer ciutadans més forts –reflexiona–. És curiós perquè fins i tot un cantant d’esquerra com Springsteen és edificant.” En canvi, “el cinema europeu, i en particular el francès i l’italià, és sobretot un cinema crític, més dotat per dir que les coses no van que per dir que funcionen, més adequat per dir allò que no volem que allò en què creiem.”

Si Pariser no creu en grans discursos redemptors i en el triomf dels valors, almenys en el context d’aquesta pel·lícula, sí que creu en els personatges. “El cinema europeu –continua– provoca empatia i fa estimar els personatges, compartir les seves emocions i entusiasme, les seves històries d’amor... En canvi, el cinema europeu no és capaç de fer creure a l’espectador que pot canviar el món.”

Res a veure amb Lincoln, de Steven Spielberg, “que ve a dir: vet aquí les nostres arrels”. “Als anys cinquanta el cinema americà era genial, tots volíem ser nord-americans. En canvi, amb el cinema italià d’Alberto Sordi, o amb moltes pel·lícules franceses es prenia consciència d’una certa situació social històrica, realista, no formulaven grans relats heroics.” Aquesta és la tradició que reivindica amb Els consells d’Alice.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Los consejos de Alice

«Los consejos de Alice»

Gènere: Comèdia
Direcció: Nicolas Pariser.
Intèrprets: Anaïs Demoustier, Antoine Reinartz, Fabrice Luchini, Maud Wyler, Nora Hamzawi.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a

ANTONI MARTÍ MONTERDE
Assagista

“Soc lent, però m’agrada imaginar llibres futurs”

Barcelona

Un 70% d’alleujament

BARCELONA

Odi i amor per Picasso

barcelona

L’Akadèmia creix

BARCELONA
Inversió de 26,7 milions en cultura

Inversió de 26,7 milions en cultura

lleida

La frontera difusa de cinema i sèries

sant sebastià

Més de 400 persones armades de poesia, al 7è Domini Màgic

SANTA COLOMA DE FARNERS
LLIBRES

Irene Solà guanya el premi Maria Àngels Anglada

llibres

Puigdemont, un fenomen editorial inèdit en català