Cultura

Encara hi ha combat

Ahir va morir l’escriptora, periodista i política Isabel-Clara Simó, autora prolífica, molt premiada, estimada pels lectors i sempre en lluita pels drets i les llibertats

Va publicar una seixantena de títols, repartits entre narrativa, poesia, teatre, juvenil, assaig...
Es va casar el 1968 amb el periodista Xavier Dalfó; van tenir tres fills: Cristina, Xavier i Diana
Isabel-Clara Simó va acumular fins a 25 premis, entre literaris i honorífics

Isabel-Clara Simó no ha pogut guanyar la batalla cruel i tramposa que des de fa dos anys escassos mantenia contra l’ELA, l’esclerosi lateral amiotròfica, i ahir va morir a casa seva als 76 anys i amb les facultats mentals tan afinades i lúcides com sempre les va tenir.

Escriptora de novel·la, poesia, narrativa, assaig, teatre i articles –en aquest diari, des del 1999–, va ser també política, conferenciant, guionista, tertuliana a la ràdio i la televisió i, sempre, una persona amb les idees clares, una dona d’esquerres combativa, de les que no es mosseguen la llengua. Una llengua, la catalana, que va defensar, entre molts altres temes relacionats amb les llibertats individuals, com a persones, i les col·lectives, com a poble.

Naixem sabent que hi haurà un combat final que no podrem guanyar i a ella ja li ha arribat el seu, però abans en va guanyar molts. I segur que, a la seva manera, encara hi haurà un combat, una causa, que comptarà amb la seva força de cor i d’intel·lecte.

Serà enterrada a Alcoi, però el funeral tindrà lloc dijous, 16 de gener, a les 12 del migdia al tanatori de les Corts de Barcelona.

Isabel-Clara Simó Monllor (Alcoi, 1943) va estudiar a l’acadèmia que dirigia el seu pare. Ell li va donar una cultura francesa i li va ensenyar el sentit de termes com ara tolerància. La seva mare “era una dona temperamental, amb molt de nervi”, i, com va poder comprovar qui la va conèixer, ella va sortir “de la barreja de tots dos”, va comentar en una entrevista a El Temps, el 1994.

Es va llicenciar en filosofia a la Universitat de València. Més tard, en filologia romànica. Allà, sota el mestratge de Joan Fuster, va fer els primers tastos nacionalistes. Va exercir de professora a Bunyol i a Figueres.

El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó (que va morir l’abril del 2016). Encara sent professora a Figueres, va tenir els dos primers fills, Cristina i Xavier, i el 1973, ja vivint a Barcelona, va néixer la tercera, Diana.

Dalfó va ser fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit publicar cap article en català, però ella –plantant cara, com de costum– va aconseguir publicar-n’hi un en el seu “català trontollant” d’aleshores. Poc temps després, la revista ja era gairebé íntegrament en català, no sense expedients, escorcolls domiciliaris, detencions i judicis. Del 1972 al 1983, ella va ser la directora de la revista, ja en format setmanari, i va donar l’oportunitat de publicar-hi a tot de nous autors. Fins que van decidir tancar Canigó, perquè, amb l’arribada de la democràcia, quedaven al marge de subvencions.

Simó va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat de la qual va ser vicepresidenta al Principat del 1985 al 1988. El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat, en l’etapa en què aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), càrrec que va exercir fins al 1998. El 2016 va ser nomenada degana de la ILC, càrrec pel qual va ocupar la presidència de la junta de govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del consell assessor.

Sent activista, professora, periodista, esposa i mare, encara va treure temps per debutar com a narradora, el 1979, amb És quan miro que hi veig clar, amb què havia guanyat el premi Víctor Català. Amb aquest llibre, amb un títol que juga amb el vers de Foix “és quan dormo que hi veig clar”, Isabel-Clara Simó ja va mostrar la cura pel llenguatge, la naturalitat en els diàlegs, la força de la seva narrativa amb una mirada atenta i uns qüestionaments ètics, polítics i socials de tota mena de temes, com faria al llarg de la seva dilatada carrera, que es va cloure amb la novel·la La sarbatana, publicada a la col·lecció Crims.cat el setembre passat. Bromera ha anunciat que molt aviat publicarà pòstumament una última novel·la de Simó, El teu gust.

Entre el primer i el darrer títol, una trentena de novel·les, una quinzena de reculls de narracions, tres obres de teatre, dos llibres de poemes, tres obres dramatitzades, un estudi literari, un llibre de divulgació i un recull de textos autobiogràfics, Els racons de la memòria (2009). La seva obra va ser traduïda a una desena de llengües.

Va publicar centenars d’articles, durant anys diàriament –tasca gens senzilla, mantenint un nivell alt i regular–, sota el títol De fil de vint. El 2003 va recollir els millors articles a En legítima defensa. També va ser col·labora habitualment a Serra d’Or, El Temps i El País, sempre amb articles combatius, naturalment, molt llegidors, amb crítica i un cert sentit de l’humor.

Un dels temes literaris que va tractar va ser la violència, contra les dones i en general; per això va escriure alguns títols de novel·la negra. A Històries perverses (1992) i a Perfils cruels (1995), va tocar aquest tema. El 1997 va publicar Dones, duta al cinema el 2000 per Judith Colell. Les relacions entre homes i dones també van ser un tema sovintejat per Simó, amb títols com ara Estimats homes (una caricatura) (2002) i el recull Homes (2010). Va retratar la cara oculta de la infantesa a Angelets (2004). Les relacions humanes, la clàssica comèdia dantesca, són un dels seus interessos favorits per centrar-hi el focus analític, gratant fins a fer-ne sortir l’essència, la negror que no dissimulava en els textos, ben al contrari.

La seva primera novel·la va ser Júlia (1983), i la seguirien T’estimo, Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La veïna (1990), en què presenta un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat pel qual és inculpat; La Nati (1991); La salvatge (1993); El Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer; La innocent (1995); El professor de música (1998); El gust amarg de la cervesa (1999); T’imagines la vida sense ell? (2000), en què mostra un crim perfecte com a venjança de trenta anys d’agressions; Hum... Rita! L’home que ensumava dones (2001); Amor meva (2010); Els invisibles (2013), etcètera.

Va tenir molt bona rebuda en el món de la literatura juvenil, potser gràcies als anys en què va conviure amb adolescents. Raquel (1992) ha tingut gairebé trenta reedicions, i també cal destacar altres títols com ara Joel (1996), De nom, Emili (1998), Els ulls de l’assassí (2006), El meu germà Pol (2008), Llir entre cards (2014), Tzoè (2015)...

També va tenir una faceta com a guionista de ràdio i televisió, participant, per exemple, a El braçalet (1988), per a Catalunya Ràdio, i en la telesèrie La granja (1990), de TV3.

Com a assagista, cal destacar títols com ara Sobre el nacionalisme (2000); Si em necessites, xiula (2005), en què homenatja Montserrat Roig; Adeu, Boadella (2008), i Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te (2011), escrit a mitges amb la ja també enyorada Patrícia Gabancho.

Divendres, 17 de gener, a les 19.30 h, es farà un acte d’homenatge dins del marc del festival Tiana Negra, amb la participació de Margarida Aritzeta, Àlex Martín Escribà i Anna M. Villalonga. Bon viatge.

Una vida premiada i somiada

Si, com diu el poeta, la vida és somni, i els premis literaris són el somni de la majoria d’autors, Isabel-Clara Simó ha marxat amb una vida plena de somnis o potser una vida somiada. Repassem-ne els més destacats. Va debutar el 1978 amb el Víctor Català per És quan miro que hi veig clar. Després van arribar el de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa per Ídols (1985) –el tornaria a guanyar el 1999 per El professor de música– i el de la Crítica Serra d’Or per Històries perverses (1993).

La salvatge li va valer el Sant Jordi del 1993 i La innocent, el premi València de literatura del 1995. El 2001 va ser el torn de l’Andròmina per Hum... Rita! L’home que ensumava dones, i el 2010, el Joanot Martorell de narrativa per Amor meva.

També va guanyar premis d’assaig, com ara dos cops el de la Crítica dels Escriptors Valencians, per En legítima defensa (2004) i Adeu, Boadella (2009). I de teatre, com el Ciutat d’Alcoi, per La visita (2011). I de literatura juvenil, com el Ciutat d’Alzira, el 2007, per El meu germà Pol, que tornaria a guanyar el 2014 amb Tzoé (2014).

En l’apartat més honorífic, l’autora va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat de Catalunya el 1999, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català el 2009 i, el mateix any, el Pompeu Fabra de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. També per la seva tasca en defensa de la llengua i la cultura del País Valencià, va rebre el 2012 el Miquelet d’Honor.

El 2013 va rebre el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també va ser declarada filla predilecta i Medalla d’Or d’Alcoi, la seva ciutat natal.

El 2017 va poder rebre, encara de mans de Jordi Cuixart, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.