Cultura

ÓSCAR VALIENTE

EDITOR, DIRECTOR GENERAL DE NORMA EDITORIAL

“El públic del manga és exigent, participatiu i apassionat”

Va començar fent un fanzín quan ningú sabia què era el manga. Ni tan sols els editors, que només sabien que hi havia futur. Sent un xavalet el van cridar, ara és director general de Norma

Vostè va començar com a aficionat al manga a Vinaròs?
Soc fill de la primera generació de Bola de Drac i la meva passió era dibuixar. A partir de l’univers que se m’obria amb el manga, vaig crear un fanzín amb la col·laboració de gent de tot l’Estat. Fèiem intercanvi de revistes japoneses i mangues i així és com obteníem informació en una època sense internet.
Com treballaven?
El que fèiem era teixir una xarxa de comunicació per correu i telèfon. Cadascú tenia un petit tresor. Hi havia qui tenia volums de Bola de Drac en japonès, un altre tenia revistes franceses que parlaven del tema... Ho fotocopiàvem, ho actualitzàvem i ho recollíem en el nostre google particular, que era el fanzín Manganime.
Com es feia el fanzín?
Funcionava com una revista. Feia la maquetació, escrivia els textos i la gent amb què em cartejava em proposava articles i m’enviava dibuixos i fotos.
El mateix treball que fa ara com a director general de Norma?
Sí, però encara no tenia consciència que em convertiria en editor, però va ser l’espurna. Com que no teníem res més, ens buscàvem la vida per estar més a prop del que ens agradava, que era el còmic japonès. És el que ens va passar als de la meva generació, que vam començar a sumar de dos en dos. Ens agradava Bola de Drac, però quan vam veure Capità Harlock, també, i quan vam veure Akira també la vam incorporar al nostre univers. Aleshores volíem conèixer molt més, perquè sabíem que al Japó hi havia més coses. I això és el que ens va portar a ser editors de fanzins.
I què feien els editors de debò?
No sabien per on tirar. Jo només vaig fer dos números d’aquell fanzín. Tenia 17 anys i ja vaig anar a Barcelona a treballar. Xavier Catafal em va cridar per Mangazine, perquè els assessorés en el catàleg d’anime que havien comprat i no tenien prou idea del que tenien. Més tard vaig anar a Norma Editorial perquè els havia enviat un fax oferint-me per assessorar l’edició de manga. El director de Norma, Rafa Martínez, em va trucar i vaig anar a Barcelona amb els meus pares. Hi van anar perquè no es creia que aquell fax l’hagués escrit un xicot de 17 anys. La màgia de tot allò era que érem xavals que tot just començàvem a treballar i ho fèiem amb el que més ens agradava: seleccionar els títols, com calia traduir-los, quins concursos calia fer per atreure lectors. Érem, des de dins, la veu de l’aficionat, del lector.
Quan es dilueix la passió de l’aficionat?
L’essència no canvia, sobretot en una empresa com Norma, on tots creiem molt en el que fem. Tenim un interessant equilibri entre art i comercialitat. Sempre ens repetim que el nostre objectiu és publicar els millors còmics del món. Entre els millors, n’hi ha que es venen molt i d’altres que no, i això no ha canviat.
Com va arribar a dirigir l’editorial?
Una mica per accident, perquè jo estava molt còmode en la meva parcel·la d’editor de manga. Jo havia començat a la llibreria perquè Rafa Martínez va voler que fes tot el recorregut, i hi vaig començar a importar material del Japó i crear la secció de manga que no existia. Quan vaig acabar aquesta etapa vaig passar a l’editorial, que era el que jo volia. Amb el pas del temps he vist que passar per la llibreria va ser molt important. A l’editorial vaig començar a assumir més responsabilitats, no pas per ambició, sinó pel desig de fer tot el que jo volia fer: pensava que hi havia coses que no es podrien fer si no es canviava la distribució, el màrqueting, la forma d’editar. Crec que l’equip va veure que tenia tanta empenta que van pensar que calia deixar-me fer.
Tot i la presència del manga, Norma encara conserva el segell d’editorial de còmic europeu.
Hem homogeneïtzat l’oferta del manga com una proposta editorial més, però respectant que encara ara el manga té unes característiques pròpies ben diferenciades, amb uns lectors que tenen unes necessitats que no són les mateixes que el lector de còmic europeu i americà. Ho veiem al Saló del Manga: és un públic molt més participatiu, molt exigent i apassionat.
Com a editors de còmics, quin és el proper repte?
La gran revolució del sector editorial és la revolució digital, que al sector del còmic hi hem passat de puntetes perquè no tenim demanda de continguts digitals. El còmic, potser per les regles de lectura de composició de la pàgina, continua sent més pràctic llegir-lo en paper. De moment hem passat aquesta revolució digital, però sí que és veritat que en el manga hi ha més interès, sobretot de les editorials japoneses, que es consolidi l’edició digital, i estem treballant en el tema.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.