Cultura

John Scofield

GUITARRISTA DE JAZZ

“Nova Orleans em té el cor robat”

Deu anys després de la publicació de Piety Street, John Scofield (Dayton, Ohio, 1951), un dels guitarristes més excelsos del jazz, torna a imbuir-se de la màgia de Nova Orleans amb el pianista i cantant Jon Cleary, tota una institució de la ciutat. El duo actuarà avui a la Sala Barts (21.00 h) en el marc del 51è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz.

Què el lliga a Jon Cleary?
Em diverteixo moltíssim, tocant amb ell, ja que em permet fer una música diferent de la que faig habitualment: vells temes de Nova Orleans i rhythm & blues dels quals Cleary és tot un expert. Ell els toca amb un estil clàssic de piano i crec que es conjuguen francament bé amb la meva guitarra, ja que sempre he estimat aquesta música.
Quan es van conèixer?
Uns deu anys abans de gravar Piety Street, en un club de Nova York. Jo era un gran fan del que feia, però mai havíem tocat plegats. La meva idea, a Piety Street, era tocar música de Nova Orleans amb músics de Nova Orleans, per la qual cosa Cleary era perfecte. Si aquell, però, va ser un disc amb un enfocament molt gòspel, ara, en canvi, toquem temes de Professor Longhair, Smiley Lewis, Little Willie John, Huey Piano Smith... Sé que son noms que molta gent potser desconeix, però feien gran, gran música.
Per què s’hi sent tan connectat?
Tenien un swing enorme i suposo que, per això, m’agrada, essent músic de jazz. Té tot el sentit del món, que aquella música, als anys cinquanta del segle passat, sorgís de la ciutat on s’havia inventat el jazz.
La seva mare, de fet, era de Nova Orleans.
Sí, i de petit, a casa, s’escoltaven sovint cançons com Mother-in- law o músics com Fats Domino, tot i que no va ser fins bastant més tard que vaig saber que eren de Nova Orleans. Quan Miles Davis [amb qui Scofield va tocar durant tres anys i mig als anys vuitanta] va saber que la meva mare era de Nova Orleans em va dir: “Ara entenc perquè toques així!!”. Aquesta ciutat em té el cor robat.
Té 68 anys i una agenda d’allò més intensa de concerts. No es cansa?
Sí, és clar, molt. Però m’encanta tocar i crec que val la pena, aquest esforç. La música que fem i l’energia que produeix en el públic em permet mirar cap endavant.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.