Cultura

Viola, l’art de l’ànima

Una exposició simultània en sis museus i centres d’art catalans, la més àmplia a la Pedrera, celebra el geni del mestre del videoart

S’han aplegat obres de tots els seus períodes, dominades pels mateixos temes universals

El 2009, el videoartista més reconegut del món, Bill Viola (Nova York, 1951), va recollir el Premi Internacional Catalunya i va aprofitar per visitar museus i centres d’art del país. A tot arreu s’hi va sentir molt a gust. I a tot arreu hi va veure estímuls per exposar-hi la seva obra. Al Museu Episcopal de Vic es va imaginar dialogant amb el romànic. Al Museu de Montserrat, al costat de Caravaggio. I per què no al Bòlit de Girona, un caçador de talent contemporani? A la capital catalana una veueta interior el va portar a la Pedrera. La seva dona, Kira Perov, explica que va quedar enlluernat per aquesta “obra d’art total” de Gaudí i que el seu cap va començar a treballar. Com coi es podrien adaptar els seus vídeos en aquest espai sense línies i angles rectes i tan carregat de personalitat? Un repte màgic.

I, ara, és una realitat màgica. La Fundació Catalunya la Pedrera, amb la tossuderia de la seva directora Marta Lacambra, ha empès el gran projecte expositiu Miralls de l’invisible (fins al 5 de gener) en aquestes quatre localitats, i una cinquena que s’hi ha sumat de manera espontània, Balaguer, seu del projecte Planta de la Fundació Sorigué, que té Viola com un dels puntals de la seva impressionant col·lecció de primeres espases de l’art internacional.

Més de 40 obres i activitats vinculades a aquestes formen la taca Viola que s’ha estès per tot el territori. La meitat es concentren a la Pedrera, que tampoc ha volgut quedar-se tot el pastís a Barcelona. El Liceu i el Palau de la Música s’han integrat a la ruta i allotgen peces de gran format. Una a cada institució. Una més al Museu Episcopal de Vic, al Museu de Montserrat i al centre d’art Bòlit de Girona. Una, però amb significats que reverberen durant temps.

Avui aquell artista que fa deu anys es delia per agrair a Catalunya sencera el gest de distingir-lo amb el seu premi més important és un home afectat per una cruel malaltia que li ha robat la memòria. Serà l’absent en les exposicions. Bé, relativament. A la Pedrera, el recorregut, de caràcter retrospectiu, s’obre i es tanca amb treballs en què s’utilitza com a eina per reflexionar sobre la vida i la mort com una entitat indivisible.

A Increment (1996), la primera, la seva cara està empresonada dins d’un monitor de televisor. Un comptador de leds detecta les seves respiracions, fins que arribi als 900 milions, que equivalen a una vida de 85 anys. Una vida continguda en una obra d’art.

A Autoretrat submergit (2013), l’última, el cos de Viola, de nou reclòs, ara en una pantalla plana d’alta definició, recrea la seva mort, cobert d’aigua, estirat i amb els ulls tancats. Però no hi ha rastre de patiment. Se’l veu en pau.

“Ni el naixement és el principi ni la mort el final”, predicava Chuang Tzu, el filòsof de capçalera de Viola, invocat ahir per Kira Perov, que ha compartit el comissariat de l’exposició amb Llucià Homs, que el 2009 va acompanyar l’artista en el seu viatge de descoberta de Catalunya. Per Homs, era “una anomalia” que un autor tan consagrat i, compte, amb tants vincles amb Barcelona no tingués una exposició. Vincles estrets que venen de lluny, dels anys vuitanta, quan l’escena artística de la ciutat havia integrat plenament el llenguatge del videoart i Viola s’havia erigit en far i pont amb Nova York, on alguns dels artistes catalans fascinants com ell per la tecnologia vivien o feien llargues estades de treball.

Sota aquesta primerenca connexió, es van projectar a la Virreina algunes peces que ara, tres dècades després, reapareixen a la Pedrera. Tant temps que ha passat i tan fresques que continuen sent, com The reflecting pool, el primer treball en què Viola va utilitzar l’aigua com a metàfora de l’inabastable dels seus temes, volgudament universals. Eterns. Intangibles. Tan presents i alhora tan esquius.

Fa poc, quan la malaltia ja el tenia dominat, o s’ho pensava, va escriure en el seu diari que el deure de l’artista d’avui és “representar les coses invisibles”, tot lliurant-se sense límits “als dubtes i al coneixement”, però amb una convicció que ell sentia més que mai ara que el seu jo s’anava apagant: que són les preguntes i no les respostes el que han donat sentit al seu treball com a artista. I això, la certesa que mai trobarà la veritat, si és que existeix, és el que l’havia fet entrar en un estadi “de llibertat total”. Com a manifest final, que és el que diu que és la seva dona, brillant.

Tot i que la tecnologia ha estat la seva còmplice, Viola s’ha reconegut sempre com un mer continuador d’una tradició que en origen situa en els pintors de les cavernes del paleolític. Una saga de més de 3.000 anys entestada a “descriure l’ànima humana”. La seva inquietud. Tota la seva obra és un gran homenatge als mestres de la pintura que l’han precedit; als del Renaixement els celebra a la sèrie Passions. Una descarrega d’emocions que l’artista avisa: no cobren vida en un museu, ni en un vídeo, sinó “en la ment de l’espectador” que ha vist les seves obres. L’espectador és el que travessa la cortina d’aigua que a Three women evoca, de nou, el fràgil trànsit entre la vida i la mort. L’espectador és el que riu, plora, sent dolor, ràbia i compassió com El quintet de sorpresos que emulen una altra pintura emblemàtica, La coronació d’espines, d’El Bosch. L’art de Viola és això: profundament humà.

D’aquest projecte expositiu tan encertadament compartit s’imposa la coherència d’una carrera artística de més de 40 anys. Ha tardat a venir a Catalunya, però ara ho ha fet en gran. I respirarà més enllà de la seva curta vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor l’actor i director de doblatge Arseni Corsellas

Barcelona
MÚSICA

Manel presenta ‘Per la bona gent’ enmig del deliri

Barcelona

Les clàssiques pors

Barcelona
Marta Nieto
Actriu

“Quan algú desapareix, no es tanca mai la ferida”

Barcelona

El barber que canta

cassà de la selva

No només escudella

Girona

Qui és Idrissa Diallo?

Barcelona

‘Nos défaites’ guanya el festival L’Alternativa

Barcelona
El malestar de la música
Crítica
cinema

El malestar de la música