Cultura

La veu dels setanta

Mor als 72 anys el cantant Camilo Sesto, màxim representant de la cançó melòdica però amb potencia de veu, característica de l’escola valenciana

En el seu registre melòdic, però de veu potent, només va poder competir amb Nino Bravo
Les disfuncions de la vida d’artista el van portar a ser una caricatura d’ell mateix

Als anys setanta, el panorama musical a l’Estat espanyol era ben diferent al d’ara. Amb públics molt més disgregats, no com ara, que Rosalía, com a exemple, pot agradar a joves, nens, grans, intel·lectuals, xonis, flamencs i rockers. D’una banda, hi havia els cantautors compromesos, el públic de rock progressiu que glatia perquè les grans estrelles del rock incorporessin un estat encara amb dictadura en la seva agenda, els folklòrics i el fenomen fans, moviment sobretot adolescent i de noies i dones de totes les edats. Camilo Sesto, mort ahir a causa d’una complicació renal, amb les seves cançons romàntiques estava més aviat ubicat en aquest darrer grup, però és cert que la potència de la seva veu i la qualitat de les seves composicions, tot i moure’s en el terreny estrictament comercial, el van fer guanyar el respecte de sectors poc inclinats a la cançó melòdica de consum. Camilo Sesto era el nom artístic de Camilo Blanes Cortés i havia nascut a Alcoi l’any 1946.

Sesto va començar a finals dels seixanta amb el grup Els Dayton amb els que havia cantat en valencià temes com No la canteu més i El meu cor és d’Alcoi. El moment del seu esclat va ser a principis dels setanta, uns temps de cançó d’estiu i de discoteca, en què encara es ballaven els lents, moment que encaixava amb l’emotivitat de temes com ara Algo de mí (1971), un dels seus grans èxits al costat de Vivir así es morir de amor, de què una estrofa –“Vivir así es morir de amor. Por amor tengo el alma herida. Por amor no quiero más vida que su vida,melancolía”– és recordada fins i tot pels qui mai no van comprar un disc del cantant.

La seva veu i temes només van tenir un rival de pes: Nino Bravo, mort prematurament abans dels trenta anys. Tot dos valencians, amb la veu potent dels cantants de la terra en la mateixa línia melòdica que Jaime Morey, Francisco i Bruno Lomas, mort a la carretera i que va coçar com a rocker.

L’aparició de Camilo Sesto va ser tot un fenomen d’èxit. Al principi, per la seva semblança física a Junior, de Juan i Junior i de Los Brincos, però aviat va ser conegut per tothom i va obtenir una gran dimensió internacional, i no només a Llatinoamèrica.

Un dels seus grans moments va ser quan va interpretar el paper de Jesucrist en l’òpera rock Jesucristo Superestar, al costat de la cantant Ángela Carrasco. Després que la pel·lícula tardés a estrenar-se a l’Estat espanyol per motius de censura, aquesta representació va significar un toc de modernitat en uns anys de canvi.

La intensa vida de gires i d’ídol de milions de fans el van portar a certes disfuncions. A partir dels noranta, la seva recuperació no va ser sols artística, sinó com a personatge singular que apareixia en programes de televisió paròdics i del cor que el mostraven com una caricatura histriònica d’ell mateix. Aquesta distorsió mediàtica no pot difuminar el seu gran valor com a cantant i compositor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JORDI ABELLÓ
ARTISTA

“Quan comprens que l’art es fa sol, la idea de l’artista desapareix”

barcelona

Distopia catalana

barcelona

Jazz sense fronteres

girona / perpinyà

BCN, l’‘off’ de Madrid

BARCELONA
Crònica

La vaga dels 5 duros (0,15 euros)

Salt
Festival de Sant Sebastià

La guerra que dura

Sant Sebastià

Jugant amb el passat

VIC

Parlar de “la por i les emocions humanes”

Sant Sebastià
Crònica
la música per sobre de l’idioma

“«Vic, ¿se me entiende?»”

Barcelona