Cultura

MIREIA MATEO

PINTORA

“Tot el que passa a la vida acaba sent art d’una manera o altra”

Fins al 7 d’octubre la pintora Mireia Mateo ens ofereix a la Sala Parés una exposició en què reflexiona sobre el paper i l’art. Manlleva el títol ‘Recuerdos inventados’ d’un llibre de Vila-Matas

Durant molts anys s’ha dedicat a la restauració de paper mentre pintava. És l’exposició una comunió entre les dues disciplines?
Durant molts anys vaig tenir un taller professional de restauració de paper. En paral·lel vaig estudiar belles arts i pintava de sempre. D’una manera natural, sense forçar-ho, tot l’aprenentatge adquirit al taller de restauradora ha derivat i influenciat en l’obra artística.
Vasos comunicants?
Sí, perquè tot el que anava aprenent ha tingut una resposta en els quadres de l’exposició. A la vida tot està barrejat, i en aquest cas el coneixement profund del paper ha acabat aflorant en la meva obra com a pintora. Fa molts anys que treballo en la pintura amb el paper com a suport. L’exposició Recuerdos inventados seria una mostra del coneixement del material del paper posat al servei de l’expressivitat artística.
La majoria de les peces semblen com natures mortes passades pel filtre de la poesia.
La meva intenció no eren les natures mortes, però no ets la primera persona que m’ho diu. La sèrie prové d’una reflexió sobre una memòria inventada, sobre la relació existent entre la realitat i la ficció, de com ens ho inventem tot plegat. El tòpic que la realitat supera la ficció és ben real perquè no existeix la realitat: tot forma part de la ficció.
Tot ficció?
Vivim en una construcció perpètua de la nostra mateixa realitat, i els records són inventats.
Diu un novel·lista que la memòria és un gènere de ficció.
I tant. En el meu cas tot es va iniciar mentre passava una temporada treballant a les Bardenas Reales, Navarra. La potència que té el paisatge semidesèrtic em va dur a la reflexió sobre les possibilitats de la llum, de la natura immensa. Tenia unes sensacions tan irreals, i alhora tan reals, que és on vaig veure que tot era inventat.
Ho reflecteixen les obres...
Sí. N’hi ha una que es diu Cañada Real que prové de totes les sensacions que vaig tenir després de fer una volta llarga en bicicleta a una temperatura infernal. Em vaig aturar en un pas on hi havia vestigis del que havia estat aquesta canyada i em van venir multitud de sensacions. Quan dic que no es tracta d’una feina intel·lectual o conceptual és que no ho és: tot van ser sensacions fortes.
De quina mena?
Físiques, més que metafísiques. El paisatge interior, la memòria inventada que construeix un paisatge interior, se’m va aparèixer a la naturalesa com una reflexió de la llum. És un lloc estranyíssim, fora d’aquest món, que al mateix temps jo tenia dins meu.
Què va sentir?
Va ser molt emocionant com a pintora i com a artista arribar a una situació com aquesta trobada i també els quadres que van venir després mentre intentava descriure el que va passar.
Es veu al títol de les peces.
Absolutament. Si ho mires, totes parlen del que no va ser, dels somnis, del paisatge on es viu... Justament després d’aquesta estada a Navarra vaig fer un viatge al Japó per entrar en contacte amb la galerista que tinc allà. La visita al Museu de Hokusai em va fer identificar amb la pintura japonesa del XIX. La immersió en la pintura japonesa va ser definitiva en la gestació de moltes de les peces de l’exposició.
Aquest xoc entre les realitats interior i exterior va ser un dels punts àlgids del surrealisme.
D’una manera conscient o buscada no veig relació amb els surrealistes, però la lectura que fan del paisatge podríem dir que prové de l’atracció que sempre he mantingut per aquest corrent artístic. M’han divertit i m’han nodrit.
Com una experiència?
Tot el que passa a la vida acaba sent art d’una manera o altra. Per exemple, la sèrie Grisallas neix de les visions que em va donar l’exposició d’El Bosco. Vam tenir la gran sort de poder veure els tríptics tancats. Quan mires El jardí de les delícies mai veus el que hi al darrere. Tots els tríptics estaven amb les portetes tancades: aquelles grisalles les feia amb una tècnica determinada que també em va servir d’inspiració. Em va semblar al·lucinant poder descobrir el revers d’El Bosco.
De fet, va ser un gran inspirador per als surrealistes.
T’ho dic per això que em deies. Tot t’acaba nodrint i al taller, quan estàs pintant, surten mil coses que no tenies previst que havien de sortir. Formes part d’una cadena contínua...
Seria la seva definició d’art?
L’art per mi és un espai de llibertat personal. Sense art no podria viure. Hi ha tanta gent que viu sense llibertat en aquest món... Com a artistes tenim el deure moral d’intentar convertir el femer tan gran que hi ha al món en un espai de llibertat. Ser a favor del món és la nostra responsabilitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JORDI ABELLÓ
ARTISTA

“Quan comprens que l’art es fa sol, la idea de l’artista desapareix”

barcelona

Distopia catalana

barcelona

Jazz sense fronteres

girona / perpinyà

BCN, l’‘off’ de Madrid

BARCELONA
Crònica

La vaga dels 5 duros (0,15 euros)

Salt
Festival de Sant Sebastià

La guerra que dura

Sant Sebastià

Jugant amb el passat

VIC

Parlar de “la por i les emocions humanes”

Sant Sebastià
Crònica
la música per sobre de l’idioma

“«Vic, ¿se me entiende?»”

Barcelona