Cultura

Birmingham, anys vuitanta

El fotògraf Richard Billingham parteix dels seus records per rodar ‘Ray y Liz’

“El cinema reflecteix millor la memòria, perquè té so, moviment, fotografia, música... La fotografia, en canvi, atrapa instants.” Richard Billingham (Birmingham, 1970), reputat fotògraf i cineasta anglès, valora així el poder d’aquests mitjans d’expressió per reflectir un passat que ell ha condensat a la pel·lícula Ray y Liz. Recrea la seva infantesa durant els anys vuitanta i pren el títol del nom dels seus pares. Després de passar pel festival D’A, el maig passat, la pel·lícula arriba avui als cinemes.

“La pel·lícula es basa en la meva experiència en la mesura que he pogut fer-ho –va explicar llavors el cineasta a El Punt Avui–. Tot el que es mostra va passar de veritat, i el component de ficció consisteix a condensar tots aquests fets perquè sembli que passin de manera més ràpida del que van succeir.”

Malgrat que algunes parts de la pel·lícula poden resultar depriments, i oferir un retrat en conjunt aspre i fosc, el cineasta assegura que no té “records tristos”. “Quan tenia 12 anys ens vam traslladar a un bloc de pisos i no estàvem tan bé, però no tinc mals records a casa.”

Impacte de Thatcher

Quan li preguntem per Margaret Thatcher, en canvi, sí que sembla que en té uns quants, de mals records: “Més que influència diria que va tenir un impacte, en la nostra família. El més gran és que el meu pare va perdre el seu lloc de feina. Vam perdre la casa i vam anar a viure a un bloc de pisos. Es va quedar a l’atur, i no estava preparat per reciclar-se, i, a part, hi havia poca feina.” La família va viure un temps en la pobresa: “De vegades obria la nevera i no hi havia res per menjar, només una mica de llard, durant dies. Ens tallaven la llum, no hi havia aigua calenta, no podies llegir un llibre, banyar-te... L’impacte va ser enorme. Anava a una escola on s’havia de portar uniforme i em passava mesos sense anar-hi perquè no en tenia i em feien tornar a casa.”

La pregunta és òbvia: en aquestes circumstàncies, com s’arriba a ser un fotògraf famós i un cineasta que freqüenta festivals internacionals? “Ara tinc 48 anys, han passat molts anys des d’aleshores –respon–. Vaig treballar en un supermercat mentre anava a la universitat. Encara era gratuïta en aquella època, i et pagaven una petita quantitat per a la manutenció. Ara hi faig classes i costa unes nou mil lliures l’any a cada alumne. Avui en dia, no hi hauria pogut anar.” Thatcher, doncs, no va tenir temps d’arrasar-ho tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JORDI ABELLÓ
ARTISTA

“Quan comprens que l’art es fa sol, la idea de l’artista desapareix”

barcelona

Distopia catalana

barcelona

Jazz sense fronteres

girona / perpinyà

BCN, l’‘off’ de Madrid

BARCELONA
Crònica

La vaga dels 5 duros (0,15 euros)

Salt
Festival de Sant Sebastià

La guerra que dura

Sant Sebastià

Jugant amb el passat

VIC

Parlar de “la por i les emocions humanes”

Sant Sebastià
Crònica
la música per sobre de l’idioma

“«Vic, ¿se me entiende?»”

Barcelona