Cultura

Una tardor clàssica gens plàcida

El director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, s’aferra als referents clàssics universals i catalans per superar la desorientació de la societat

Rigola, Sol Picó, Korsunovas, Ostermeier i Jatahy, al costat d’Angélica Liddell i El Conde de Torrefiel
Amb ‘Artèria’, es vol implicar els menors de 30 anys en la programació juvenil del 2020

El Temporada Alta manté una fórmula revolucionària i exigent: vol arribar a fer-se accessible a tota la població amb un cartell que no escatima en grans noms, produccions de risc ni mirades contemporànies. El director del festival, Salvador Sunyer, aclaria que no pensa repudiar els clàssics (tot i que ara pugui significar una condemna de caducs), perquè són les obres que, al llarg de la humanitat, han plantejat els grans temes dels individus. Aquesta mirada clàssica té sovint una perspectiva que qüestiona el comportament actual. Ja sigui el mite d’Ifigènia o d’Ulisses, Macbeth, el Mesura per mesura de Shakespeare, els universos d’Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda o Jacint Verdaguer. Tots tenen una relació directa amb l’avui. És una mirada clàssica, però no distant, gens plàcida: “Cal que hi hagi cops de puny a la cara de l’espectador.” Des del món de l’art s’han d’aportar mirades diferents a l’actualitat –“no pas receptes”, matisa– per construir un món més crític amb el poder.

El Temporada Alta arrencarà amb dues revisions de Shakespeare, a Girona i a Salt, que es contraprogramen entre si la nit de la inauguració oficial, l’11 d’octubre: Mesura per mesura, de la Royal Shakespeare Company –des del 2002, amb El rei Lear, que aquesta mítica companyia no tornava al Temporada Alta, si bé el 2006 va fer un celebrat The Canterbury tales al TNC–, i el Macbettu del sard Alessandro Serra. En la primera, Shakespeare parla sobre la justícia i sobre el fet que qui l’administra s’ho fa venir bé perquè jugui al seu favor, i en la segona reflexiona sobre el poder, dos temes que, tot i que els versos van ser escrits fa 500 anys, es mantenen ben vigents.

Dels 97 espectacles, 27 són internacionals i els altres 56 són d’autoria catalana. El Temporada Alta manté la voluntat de ser el festival de tardor de referència del sud d’Europa per donar visibilitat a la creació autòctona i possibilitar obres que coprodueix amb altres teatres com ara La mort i la primavera, dirigida per Joan Ollé amb el TNC; la coreografia Trama, de Roser López Espinosa; Paradisos oceànics (Grec), i Livealone (Fira Tàrrega).

El festival torna a convidar Thomas Ostermeier (a Retour à Reïms, fa una reflexió sobre com és possible que els antics votants d’esquerra ara s’hagin decantat pel populisme de l’extrema dreta), Christiane Jatahy (a O agora que demora converteix Ulisses en un immigrant enmig del mar). També hi tornen Claudio Tolcachir (Próximo), els mexicans de Lagartijas Tiradas al Sol (Tula), el duet Shaday Larios i Jomi Oligor (a La melancolía del turista, es qüestiona la necessitat global de ser turista, tot i que en general es critica quan es tracta de turisme massiu), Sergio Blanco (Ostia, en què parla de la relació amb la seva germana i actriu) i el lituà Oskaras Korsunovas (A man from Podolsk). Així mateix, es reivindiquen noms nous com ara el portuguès Tiago Rodrigues (Sopro), a través de la mirada de l’apuntador teatral, i es dona a conèixer el treball col·lectiu de TG Stan a partir de Trahisons, de Harold Pinter.

Angélica Liddell també torna al Temporada Alta. Superada l’etapa mística de Génesis 6, 6-7, però, ara retorna a un teatre ben negre i contundent, sobre la mort de la seva mare: Una costilla sobre la mesa: Madre, en què també intervé l’inclassificable El Niño de Elche. Cal destacar altres noms com ara Israel Galván (El amor brujo); M.A.R., d’Andrea Díaz, i Iphigenia en Vallecas, en què (de manera similar al Kassandra de Sergio Blanco de l’any passat) es mostren les noies del supradistricte madrileny com les excloses que apareixen en el clàssic grec.

Pel que fa a autoria casolana, algunes de les propostes més arriscades són les d’Àlex Rigola (que hi repeteix, enguany amb una obra que aprofundeix en l’ombra del càncer), Sol Picó (Red room), Marta Carrasco (Jo, dona), CaboSanRoque (Dimonis, a partir dels exorcismes practicats per Jacint Verdaguer), Carlota Subirós (Grrrls, dramatúrgia sobre manifestos feministes dels segles XX i XXI), Jordi Oriol (Europa bull, premi Quim Masó), Xirriquiteula (Laika, premi BBVA de Teatre 2019) i El Conde de Torrefiel (Kultur, un espectacle sobre pornografia amb accions explícites). En paral·lel, hi trobarem peces ja celebrades al Grec com ara Jerusalem, Nenes i nens, Una gossa en un descampat, i Veus que no veus. Prometen plens absoluts Hits, del Tricicle, a l’Auditori de Girona, (cinc funcions del 10 al 13 d’octubre) i l’enèsima visita d’El petit príncep d’Àngel Llàcer i Manu Guix. El festival reforça l’impuls de nou públic ampliant les accions a escoles i instituts (aspiren a superar els 9.000 espectadors de l’any passat). Ara s’estrena Artèria, una programació que vol atraure els joves menors de 30 anys (totes les entrades a 10 euros) amb espectacles que responguin a les seves inquietuds (A.K.A. Livealone, Chinabum i Porn is on), a més d’accions complementàries i amb la voluntat que siguin ells mateixos els que l’any vinent es facin el cartell específic.

El vídeo i el cartell

El curt de presentació (és el cinquè any, però ja s’ha convertit en una targeta de presentació ineludible per al festival) està gravat en un dels combois de Ferrocarrils de la Generalitat. Amb un únic pla seqüència (o almenys aquesta és la percepció en veure’l), s’apunta la fragilitat d’una noia davant d’un jove que increpa de mala manera els pocs usuaris de l’últim tren. La ficció es trenca amb l’aparició d’una acomodadora que trasllada el càmera a l’andana reconvertida en vestíbul teatral. La consellera hi destacava la presència d’una pintada d’un llaç groc al vagó. També hi ha estelades (i banderes espanyoles) en el cartell (en què apareixen els mateixos dos actors del curt, Laura Weissmahr i Guillem Barbosa), de Jordi Colomer. Sunyer tancava el parlament aclarint que, si no canvia la situació judicial com es tem majoritàriament, es mantindrà una butaca lliure per a cada pres polític i exiliat. Lamentablement, un altre element que s’ha convertit en un clàssic en els últims anys i que no és gens plaent ni extemporani.

Pasqual, el millor lector de Lorca

Lluís Pasqual, que va desaparèixer de l’escena catalana des de la seva dimissió del Teatre Lliure fa just un any, figura entre els directors del cartell del Temporada Alta d’enguany. “Sempre que puguem, hi serà”, deia Salvador Sunyer. Pasqual va renunciar a estrenar l’any passat El sueño de la vida, a partir d’un Lorca inèdit amb una dramatúrgia d’Alberto Conejero (completava la segona escena que Lorca no va tenir temps a escriure). Ara, ve a Girona amb una peça a partir del Romancero gitano, amb Núria Espert com a cap de cartell. Sunyer definia ahir Pasqual com el millor director per fer Lorca (tot recordant, per exemple, la seva posada en escena d’El público, a mitjan anys vuitanta a Girona mateix).

Al Temporada Alta, hi haurà també Rosa Maria Sardà (l’actriu i directora que va optar per marxar del patronat 15 dies després de la dimissió de Pasqual). L’actriu va interpretar en format de lectura CrecEnUnSolDéu, al Lliure de Gràcia el 2015. Ara, el reparteix amb dues companyes més (Meritxell Yanes i Mercè Pons), amb el títol CredoinunsolODIO. L’espectacle vol ser un record a l’actriu Cristina Cervià (que va morir el març passat, una pèrdua que ha causat un fort impacte entre els companys d’escena).

Sunyer admet que falta una reflexió més profunda sobre determinats temes, ja que el descrèdit amb certs estaments de poder ha reduït la complexitat del pensament. L’any passat, per exemple, van sostenir la programació de Jan Fabre (denunciat per abusos sexuals). Avui la companyia i el seu director continuen produint, i encara no s’ha completat la sentència. Sunyer vol fugir tant del puritanisme excloent com del menfotisme (que obvia la sensibilitat del públic), però demana més llibertat artística, en temes que poden ser controvertits, per incidir en la consciència del públic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Què feia abans Corto?

Barcelona

Impacte fotogràfic

rubí
Ferran Palau
MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

BARCELONA

Per Fires, la Girona de Fargnoli

Girona

Gaudí de disseny

barcelona
ÀLEX NOGUÉ
ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

barcelona
FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Amor adolescente’. Pel·lícules. ‘Amor adolescente’

‘Amor adolescente’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Los culpables’

‘Los culpables’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. Soldados de Salamina

‘Soldados de Salamina’