Cultura

Crònica

Balenciaga, moda i pintura

Per la calor o per l’expectativa que ha despertat l’exposició que compara els vestits del dissenyador de moda basc Cristóbal Balenciaga amb la pintura, sobretot del Museo del Prado, la sala de la planta del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid està a petar. La il·luminació obscura fa que cada racó sembli posseït pel tenebrisme. Els amants del barroc quedem bocabadats davant els comentaris de les professionals de la moda que observen dels detalls del vestits sofisticats i la seva font d’inspiració: els Greco, Velázquez, Murillo, Carreño de Miranda, Zurbarán, Goya, Madrazo, Zuloaga i molts altres. Pregunto a unes modistes veteranes que contemplen les peces amb delectació i em fan unes observacions sobre els vestits que, com a neòfit, no sé valorar. Evoco la meva mare, modista de professió, i encara em veig més idiota.

L’exposició fastuosa del Thyssen ha estat un dels èxits de l’estiu en aquesta ciutat tan estranya, amb museus dels millors del món un al costat de l’altre, avingudes que semblen autopistes i uns barris laterals que tots associen als Cervantes, Lope i tota la resta del santoral literari. Les noranta peces d’indumentària s’han reunit amb quadres del Prado i de nombrosos museus i col·leccions particulars.

Un dels textos del catàleg s’inicia amb un fragment d’entrevista que li va fer la revista Paris-Match el 1968. Balenciaga confessa al periodista: “El meu pare era pescador; la meva mare, una cosidora del poble. La meva sort va ser que en aquest petit poble, Getaria, a prop de Sant Sebastià, es trobava la residència d’estiu d’una gran dama, la marquesa de Casa Torres, la qual seria besàvia de la futura reina Fabiola. Jo no tenia més que ulls per a ella quan arribava a missa el diumenge, baixant del seu tílburi, amb els seus llargs vestits i els seus para-sols de blonda. Un dia, reunint tot el meu coratge, li vaig demanar visitar els seus armaris. Divertida, va acceptar. I així vaig viure mesos meravellosos: cada dia després del col·legi, treballava amb les planxadores de la marquesa en l’últim pis del palau, acariciava les puntes, examinava cada plec, cada punt de totes aquestes obres mestres. Tenia 12 anys quan la marquesa em va autoritzar a fer-li un primer model. Podeu imaginar la meva alegria quan, el diumenge següent, l’amable dama va arribar a l’església lluint el meu vestit. així va ser com vaig fer la meva primera entrada en l’alta costura i en l’alta societat.”

El comissari d’aquesta interessant mostra, Eloy Martínez de la Pera, defineix amb precisió el llegat d’aquest artista de la moda quan ens diu que Balenciaga treballava amb diversos conceptes al mateix temps, de manera que mentre recuperava siluetes clàssiques desenvolupava formes avantguardistes amb aquestes línies depurades tan seves: “Va ser possible perquè el mestre era un modista total, perquè dominava totes les fases i aspectes del procés creatiu d’un couturier, des de la concepció fins a l’últim pas de l’execució. Audàcia, tècnica, elegància, coneixement, originalitat, cultura i comoditat, aspecte aquest últim prioritari i que tenien les seves peces, en què res constreny els moviments ni coarta la llibertat de la dona, ja que s’adapten perfectament a les diferents necessitats de la seva vida pública i privada.” L’encerta també quan afirma que Balenciaga va començar sent Ignacio Zuloaga i va acabar sent Jorge Oteiza. Va partir de l’expressivitat i va concloure en l’abstracció, va seduir amb les superfícies i els volums i el seu interès va derivar de mica en mica cap als interiors, cap al buit que genera el vestit.

Aquest diàleg amb la pintura demostra que Balenciaga va ser també un artista, un inspirat que va militar en la moda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.