Cultura

Tres titans, més a prop

El Museu Rigaud de Perpinyà confronta per primer cop l’obra de Rodin i Maillol, els dos escultors més influents del segle XX, i el de Ceret revalora André Masson

La ‘Mediterrània’ oposa una dona que pensa sense patiment al reconcentrat ‘El pensador’
De les 131 obres exposades de Masson, les més importants són les que va pintar a Tossa

Ja ho diuen, que les fronteres són més mentals que reals, perquè no s’entén que costi tant arribar-se fins a Ceret, a poc més de trenta minuts en cotxe des de Girona, o a Perpinyà, a una hora, quan hi coincideixen, el mateix estiu, dues de les propostes artístiques més sensacionals de la temporada. El Museu d’Art Modern de Ceret celebra el centenari de l’arribada a aquest petit municipi del Vallespir d’André Masson (1896-1987), delerós de guarir-se de l’horror viscut al Chemin des Dames durant la Primera Guerra Mundial, d’on va sortir greument ferit, en contacte amb la terra pròdiga del Mediterrani. Comissariada per Nathalie Gallisot, directora del museu, i l’historiador de l’art Jean-Michel Bouhours, André Masson, una mitologia de l’ésser i de la natura reuneix un total de 131 obres, les més importants de les quals corresponen a la fructífera etapa que l’artista passaria a Tossa, entre 1934 i 1936. El sojorn català de Masson, tan decisiu en la seva trajectòria, ja havia estat objecte el 1994 d’una atenta mirada per part de Glòria Bosch i Teresa Grandas en una exposició al mateix Museu de Tossa ( també va viatjar al Museu d’Orleans) que aprofundia en les complicitat que va establir amb Georges Bataille. Però, fora de Catalunya, encara no havia estat valorada com una de les fases majors en l’evolució del treball de Masson com ho fa en aquesta exposició de Ceret, en la qual s’insisteix en la profunda influència que la lliçó de Cézanne tindrà en la seva pintura al llarg de tota la vida, i es relativitza, en canvi, la seva adscripció al surrealisme, un clixé que ha fet bastant de mal a la interpretació de la seva obra i ha comportat que es passin per alt les experimentacions pioneres amb la matèria, amb aquell intuïtiu sorrejat de tela, o el frenètic miniaturisme d’esquitx, a imitació d’una lluita d’insectes, a què es lliuraria en la seva etapa americana, que no tardarien a adoptar els expressionistes abstractes com Jackson Pollock.

L’exposició, oberta fins al 27 d’octubre, passa, però, una mica massa de puntetes per la relació entre Masson i un català formidable que mai ens acabarem del tot: l’escultor Manolo Hugué, que va ser precisament qui va aconseguir allotjament al pintor a la seva arribada a Ceret, al mateix convent dels Caputxins on ell tenia el taller. L’amistat que va unir aquests dos artistes tan diferents (tot el que un tenia de turmentat, a l’altre li sobrava d’espavilat) devia ser més estreta del que la historiografia fins ara ha subratllat, si més no perquè Manolo, i el sempre servicial Frank Burty Haviland, serien els padrins del casament de Masson amb la ceretana Odette Cabalé, el 13 de febrer de 1920.

També com si res, quasi xiulant distretament, Manolo es fa present a l’altra gran exposició d’aquest estiu a la Catalunya Nord, que posa en diàleg, encara que sembli increïble per primera vegada, l’obra de dos colossos. Rodin i Maillol, cara a cara, que es pot visitar al Museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà fins al 3 de novembre, confronta els dos escultors més influents del segle XX, que es van observar, pel que sembla, a distància però respecte, i sobretot dues maneres d’abordar el cos: com a carn o com a estructura. Queda clar quin dels dos models va acabar sent més fecund per a l’art de l’avenir. La comparació entre aquests dos mestres es planteja per mitjà d’unes dualitats tan didàctiques com atrevides, com ara posar de costat el reconcentrat El pensador (1903) de Rodin i la Mediterrània (1905) de Maillol, que representa la meravellosa subversió d’una dona que pensa i a sobre sense patiment, o el romàntic El petó (1885) a tocar del rapte passional que el rossellonès traslladaria al relleu d’El desig (1907), o la Pomona (c. 1910) de Maillol, tota ofrena, enfront de l’Eva (1881) de Rodin, plegada pel turment.

Comissariada per Àlex Susanna, que va tenir cura de l’exposició de Maillol a la Pedrera, el 2009, i del Viatge a Grècia al Museu Marès, el 2015, junt amb Claire Muchir, directora del Museu Rigaud, i Antoinette Le Normand-Romain, conservadora honorària del Museu Rodin, la visita a l’exposició és ineludible per comprendre “la dramàtica aventura de l’escultura moderna”, tal com va anomenar-la Joan Teixidor, en què Rodin encarnaria “la forma precipitant-se a l’abisme”, i Maillol, “el retorn a la normalitat perduda”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.