Cultura

Ciutats de paper

La Virreina recupera en una exposició els projectes urbanístics que va somiar la primera generació d’arquitectes filla de la revolució cubana, mai realitzats

Tot i que van ser formats amb les directrius socialistes, l’Estat els va ignorar

Diu l’assagista, crític i curador d’art Iván de la Nuez (l’Havana, 1964) que a Cuba, durant dècades, la paraula ciutadà tenia connotacions negatives. S’usava gairebé com un insult per designar els delinqüents o els desviats del projecte socialista. Si l’enemic era el ciutadà, díscol per naturalesa des de la lògica del règim, també ho era la ciutat i, per tant, ho eren els arquitectes d’esperit lliure que tinguessin el desig de construir-hi.

Privats de poder intervenir de manera real en l’urbanisme cubà, aquests creadors només van necessitar un llapis i un paper per somiar-lo col·lectivament amb idees “mordaces, sense prejudicis de cap mena”, rebla De la Nuez, que ha rescatat les seves arquitectures imaginades per a una exposició a La Virreina Centre de la Imatge –de la qual De la Nuez va ser director entre el 2000 i el 2009.

La utopia paral·lela. Ciutats somiades a Cuba. 1980-1993 (fins al 20 d’octubre) rehabilita el llegat ignorat d’aquests arquitectes crítics amb l’urbanisme oficial, la memòria dels quals s’havia perdut per complet. “La cultura a la Cuba socialista s’ha manifestat històricament com una bombolla respecte d’altres esferes de la vida social”, però aquesta permissivitat es va saltar el camp de l’arquitectura. “A diferència de l’art, del cinema o de la música, l’arquitectura cubana havia quedat en un lloc submergit”, precisa el comissari, que pertany a aquesta generació d’intel·lectuals, la dels fills dels que van fer la revolució, nascuts en el boom demogràfic dels seixanta que va duplicar la població cubana. Van ser els primers que van ser educats exclusivament en els programes d’ensenyament artístic del socialisme. Els fills de la utopia, com els va batejar l’escriptor Osvaldo Sánchez. Els fills de Guillem Tell, en la versió del trobador Carlos Varela. Les veus d’una “cultura dissonant”, l’anomena De la Nuez.

La il·lusió d’aquella democràcia urbana va durar una dècada llarga. De l’èxode de Mariel, la fugida de 125.000 cubans als Estats Units, el 1980, fins a la legalització del dòlar a l’illa, el 1993. Amb la complicitat de l’estudi d’arquitectura amb seu a París Atelier Morales, el fundador del qual, Juan Luis Morales, va ser un dels agents més actius d’aquell moviment, el comissari ha seleccionat per a la mostra de la Virreina una trentena de projectes que certifiquen que, malgrat tots els impediments que els va posar l’Estat, els arquitectes “van estimar-se més aixoplugar-se en la ironia abans que en l’amargor”.

Van fantasiejar amb teatres d’òpera per als poblats més recòndits, amb platges en indrets que més tard curarien els nens de Txernòbil, amb centres d’art en fàbriques abandonades, amb una restauració atenta a l’arquitectura popular, i no només a la del vell poder colonial, de la ciutat vella de l’Havana just quan va ser declarada patrimoni de la humanitat el 1982, i amb múltiples maneres de reinventar amb humanitat el destí de Guantánamo quan va caure el mur de Berlín. Utopies d’ahir, d’avui i qui sap si per sempre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.