Cultura

Hollywood el 1969

Tarantino presenta a Canes ‘Once upon a time... in Hollywood’ i demana a la premsa que no reveli res de la pel·lícula que impedeixi veure-la amb “frescor”

Com a ‘Maleïts bastards’, la ficció vol ser una mena de reparació impossible d’un horror real

Abans de la projecció per a la premsa de Once upon a time... in Hollywood (‘Érase una vez... en Hollywood’), es va llegir un missatge, un fet del tot insòlit en el festival. El missatge era del mateix Quentin Tarantino, que demanava als periodistes que no revelem res de la pel·lícula que impedeixi que els futurs espectadors –el film s’estrenarà el 15 d’agost a Catalunya– la vegin amb la mateixa “frescor” amb què vam tenir l’oportunitat de veure-la nosaltres. Això perquè, a diferència d’altres films amb projeccions prèvies a Canes, el nou de Tarantino va arribar acabat de fer, sense que pràcticament ningú l’hagués vist abans. Intentaré, doncs, cenyir-me a la petició del cineasta.

Com tot el cinema de Tarantino, el referent de Once upon a time... in Hollywood és la ficció cinematogràfica. Tal com indica el títol, l’acció se situa a Hollywood, i es data el 1969, en un moment de decadència del sistema d’estudis, d’emergència del nou Hollywood i de triomf de la serialitat televisiva. A més, també fa referència als hippies en la seva variant sinistra, representada per la banda de Charles Manson. Els protagonistes són un actor de segona (Leonardo DiCaprio) de westerns, en ple declivi del gènere a Hollywood, i el seu doble (Brad Pitt). Creant amb habilitat les seves habituals llargues seqüències i dilatant la temporalitat, tan brillant com desigual i a vegades massa complagut en la broma, Tarantino compon un collage amb múltiples cites i referències cinèfiles. Val a dir que, de nou, vol deixar clar que una cosa és la violència fictícia i una altra, la violència real. I també que, a la manera de Maleïts bastards, la ficció vol ser una mena de reparació impossible d’un horror real.

Rebut amb molta expectació, però amb una resposta discreta, Tarantino no va ser l’únic protagonista de la jornada d’ahir a Canes. Un altre cineasta nord-americà, Ira Sachs, va presentar Frankie a la secció oficial competitiva. Després de dos films meravellosos, Love is strange i Little men, rodats a Brooklyn, Sachs ha rodat Frankie a Sintra, amb producció portuguesa i francesa. El títol es correspon amb el sobrenom d’una actriu (interpretada per la incombustible Isabelle Huppert) que, en un moment crític que s’anirà revelant, reuneix a la ciutat portuguesa la seva extensa família (incloent-hi el seu primer marit, encarnat per Pascal Greggory, actor que, amb Le beau mariage, està associat a Rohmer, un cineasta en el qual és possible pensar veient aquest film) i una amiga especial (Marisa Tomei).

No serà fins al final, però, que veurem reunits tots els personatges en un turó, filmat a distància en un pla memorable que evoca el cinema de Kiarostami. Abans, passejant pels carrers de la ciutat o pels entorns naturals, els personatges aniran formant duets. En aquestes trobades, amb l’elegància i el to subtil marca de la casa, Ira Sachs, a partir del guió escrit amb Mauricio Zacharias, fa variacions sobre les relacions sentimentals, de manera que tant observem l’inici d’un enamorament com la ruptura d’una parella, així com les retrobades, les situacions de crisi i fins i tot les evocacions d’amors frustrats o impossibles. I també hi ha l’estat de Frankie, la que reuneix tots els personatges en aquesta preciosa i delicada pel·lícula.

El foc que crema Galícia

Rodada al poble dels seus avis, amb els habitants de la zona dels Ancares, situada a la província de Lugo, Oliver Laxe ha dut a Canes O que arde, la primera pel·lícula en gallec presentada en una secció oficial en els 72 anys del festival. El cineasta, que va néixer a França, on havien emigrat els seus pares, i va viure a Galícia dels 6 als 18 anys abans d’estudiar a Barcelona, va remarcar aquest debut del gallec en la presentació prèvia a la primera projecció a Un Certain Regard, secció en què va tenir una calorosa rebuda amb un llarg aplaudiment al final. Com en el cas de Liberté, programada a la mateixa secció, un bosc protagonitza O que arde, si bé amb una presència i un tractament molt diferents respecte al film llibertí d’Albert Serra.

També és la primera vegada que Oliver Laxe ha rodat a Galícia, després d’haver-ho fet al Marroc, on ha viscut deu anys, amb Todos vós sodes capitáns i Mimosas, totes dues presentades a la Quinzena de Realitzadors de Canes. Els protagonistes de la pel·lícula, que parteix d’una iniciativa del màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, amb la participació d’estudiants en l’equip tècnic, són un home, que retorna al lloc dels fets després de passar dos anys a la presó per piròman, i la seva mare anciana. Dues persones (Amador Arias i Benedicta Sánchez) que es converteixen en personatges d’aquest film que, amb un guió escrit pel director juntament amb Santiago Fillol, se situa en un terreny incert entre el document antropològic i la ficció.

O que arde comença amb la imatge d’un bosc destruït per una piconadora i acaba amb l’incendi d’un altre bosc. Laxe té present que bona part dels incendis que devasten les muntanyes gallegues són provocats: el foc requalifica els terrenys i fa caure els preus dels boscos, però, en aquest cas involuntàriament, també hi ha el foc que s’escapa als camperols que l’utilitzen per regenerar les seves terres. Tanmateix, ho enfoca d’una manera individualitzada. Amador és culpable o innocent? En el seu retorn, viu una reconciliació amb la natura i els habitants del lloc, que oscil·len entre el rebuig, la dificultat per entendre’l i la compassió. El cas és que, entre la destrucció inicial i la final, Laxe fa atenció a la quotidianitat de la vida a la ruralia gallega i hi fa present també el tema de l’emigració i de la transformació d’un món on el turisme és imaginat com una manera de sobreviure. I, és clar, també hi ha la bellesa i el misteri d’uns paisatges que, amb les boires, Laxe filma meravellosament. Fins i tot quan es cremen, de manera que ens converteix en piròmans admirant el foc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.