Cultura

el contrapunt

La guerra de l’art, sense treva

Avui i demà se celebra a Barbastre el judici per dilucidar la propietat dels béns originaris de les parròquies de la Franja

El Museu de Lleida té proves “sòlides” de l’adquisició legal de 83 de les 111 obres que Aragó reclama

Sixena només va ser el principi. La guerra de l’art continua sense treva i ara s’obre un nou front de disputa: l’art de la Franja. Avui i demà se celebra el judici, al jutjat de primera instància i instrucció de Barbastre, que ha de dilucidar qui és el propietari de les 111 obres originàries de les parròquies segregades de l’històric Bisbat de Lleida. Un conjunt de peces que, en la seva gran majoria, fa més de cent anys que es conserven al museu de la capital del Segrià.

De nou front, res. És un vell conflicte que es remunta al 1995, quan els rancis estaments eclesiàstics espanyols van pressionar el Vaticà perquè amputés una diòcesi amb més de 800 anys d’història i transferís els dominis administrativament aragonesos al Bisbat de Barbastre-Montsó. Aquesta dolorosa escissió decidida en foscos despatxos va ser l’origen de l’agre enfrontament per uns objectes artístics que fins llavors mai ningú no havia reclamat.

La pugna per arrabassar-los al Museu de Lleida va agafar la forma d’un llarguíssim procés canònic que la Santa Seu va acabar resolent el 2007 a favor del Bisbat de Barbastre. Però les obres, blindades per la llei del patrimoni català, no van sortir. La tensió entre les dues comunitats veïnes era molt alta i la consellera Caterina Mieras va tenir una bona pensada que hauria pogut ser la solució. Les obres es podien desplaçar, però amb condicions: que no se’n discutís la propietat, que no perdés el seu sentit de col·lecció unitària i que es pactés una gestió compartida entre Catalunya i Aragó que treballés una política d’exposicions itinerants. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va confirmar la validesa de la resolució Mieras.

A Aragó no en van voler saber res i es van mantenir aferrats a la sentència eclesiàstica. Sentència que van intentar que la justícia ordinària ratifiqués, sense èxit. Tan el jutjat de Barbastre com l’Audiència d’Osca ho van desestimar tot argumentant que el dret canònic no és homologable al dret civil.

Va ser una garrotada per a les pretensions aragoneses. I el litigi va entrar en una fase d’hibernació. Fins que el febrer de l’any passat, aprofitant-se de la feblesa d’una Catalunya sota els efectes de l’article 155, els serveis jurídics del Bisbat de Barbastre van presentar una demanda civil, amb la cooperació incondicional del govern aragonès. Envalentits tots pels triomfs judicials del cas Sixena, que de l’article 155 també en va saber treure rèdits el fatídic 11 de desembre del 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les 44 obres que procedien del monestir dels Monegres.

Però l’escenari actual no té res a veure amb el de l’època del procediment de Roma. La part catalana arriba al judici carregada de proves inèdites. La novetat és la recerca que va fer la conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé per a la seva tesi doctoral, actualitzada en un llibre que es va publicar l’any passat: Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic (Pagès Editors). Berlabé va furgar en arxius diocesans i capitulars que no havia consultat ningú i hi va trobar els documents que acrediten la propietat lleidatana de 83 de les 111 obres reclamades, les més importants del conjunt. “Quan va començar la causa a la Santa Seu, aquests papers, que en són milers, no es coneixien. Va ser a meitat del procés, que van aparèixer, però llavors els tribunals vaticans no els van voler acceptar. El veredicte canònic és parcial i està ple d’errors: mai van voler arribar a la veritat”, remarca Josep Giralt, el director del Museu de Lleida.

Ara el magistrat de Barbastre no els podrà obviar. La investigació de Berlabé és clau per entendre quan, com i per què van arribar aquestes obres d’art sacre a Lleida. I en aquesta història hi ha un personatge fonamental: el bisbe Josep Meseguer, un home d’una gran sensibilitat artística que als anys vuitanta del segle XIX no va fer res més que complir les directrius del papa Lleó XIII. El pontífex va encomanar la tasca de recollir les peces que estaven en desús a les esglésies per fundar museus que les conservessin i que formessin els seminaristes en els valors de l’art i l’arqueologia cristiana. Meseguer va seguir al peu de la lletra els dictats del papa i el 1893 va inaugurar el Museu de Lleida, el segon museu diocesà més antic de l’Estat espanyol. El primer és el de Vic, liderat per una altra figura capital en la història de l’art català, el bisbe Josep Morgades.

A Aragó, Meseguer ha estat denigrat fins a límits d’absoluta irracionalitat, tot qualificant-lo d’espoliador. Però el cas és que la seva acció va frenar dues catàstrofes que estaven a punt de desencadenar-se: una, l’arribada als pobles d’antiquaris que, aquests sí, van mercadejar amb obres que en molts casos van acabar en col·leccions particulars estrangeres i, dues, la fúria iconoclasta contra el patrimoni eclesiàstic durant la Guerra Civil.

La seva actitud visionària per salvaguardar un llegat mil·lenari que estava en perill pot no ser una dada objectiva en el judici. Però la que sí que ho serà és que la seva actuació va ser “legalment irreprotxable”, exclama Giralt. “Els documents demostren clarament que no es va dedicar a robar els objectes que els capellans tenien a les golfes. No va fer res d’amagat ni va enganyar ningú. Amb els rectors va acordar permutes, compravendes i donacions, a vegades amb compensació econòmica”, sosté.

“Som optimistes perquè les proves són molt sòlides. Hem de confiar que la justícia ho sabrà veure”, subratlla Jordi Vives, l’advocat del Consorci del Museu de Lleida (integrat per la Generalitat, l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal). “Aragó només volia tenir al davant el Bisbat de Lleida i va posar totes les traves que va poder perquè el Consorci no es pogués presentar al judici”, revela Giralt. Vives defensarà els interessos catalans junt amb el lletrat del bisbe de Lleida. Pel que fa la Generalitat, el Departament de Cultura va decidir personar-se al judici in extremis, a principi d’aquest mes. El període d’al·legacions per a la seva admissió encara és obert i, per tant, no hi podrà comparèixer. Els advocats de l’administració catalana es mobilitzaran en cas que la sentència sigui contrària.

El bisbe Salvador Giménez tampoc té res a veure amb els seus predecessors, que sempre s’havien sentit incòmodes amb aquesta disputa (amb tot el desafiament als seus superiors de Roma que comporta) i en part donaven la raó a Aragó en considerar que les 111 peces es troben a Lleida en règim de dipòsit. Tot i que al principi Giménez era del mateix parer, va canviar d’opinió quan es va estudiar a fons el material desenterrat dels arxius. “Es va formar el seu propi criteri i va decidir lluitar per la propietat de les peces”, explica Giralt. Per les 83 peces amb justificants concloents. Les altres 28, “Aragó ja se les pot endur”.

Bisbes al jutjat: inaudit

Giménez serà el primer a defensar-les avui, primer dia del judici, que començarà amb la seva declaració i amb la del seu homòleg de Barbastre, Ángel Pérez. L’estampa de dos bisbes rivalitzant en un jutjat és inaudita. Van intentar evitar-ho en un acte de conciliació que es va celebrar al jutjat de Lleida la tardor del 2017, però no van arribar a cap acord. Tampoc havia prosperat una reunió de caire més secret que va tenir lloc uns mesos abans, el 18 de maig. L’havia demanat de fer el bisbe de Barbastre a tots els afectats, incloses les altes instàncies del Departament de Cultura de la Generalitat. “Només entrar va exigir la devolució immediata de les obres. De contactes n’hi ha hagut, però mai han tingut una voluntat real de dialogar”, diu el director del museu.

Entre avui i demà també declararan Berlabé i l’altre conservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco, que aportarà l’informe de taxació que ha fet de les peces (que ja s’ha filtrat a la premsa aragonesa). La xifra voreja els vuit milions d’euros, molt concentrats en les obres de més rellevància artística: els frontals de Sant Vicenç de Tresserra i de Sant Hilari de Buira; els retaules de Sant Cristòfor de Santa Liestra i de Sant Antoni Abat de l’església (no pas el monestir) de Vilanova de Sixena (del qual Aragó té mal atribuït l’origen: es pensa que és de Montsó); les taules de Sant Martí de Lasquarri, de Sant Blai del Gaió i de Sant Joan Baptista de Saidí, i, d’aquesta mateixa població, la marededeu. No tot el conjunt, que també està format per mobles, orfebreria, llibres, indumentària..., té aquest mateix nivell de qualitat.

L’art torna a ser víctima d’una envestida judicial que en perverteix la raó de ser. “Volen aquests objectes per destruir els trets d’identitat d’un territori amb vincles històrics, culturals i lingüístics. Volen esborrar aquesta petjada comuna”, rebla Giralt. D’això va aquesta llarga guerra de l’art. Només d’això.

L’Església, fent política

david marín

L’any vinent es compliran 25 anys de conflicte. La tenacitat i la resistència de molta gent a Lleida han fet que s’arribés al dia d’avui amb les obres encara a la ciutat, esperant que la justícia civil mantingui unida la col·lecció d’art sacre medieval del Museu de Lleida. Durant el camí s’han hagut de resistir moltes pressions, especialment al Bisbat de Lleida, provinents de l’aliança entre els governs d’Aragó i del Madrid ultraconservador incrustat a la Conferencia Episcopal Espanyola, artífex a mitjan anys noranta d’un acte flagrant de blaverisme religiós: desconnectar els pobles de la Franja de Ponent que feia segles que estaven lligats de manera natural, per llengua, per geografia i per història compartida, al bisbat de Lleida. Aquella va ser una decisió política, avalada des del Vaticà, com també va ser política la decisió de reclamar a continuació les obres d’art per la via judicial religiosa, sense buscar acord, amb arguments que tractaven de lladres els responsables d’una diòcesi que l’única cosa que havien fet era preservar l’art de les seves parròquies. La batalla per l’art de la Franja ja dura un quart de segle, i és molt més que el litigi per un centenar d’obres. És, en realitat, el darrer desmembrament simbòlic de l’antiga Corona d’Aragó, una operació d’Estat tan calculada com ho va ser la batalla de València.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.