Cultura

Crítica

cinema

Concloure o tornar al passat?

En el darrer episodi de Los Vengadores: Infinity War, vèiem com es destruïa la meitat de la humanitat, inclosos alguns personatges clau que havien marcat els 22 episodis de la sèrie de Marvel. Aquest final desconcertant que apareixia després d’una batalla apocalíptica de dimensions bíbliques formava part d’una pel·lícula grandiloqüent i avorrida, en què l’espectador acabava saturat de la maldat de Thanos. Davant d’això, l’aparició d’Endgame, la darrera franquícia, resulta una sorpresa, potser perquè és un dels pocs cops dins la saga en què s’intueix que hi ha una mica de cinema.

Endgame reconforta, perquè parteix d’una opció curiosa. En lloc de buscar la confluència dels 22 episodis de la saga en un final apoteòsic, la pel·lícula renuncia a aquest final. Hi ha una renúncia explícita a una hipotètica conclusió, que és substituïda per un desig de refer allò que s’ha fet. En lloc d’anar endavant, el relat recula, torna a altres moments i els reconstrueix a partir de la hipòtesi de reconèixer que si les coses s’haguessin fet d’una altra manera, la història potser hauria pogut ser una altra, i mitja humanitat no hauria desaparegut.

Endgame utilitza una fantasiosa idea de tornar al passat, mentre fa broma dels viatges temporals com ara Regreso al futuro. La idea de tornar al passat resulta brillant, perquè permet als fans de la sèrie reviure alguns moments clau i poder jugar amb altres hipotètiques construccions dramàtiques. De tota manera, però, allò que dona una certa força a Endgame no rau en les picades d’ullet que tant agraden als hooligans Marvel, sinó en la idea de buscar una certa distància que humanitzi els personatges i que trenqui amb la grandiloqüència de to que tenia Infinity War. Com en les bones sèries, la gràcia no rau en els recursos de guió, sinó en la construcció interna. Des d’aquesta perspectiva, és d’agrair que durant la primera part de la pel·lícula es passi d’un cert to crepuscular –Iron Man és qui més està de tornada– a un cert to humorístic, parodiant el pobre Hulk al costat d’Ant Man. Hi ha un desig de jugar amb els personatges i fer avançar el relat de manera més lleugera. Fins i tot, en el moment de plantejar la batalla final, no es cau en l’extrapolació de l’exhibicionisme digital. Tot resulta més mesurat i, fins i tot, hi ha algunes idees visuals que van més enllà dels clàssics paràmetres d’una sèrie que no para de repetir sempre la mateixa estructura. Endgame, però, no va més enllà de l’obra simpàtica; li queda molt camí per recórrer per ser una gran pel·lícula.

Vengadores: Endgame
Directors: A. Russo i J. Russo
Estats Units, 2019


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols