Cultura

Amb la vènia de la TV

Si hi ha un gènere televisiu en què les sèries es donen la mà amb la realitat és el judicial, en què no se sap qui copia a qui: la realitat a la ficció o a l’inrevés

El drama judicial de ficció agrada; per això el públic s’ha enganxat a un judici real i de proximitat

Un dels primers grans èxits de la primera tongada d’espectadors de la història de la televisió a l’Estat va ser la sèrie Perry Mason, que, anys després d’estrenar-se a Televisió Espanyola, l’únic canal de televisió que hi havia a la primera meitat dels seixanta, va ser emesa per Televisió de Catalunya. La sèrie va obrir pas al gènere judicial, molt estimat pels teleespectadors. La clau de l’acceptació del gènere rau bàsicament en el fet que es tracta d’un producte de proximitat, fins i tot molt més que les comèdies de situació. Tothom ha vist de prop o ha viscut un judici, o ha tingut advocats presents a la seva vida. A més, es tracta d’una ficció que aplega tota la resta de gèneres: pot ser un drama humà i també una comèdia, una trama de misteri o una intriga policial. Aquest tipus de relat que ha captivat els espectadors és la raó per la qual el judici als presos polítics ha estat seguit a Catalunya amb apassionament, com si fos un reality show o una sèrie de televisió, ficcions o pseudoficcions que han ajudat a aprendre uns codis judicials que ara la gent aplica a la lectura de la realitat, més enllà de les conviccions polítiques.

La visió del professional

Josep Riba, l’advocat d’un dels processats de l’1-O, l’exconseller de Justícia Carles Mundó, explica les claus per entendre per què el judici està sent tan seguit. I ho fa amb codis televisius: “La gent segueix les sèries i pel·lícules de temàtica judicial; per tant, hi ha acceptació del gènere. I si hi afegim que el judici li toca de prop i que els actors són figures de proximitat que han estat elegides per molts dels seus vots, l’èxit del seguiment és inevitable.” Riba, més que una sèrie, té una pel·lícula judicial preferida: Matar un rossinyol, que, a més, és un al·legat contra el racisme.

Ficcions reals

Perry Mason, a tall d’exemple, representava un professional humanista que intentava donar dimensió moral a la seva feina. És clar que defensaria els que volen la independència, encara que ell no la volgués. La dialèctica entre la llei i els propis interessos és un dels conflictes que plantejava Damages. Danys i perjudicis, un drama legal protagonitzat per Glenn Close en què la fidelitat a la llei de la protagonista no sempre era cega, ja que sovint es podien trobar implicacions i interessos personals que posaven en qüestió la neutralitat judicial.

Una sèrie com Ally McBeal ens explicava als anys noranta la dificultat que representa la implicació personal en els casos. La protagonista hi tenia massa tendència. Però si hi ha una sèrie que podria explicar tot el que passa ara és L.A. law (La ley de Los Ángeles), bàsicament perquè els episodis anaven més enllà de les qüestions estrictament judicials: com en el judici a l’1-O, s’hi barrejaven les qüestions emocionals, els drames personals i l’entorn familiar. En definitiva, permetia constatar com un judici pot ser determinant per a la vida no només de qui està sent jutjat, sinó també de la seva família i de qui el defensa.

La sèrie espanyola d’Antonio Mercero Turno de guardia enaltia els advocats que no tenien grans clients, sinó gent sense recursos. Es va emetre a finals dels vuitanta per Televisió Espanyola. Era una altra visió del món dels advocats i plantejava diversos registres generacionals i de gènere, ja que estava protagonitzada per un advocat madur, un de jove i una advocada.

Fins a un 30% de quota de pantalla de TV3 i el 3/24 per un judici que donaria per a una sèrie

Les audiències de TV3 i el 3/24 durant les sessions del judici als presos polítics catalans són molt altes, especialment quan són interrogats els presos polítics i els personatges més coneguts. El rècord va ser el 27 de febrer, amb un 24,6% per a TV3 i un 5,2% per al 3/24 (29,8% en total). Aquell dia van declarar Joan Tardà, Artur Mas i Mariano Rajoy, entre d’altres. Oriol Junqueras i Joaquim Forn van marcar el primer punt àlgid, amb un 25,2% de quota de pantalla, el 14 de febrer. Urkullu, Rufián, Fachin, Benach, Colau i Zoido van sumar el 28 de febrer un 25,5%, entre TV3 i el 3/24, i Jordi Cuixart i Carme Forcadell van tenir un seguiment del 24,7% de l’audiència del 26 de febrer.

En general, durant els dies de judici entre l’11 de febrer i el 18 de març, TV3 ha tingut una quota de pantalla entre el 14,7% i el 24,6%, mentre que els dies feiners que no hi ha judici varia entre el 10% i el 17% (entre un 5% i un 8% de diferència). Al canal 3/24, els dies de judici la quota varia entre el 2,7% i el 5,8%, i els dies feiners sense judici se situa entre l’1,7% i el 2,8%.

L’advocada catalana Esther Meya, que segueix atentament el judici, creu que les audiències aniran baixant: “El dia de Trapero era un hit, l’episodi principal, que es diu, però ara anirà de baixada. La gent que no és jurista no sé si s’empassarà les sessions que venen ara.” Advocada especialitzada en família i gran aficionada a les sèries televisives, Esther Meya preveu que la gent perdrà interès “quan hàgim sentit deu guàrdies civils dir el mateix, uns homes a qui no veus la cara, que no coneixes; no com Millo dient allò del Fairy”. Recorda que la declaració de la mà dreta de Montoro “va ser densíssima i horripilant”.

The good wife (2009-2016), el seu spin-off The good fight (des del 2017), Ally McBeal (1997-2002), Boston legal (2004-2008) i el clàssic Perry Mason (1957-1966) són les sèries de judicis i advocats preferides d’Esther Meya, tot i que és un gènere que li costa: “En general no m’agraden les sèries d’advocats, i suposo que als periodistes us passa igual [amb les del vostre gremi]: saps que el que veus no és veritat.”

En el judici dels presos catalans, hi veu un material dramàtic de primer ordre: “Té tots els elements per fer-ne una sèrie de televisió: fins i tot sabem les vides dels advocats, té el component personal dels acusats, components personals dels jutges, hi ha política, el deep state, injustícia... És que ho té tot!” A més, la transmissió del judici té una estructura no gaire allunyada de la d’una sèrie: “Jo penso que s’assemblen, si ho segueixes des de Catalunya. Jurídicament, hi ha un contingut molt més dens que en una sèrie, que t’ho explica tot una mica per sobre i només et dramatitza coses puntuals, com el final, els veredictes... Però aquest judici sembla una sèrie perquè des de Catalunya té un component molt personal; ara ja coneixem la vida de tots, els fills, històries de com han patit... Per a nosaltres té un punt afegit més personal que hi dona un caràcter dramàtic.”

Meya pensa que el judici “sembla una farsa” i que “si la sentència fos ajustada a dret i realista, amb tot el que està passant a la sala, tot i que no s’estan complint moltes garanties processals, la sentència hauria de ser absolutòria”. Tot i així, aclareix que hi ha coses que són habituals: “Normalment, el fiscal, si ets l’acusat, et va en contra. En un judici, tothom està tens, i si estàs acusat en un judici penal, la sensació és que tothom et va en contra menys el teu advocat.”

La rica tradició de ficció televisiva sobre judicis als EUA ens ha inculcat una imatge que no es correspon amb el nostre sistema legal, comenta l’advocada: “En les sèries americanes, la gent va caminant per allà, i parlant al jurat. Són molt fidels al retrat del seu sistema judicial, que no té res a veure amb el nostre. Allà hi ha majoritàriament judicis amb jurat, i aquí són molt minoritaris. A més, aquí pots fer un al·legat, però quan et dirigeixes al tribunal i al jurat, no fas teatre; fas l’al·legat des del teu seient. Els americans fan xou en els judicis.”

Recordem a Esther Meya el cop d’efecte final en la pel·lícula Els intocables d’Eliot Ness (Brian de Palma, 1987), en què tot el jurat estava comprat per Al Capone i el jutge l’intercanviava amb el d’una altra sala. “S’imagina un cop d’efecte semblant en el judici als presos polítics catalans?”, li preguntem. “No –respon–, perquè al tribunal espanyol no li cal fer cap maniobra per tenir la sentència que vol.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Què feia abans Corto?

Barcelona

Impacte fotogràfic

rubí
Ferran Palau
MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

BARCELONA

Per Fires, la Girona de Fargnoli

Girona

Gaudí de disseny

barcelona
ÀLEX NOGUÉ
ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

barcelona
FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Amor adolescente’. Pel·lícules. ‘Amor adolescente’

‘Amor adolescente’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Los culpables’

‘Los culpables’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. Soldados de Salamina

‘Soldados de Salamina’