Cultura

Miquel Gil

MÚSIC

“Radiohead és un dels meus grups de capçalera”

Gairebé vuit anys després de X Marcianes (2011), últim disc publicat amb cançons d’estrena, Miquel Gil (Catarroja, 1956) retorna amb Geometries (Temps Record), un disc produït per Borja Penalba amb cants oberts, música d’arrel i textos de poetes com Vicent Andrés Estellés,Begonya Pozo i Enric Casasses. El cantaor actuarà avui al Palau de la Música de València i, demà, al CAT de Gràcia, convidat pels festivals Tradicionàrius i Barnasants.

Ha tardat vuit anys a publicar un nou disc com a Miquel Gil.
Sí, però en aquest temps he fet coses molt diferents que m’han permès agafar una mica d’aire i amb les quals m’ho he passat molt bé: una òpera contemporània, música per a audiovisuals, free jazz, proselitisme de música tradicional, teatre, televisió... Va arribar un moment, però, en què em vaig haver de plantejar si tancar la paradeta i dedicar-me a fer definitivament músiques d’encàrrec o fer un disc nou, que era el que molts companys estaven insistint-me que fes.
No s’ha estat d’experimentar. ‘Mort petita’, d’Estellés, és un ‘reggae’ amb dolçaines.
Va començar com unes albaes de Castelló i de l’Horta de València que vaig passar a en Miquel Gironès. Més tard me les va enviar per mòbil tot advertint-me que els hi havia pegat la volta totalment. El vaig veure tan convençut, que jo també ho vaig acabar veient clar. En el seu moment ja havia fet bastant de reggae, jo. Feia cors als Jah Macetas, que són uns històrics del País Valencià.
De quines ‘geometries’ parla?
Ve d’un poema de la Begonya Pozo que es diu Geomètriques domèstiques: “El blau és polièdric, el cos és polièdric, el riure és polièdric. Les hòsties: no.” Em vaig fer un tip de riure. Aquesta idea de “polièdric” m’encaixava molt en el disc, ja que hi ha un txa-txa-txa, un reggae, cants de batre en clau electrònica... Ho tenia en maquetes i quan les vaig ensenyar el meu fill [Gusmà Gil, baixista] recordo que em va dir: “Ostres, quin morro, aquesta és el Kid A de Radiohead!”
N’és fan?
I tant. És un dels meus grups de capçalera. Flipo molt, i amb The Prodigy també. El dia que sàpiga fer música m’encantaria fer això [riu].
Com ha fet la tria poètica?
Hi va haver un moment que tots eren de dones. Ho vaig fer inconscientment, sense adonar-me’n, però em va entrar un atac de pudor i vaig agafar-ne d’Estellés i Casasses, que són dos poetes dels quals sempre en treus partit.
És un apassionat de la poesia?
En soc usuari, bàsicament. Tinc la sort que en Ramon Guillem, un tros de poeta, és el bibliotecari del meu poble. Ell sap què m’agrada i què no.
Parli’m de ‘Terra’, amb versos d’Imma Mànyez.
Ella és una poetessa del poble, i el seu germà, que és qui em va passar el poema, un dels meus millors amics. Me’l vaig llegir el dia abans de l’1 d’octubre del 2017. L’endemà, quan vaig posar la tele, em vaig quedar col·lapsat, sense entendre res del que estava ocorrent. I em van tornar aquells versos: “Terra serem terra, i ho serem tot.” La cançó, a la tarda, va sortir-me d’una tirada. És un poema de desamor, però això és el que té la poesia, l’ambivalència.
Què ens pot dir del programa que fa a la televisió valenciana, en el qual recorre en cotxe diferents comarques?
He fet una primera temporada amb Pep Gimeno Botifarrai ara en faré una segona amb Carles Dénia. Té una mica el format d’El foraster, o de Catalunya Experience. A València és urgent el coneixement intercomarcal. Cal que els del Baix Maestrat, per exemple, sàpiguen què fan els del Baix Segura. És per això que és necessària una televisió de proximitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.