Cultura

Nora Navas

Actriu

“Sempre parteixo de mi, de com soc jo”

Els actors diem: «Ho deixo només si em truca l’Almodóvar», i de sobte estava en aquest somni

El paper de Florència a Pa negre (2010) va marcar clarament un abans i un després en la filmografia de Nora Navas, en quantitat (24 projectes els darrers nou anys, segons IMDB) “i en qualitat!”, remarca ella. Ho prova el seu darrer paper, el d’assistent de Salvador (Antonio Banderas), el protagonista de Dolor y gloria, que demà arriba als cinemes. Pedro Almodóvar reconeix obertament que amb Salvador parla d’ell mateix, i Mercedes li fa d’assistent, secretària i, si convé, de mare. La incorporació a l’univers Almodóvar és un pas més en la carrera de Nora Navas (Barcelona, 1975), notable dona de teatre (fa poc l’hem vist a 4D òptic, de La Perla 29) i vicepresidenta de l’Acadèmia de Cinema Espanyol. Actualment grava la sèrie de TV3 i Netflix Les de l’hoquei, en què interpreta una entrenadora “bastant cabrona”.

‘Dolor y gloria’ és una de les pel·lícules més personals de Pedro Almodóvar?
Jo crec que totes les pel·lícules que fa un creador són personals, i els referents són molt clars. Al llarg de la seva carrera, acaba parlant del mateix en diferents situacions. Dolor y gloria parla d’ell, en un moment vital. No tot és real, hi ha molta ficció: que la mare sigui Penélope Cruz i l’assistent sigui rossa platino és ficció, però és una pel·lícula tranquil·la, serena, on ha ajuntat la seva part més emocional amb el punt a què ha arribat de preciosisme tècnic.
El seu personatge, Mercedes, s’inspira en algú real de l’entorn d’Almodóvar?
Sí, és la seva assistent, és una mica les dones que l’han seguit al llarg de la seva vida. N’hi ha una d’específica que porta trenta i tants anys al seu costat, es diu Lola García, que és la seva assistent, la que ho sap tot d’ell, té guardats tots els seus secrets.
En quina mesura la seva Mercedes és un reflex d’aquesta persona?
No ens assemblem, i no he anat a indagar gaire en la Lola real. He indagat més en l’assistent d’Antonio Banderas, que es diu Yolanda, perquè estàvem més en contacte, i veia com mirava l’Antonio, com assistia un creador. Però el personatge sempre parteix de mi, de com soc jo i què li he volgut posar, i el meu motor principal ha estat l’amor envers aquesta persona amb qui has treballat quaranta anys i coneixes les seves grandeses i debilitats.
La relació va més enllà de la purament professional, també li fa de mare...
Perquè l’agafem en un moment que no és en ple rodatge o promoció d’una pel·lícula; si fos així, el personatge mostraria un altre caire més professional. Però agafem el personatge de Mercedes en un moment que la persona per a qui treballa està enfonsada en la misèria, i fins i tot l’aparta de la seva vida. Llavors es planteja com el pot ajudar perquè torni a crear, o fer-li veure que és allà per al que vulgui. També està perduda. Aquesta pel·lícula, pel que fa a la llum, mostra com Mercedes es va il·luminant, després de començar molt fosca, igual que Salvador.
És curiosa la semblança de Mercedes amb el seu personatge de ‘Ciudadano ilustre’, on fa d’assistent d’un premi Nobel...
Vaig fer Ciudadano ilustre perquè crec que soc l’única actriu boja que se’n va a Buenos Aires per rodar un dia. La productora Esther García li va dir a Almodóvar que mirés aquesta pel·lícula i el meu personatge. Sempre he fet el pes com a mare protectora amb aquest punt de persona organitzada, que puc portar els altres.
Diu que els seus personatges sempre parteixen de vostè mateixa. És mare i protectora?
Sí, soc maternal i cuidadora, tinc aquesta mirada. Però puc fer altres coses també!
Ha estat fàcil entrar a la ‘trouppe’ d’Almodóvar per primera vegada, amb gent que hi ha treballat sovint?
La veritat és que sí, hi he anat molt amb les mànigues arremangades, a treballar, i des del primer dia m’he sentit molt admirada i que li agradava el que feia davant d’ell. Jo soc molt obedient, també. Ell té molt clar el que vol i t’has de moure en uns paràmetres molt curts, has d’encertar molt ràpidament en el clau. Jo vinc de treballar a La Perla 29 [la companyia de teatre] i El Deseo és com una Perla 29 del cinema, porten molts anys treballant junts. Des de fora sembla que costarà entrar-hi, però quan estàs a dins és com estar dins una família.
És tan perfeccionista com diuen, Pedro Almodóvar?
Sí, era impressionant veure’l treballar: canviava un llibre de lloc, l’estanteria havia d’estar com ell volia... És molt perfeccionista i sap molt bé el que vol. A mi m’agrada treballar amb artistes que saben exactament el que volen. Si no, et fan ballar. I si vols treballar amb algú que sap molt bé el que vol, has de treballar amb les seves regles. Sí que és cert que feia coses com si fos la meva primera pel·lícula, estava espantada. Entre els actors diem “Només ho deixo si em truca l’Almodóvar”, i de sobte estava en aquest somni. Et dona llibertat, però no pots tocar el text. Antonio Banderas em va explicar que havia tornat dels Estats Units a rodar La piel que habito, disposat a ensenyar el que havia après i fer de creador, i aquí es va trobar que no: a fer de soldat ras i seguir les seves instruccions. A mi això no em costa gaire.
Abans ha dit que és maternal, i ara que és obedient. No és contradictori?
Com que soc maternal entenc el que ha de cuidar [somriu]. La maternitat es pot veure des de molts punts de vista, es pot deixar molt que l’altre faci. No és una maternitat impositiva, sinó amorosa, de gallina, de protegir sota l’ala.
Ha canviat la seva perspectiva de la professió el fet de ser vicepresidenta de l’Acadèmia de Cinema Espanyol?
Molt, perquè com a éssers humans i com a professionals tenim tendència a criticar molt el món, el sistema, la professió..., i quan estàs a l’acadèmia t’adones que hi ha una gran quantitat de gent que està treballant per dignificar aquesta professió, que no només és qüestió de glamur, donem menjar a moltes famílies. T’adones que som molts professionals i que es treballa molt dur, també per canviar la percepció des de la política: no som uns subvencionats, som gent que aportem molt a l’economia d’aquest país. També lluitem contra l’atur. T’adones que hi ha molta feina per fer, però que s’està fent molt bé. També et dona humilitat.
El teatre és casa seva, com diuen alguns actors?
La veritat és que no. Casa meva és l’actuació. Darrerament he fet teatre, la reposició de 4D òptic, estic fent televisió, rodant Les de l’hoquei, i fa poc vaig rodar un parell de seqüències d’Un mundo prohibido. I m’agrada molt el cinema: el seu ritme, la tècnica... M’agrada molt. Va per èpoques!
Segons IMDB, abans de ‘Pa negre’ (2010) va treballar en 16 projectes audiovisuals en 17 anys, i després, ha treballat en 24 projectes en nou anys. ‘Pa negre’ va ser un punt d’inflexió?
I tant! Va ser un punt d’inflexió no només en la quantitat de projectes, sinó també en la qualitat. I també un punt d’inflexió perquè em va fer sentir actriu, per haver pogut estar en una pel·lícula com Pa negre i amb un director que és un referent com Agustí Villaronga.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil

Documental

‘Historias de nuestro cine’ amb la veu de Resines