Cultura

Hugo Silva

Actor

“Amb els secundaris es pot anar més lluny”

Interpreto un personatge molt manipulable, amb poca intel·ligència emocional

El nom de binladen fa referència als bitllets de 500 euros: tothom n’ha sentit a parlar, però gairebé ningú n’ha vist mai, com al líder d’Al-Qaida. Demà s’estrena la pel·lícula 70 binladens, dirigida pel bilbaí Koldo Serra. El títol fa referència a la quantitat del préstec, 35.000 euros, que demana desesperadament una dona (Emma Suárez) en una oficina bancària quan entren dos atracadors. Hugo Silva (Madrid, 1977) encarna un dels dos assaltants, en un paper secundari molt allunyat de la imatge que el va fer famós amb la sèrie Al salir de clase.

Té una filmografia força equilibrada entre televisió i cinema. Li agrada preparar-se millor els personatges al cinema?
La immediatesa de la televisió m’agrada bastant. Estàs molt temps fent un mateix personatge i succeeixen coses que ni tu mateix t’esperaves. Jo, sincerament, prefereixo fer personatges com aquest, perquè m’ho passo més bé. Disfruto molt fent un secundari que tingui substància. Amb un secundari normalment tens més llibertat i pots anar més lluny, et pots passar una mica més.
No li importa que aquests personatges vagin en contra de la imatge que projecta a cert perfil de fans que té?
M’agrada pensar que ja entro en un moment vital, amb 41 anys, en què la gent disfruta molt més de la meva actuació que de la figura que en un moment donat pugui representar. Crec que el públic s’ho passa millor amb un personatge com el que faig en aquesta pel·lícula. Segueixo fent de protagonista, ara en una sèrie de Telecinco, però amb personatges com Jonan sento que el públic ho agraeix i li agrada que el sorprenguin. Aquest el sorprendrà.
Un atracador heroïnòman i en llibertat condicional. Podem dir que parlem d’un personatge extrem?
Sí, podríem dir que és un personatge-ombra, el motor de la meva trama és el personatge de Nathalie. Jonan li fa de suport i és un personatge molt manipulable, amb molt poca intel·ligència emocional i molt llançat, però sense mirar massa cap a on. També és un personatge molt animal i molt infantil, ha estat molt divertit d’interpretar. Ha anat sorgint a mesura que hem anat rodant, s’ha filmat cronològicament i podem dir que ha brotat així.
Quin treball previ va fer? Va voler saber la seva història?
La seva història ja venia escrita, em vaig documentar molt en l’època de finals dels setanta, els vuitanta i principi dels noranta amb el tema de l’heroïna a Espanya. A més soc de San Blas, un barri que era el centre de l’heroïna de Madrid dels vuitanta, he conviscut i he vist al carrer el que és aquest problema i com destrossa els consumidors que hi estan enganxats. Va ser com refrescar tot el que vaig conèixer de nen mirant informació per internet, com un viatge, que també em va permetre veure el moviment punk dels vuitanta, les tendències que hi havia, la poca informació que circulava... Va ser una mica per acostar-m’hi, però l’essència del personatge, el que més he buscat, ha estat el nen que porta a dins, dependent, mancat d’afecte, que no vol decebre a la figura de dona o mare que representa Lola [Nathalie Poza]... És un noi perdut, amb molt poc amor.
També es va preparar la part física d’interpretar algú amb la síndrome d’abstinència?
Sí, potser no seria exactament així, però tot està a favor de la història que s’està explicant i de per on passa la trama. Em vaig entrevistar amb un parell d’ex-heroïnòmans, i em van explicar que igual que l’heroïna és la sensació de plaer més gran que han tingut, la síndrome d’abstinència és una de les pitjors sensacions que han tingut. A part de les nàusees, tots els músculs del cos et fan mal.El meu personatge diu una frase que explica aquesta sensació: “Em vull morir”. Però insisteixo, he interpretat un personatge-ombra, de suport, satèl·lit, perquè tingui sentit el conjunt de la trama.
És poc habitual una pel·lícula d’atracadores, més que d’atracadors, malauradament.
Crec que és el seu gran valor, i no està fet perquè ara toqui. Està escrit des de fa molts anys, i a més ha de ser així, té una coherència total, és necessari per a la història que les protagonistes siguin dues dones de més de 40 anys.
Heu tingut algun film d’atracaments al cap, que us inspiri?
La nostra referència per a l’atmosfera en què el públic no sap exactament què està passant és Tarda negra (Tarde de perros), amb Al Pacino. I jo en concret m’he inspirat en John Cazale, que hi fa un personatge-ombra.
Al seu barri, a San Blas, ha passat com al Raval de Barcelona, on els heroïnòmans o ho van deixar o van morir?
Sí, estem parlant dels anys vuitanta, i l’heroïna crec que és la droga més destructiva que hi ha. Des del moment que es comença a consumir, si no es deixa, l’esperança de vida és de 10 o 15 anys. Fa temps que no visc al meu barri, però crec que ara passa amb la metadona. A San Blas, de la generació anterior i dues anteriors a la meva va morir bastanta gent. De fet, al meu col·legi hi havia molts nens més petits que jo que els seus pares ja no hi eren o estaven malament pel tema de les drogues.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Macba en acció

barcelona

Obrint finestres

figueres

Música viva, però en línia

BARCELONA
Un tast de...
‘Escalada a l’Everest’, de George Mallory

Una llarga història

Blaumut obre a Strenes la gira acústica ‘0000’

girona
subhasta

Ventura Pons ven la seva col·lecció d’art

Música

Ethno Catalonia s’ajorna i ressitua alguns concerts

música

Bon Jovi publica un tema sobre George Floyd

cinema a la fresca

Sala Montjuïc programa ‘Joker’ i ‘Parásitos’