Cultura

Mirador

El millor film no pot ser estranger

L’Acadèmia no podia obrir la veda a altres llengües, ni fer una aposta multicultural que provés que el millor cinema ja no és el seu

Poc després que Green book de Peter Farrelly guanyés, en l’últim round, a Roma d’Alfonso Cuarón, algú va dir que Hollywood donava un cop de porta a Netflix. No és veritat. Les coses són més complexes. El problema de Hollywood no és Netflix, sinó tot allò que té a veure amb la crisi de la primacia de la llengua anglesa com a essència del sistema. Roma no ha guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula perquè establia un precedent perillós. Mai ha sigut millor pel·lícula una obra que no sigui parlada en anglès. És cert que The artist, de Michel Hazanavicious, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula l’any 2012 i era una producció francesa. The artist, però, era muda i homenatjava els anys daurats de Hollywood. Roma, en canvi, és mexicana i parlada en castellà i mixteca. El seu lloc és el de l’obra estrangera, guanyadora del premi secundari que durant anys ha servit perquè Ingmar Bergman, Federico Fellini i Pedro Almodóvar fossin reconeguts com a autors d’obres que tenen el certificat d’estrangeria, no només en l’àmbit cultural, sinó també en l’artístic. L’acadèmia dels professionals no podia obrir la veda a altres llengües, ni apostar per un multiculturalisme que demostrés que el millor cinema ja no és el seu.

Green book, en canvi, funcionava perfectament com a operació insípida. Està signada per Peter Farrelly, un dels dos germans que fa vint anys varen esclatar com a màxims representants de la incorrecció política en l’àmbit de la comèdia. Farrelly exerceix de fill pròdig que torna a casa perfectament domesticat i amb la convicció que la correcció ha servit per enterrar qualsevol mena d’incorrecció. Green book parla de la discriminació racial en l’Amèrica del passat i trasllada la clàssica història d’amistat masculina a un model d’amistat interracial, que aposta per una diferència tractada amb vaselina. Molt lluny tot plegat d’Infiltrado en el KKKlan, de Spike Lee, on el discurs polític és molt més explícit.

Hollywood no és un espai obert a altres llengües però sí que ha fet seva la idea de convertir-se en el refugi del talent provinent d’altres països. Si en els anys trenta o quaranta va acollir Fritz Lang i Jean Renoir, ara busca la renovació del planter a l’Amèrica Llatina. Alfonso Cuarón és el tercer director mexicà que amb poc temps guanya l’Oscar, abans hi ha hagut Guillermo del Toro i Alejandro G. Iñárritu. En tots aquests casos intenta apropiar-se de la seva creativitat, com si allò millor que pot assolir el cinema americà en termes de direcció només fos possible per gent provinent d’altres països amb ganes de reciclar-se.

Tot plegat produeix un cert neguit, sobretot quan els Oscar han demostrat que Hollywood no ignora Netflix, sinó que ha entès que potser necessita la plataforma com a possible aliada. El pes que Roma ha tingut a la cerimònia certifica que Netflix pot ser molt útil als estudis per enviar-li aquell cinema que ja no volen produir. Fa quinze anys, els grans estudis havien de crear filials pròpies per fer aquell cinema de qualitat que no els és rendible però que necessiten per mostrar que encara són vius. Ara, Netflix els soluciona el problema. A les pantalles continuaran exhibint històries de superherois, mentre a Netflix de tant en tant contractaran algun autor de prestigi per dignificar allò que queda del cinema. Tot es reciclable i tota crisi és fàcil de superar. La deslocalització és un fenomen universal que Hollywood assimila sempre que no atempti contra els vells costums.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.