Cultura

Cesk Freixas

CANTAUTOR

“Ara escric més amb el cor que amb el fetge”

Els músics
‘Festa major’ ha estat gravat amb Víctor Nin (guitarra), Cesc Martorell (baix), Rai Iniesta (bateria) i J.J. Caro (teclats). Hi col·laboren Beth Rodergas i Natxo Tarrés (Gossos).

Amb set discos, dos llibres i més de 1.600 actuacions arreu dels Països Catalans, Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) és un dels cantautors més significatius de la seva generació. Acompanyat pel seu inseparable guitarrista Víctor Nin, aquesta vegada també en funcions d’arranjador, i amb la producció de Roger Rodés, que ha aproximat com mai el so de Freixas al del seu admirat Jorge Drexler, el cantautor penedesenc se serveix de la simbologia de la festa major per a un disc conceptual que parla de la mort i de la vida. Cesk Freixas estrenarà Festa major (U98 Music) el 25 de gener a L’Auditori de Barcelona, en la inauguració del Barnasants, i, l’endemà, a l’Alfolí de la Sal de l’Escala.

El 2014, publicava ‘Protesta’; el 2017, ‘Proposta’, i ara, ‘Festa major’. Quin camí ha seguit?
Venia de fer uns discos ideològicament molt explícits i militants i, en aquesta ocasió, sense abandonar del tot aquesta línia crítica, em venia més de gust fer cançons sobre el dia a dia de les persones i fer-les des d’un punt de vista més sentimental, terrenal i, segurament també, lluminós. No volia tenir prejudicis cap a temes més emocionals.
Sorprèn que aquesta rebaixa del component ideològic arribi precisament en aquest moment que vivim.
No crec que sigui cap rebaixa del component ideològic, perquè jo, al capdavall, com a ésser que pensa i té una escala de valors determinada, no he variat gens ni mica la meva posició política. Sí que ha canviat, però, la perspectiva, el prisma. Hi tenen a veure el naixement de la meva filla i la mort del meu pare. Em venia molt de gust fer un disc en què la meva visió no fos tant la d’analista polític sinó la d’un pare, o la d’un fill a qui se li ha mort el pare. El meu pare va morir tres setmanes abans de néixer la meva filla, de manera que la contradicció sentimental que vaig viure va ser important. Em costava molt celebrar de manera descontrolada el naixement de la meva filla i, a la vegada, plorar desconsoladament la mort del pare. Em va costar trobar aquest equilibri. En va quedar una celebració pausada, un dol pausat, i m’ha costat un temps anar-me situant. Això ha marcat molt les lletres de les cançons i m’atreviria a dir que, també, la part musical. Ara, escric més amb el cor que amb el fetge i el resultat, crec, és un disc amb textures que exploren terrenys verges en la meva discografia.
Quins?
Sempre m’havia costat molt, per exemple, tractar l’amor des del punt de vista d’una balada i, en aquest disc, he anat a buscar allò que, en termes comercials, s’anomena romàntic, però que entenc com un despullament general, amb ritmes lents i emotivitat. D’altra banda, tampoc no havia fet mai cançons sobre la mort, i només des de l’anterior disc, sobre la paternitat. En aquest treball, en canvi, en són la base.
En quin sentit li serveixen les festes majors per explicar allò que volia?
Són un espai de trobada en què les persones celebrem plegades la vida durant quatre o cinc dies. Traiem, m’atreviria a dir, el millor de nosaltres per compartir-ho amb els altres. Bevem, saltem, ballem, anem a concerts, fem sopars... M’agradava aquesta idea per explicar que les cançons, en definitiva, també són un espai de trobada: de l’alegria, de la tristesa, de les idees...
És més necessari que mai, aquest espai?
El que crec que és més necessària que mai és la celebració. El context sociopolític i econòmic no ens permet celebrar massa coses, de manera que la cultura i la música es converteixen en aquest lloc des d’on podem construir aquests espais de celebració.
Quins records de festa major li venien al cap mentre estava fent el disc?
La festa major d’Igualada, que és la que vaig viure durant la meva infància, tot i que sent de l’Alt Penedès em tocaria reivindicar la de Vilafranca. O la del meu poble, que és més petita. La meva família materna, però, és d’Igualada, i molts dels títols de les cançons són coses que recordo d’allà.
La idea que molts tenien de vostè com un cantautor enfadat ja ha quedat definitivament enrere?
La meva lluita, els últims anys, ha estat que la denominació de cançó protesta no portés implícita aquella imatge tan retrògrada d’un cantautor enfadat amb el peu damunt la cadira, que al capdavall és una imatge molt en blanc i negre i passada de rosca. La meva lluita és que el meu projecte musical es pugui percebre també en positiu, entre rialles, energia i alegria. Al capdavall, protestar no vol dir estar sempre emprenyat. Vol dir també oferir alternatives o canviar paradigmes des d’espais tan petits com per exemple casa teva.
Quines emocions i sentiments li han passat pel cos amb tot el que s’ha viscut políticament l’últim any a Catalunya?
Impotència, ràbia... I alegria, quan vam saber, com a país, ser una sola veu. Tenir gent a la presó i l’exili, però, no és cap bona notícia. A mi em toca de prop el cas de Jordi Cuixart, amb qui mantinc una relació molt estreta. És una realitat estranya i complexa. Se’m fa molt difícil, però, fer un judici polític, ja que els elements que hi ha en són tants, i hi ha tants interessos partidistes que se m’escapen, que se’m fa molt difícil fer anàlisi política. Sí que sé, però, que quan hem sabut anar junts, defensant allò més elemental, que són els valors democràtics i els drets humans, hem fet coses meravelloses. Aquest és el camí que cal seguir i, com més se n’ha allunyat, més dèbil ha estat l’independentisme.
Li han fet repensar la seva funció de cantautor casos com ara el de Valtònyc?
Són casos que demostren que l’Estat espanyol no únicament no ha vetllat per la llibertat d’expressió o de creació en el terreny cultural, sinó que ho ha atacat en adonar-se que la cultura podia ser una amenaça per a l’establishment polític i econòmic. Això, però, també demostra el gran poder transformador que té la cultura, cosa que ens ha de fer entendre que, quan escrivim una cançó, o un llibre, tenim l’oportunitat, també, d’obrir un debat i plantejar preguntes. És una idea bonica i potent d’entendre la cultura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.