Cultura

La mà de la intolerància

El 4 de febrer de 1969 es va produir la destrucció d’un mural de l’artista Lluís Bosch Martí a l’absis de l’església de Sant Pere

Els atacants, un escamot de Guerrillers de Crist Rei que s’havien fet passar per estudiants de belles arts, van immobilitzar i agredir el rector del poble i l’artista

El mural genera,des de bon començament, un ampli debat que transcendeix l’àmbit de les comarques gironines
Després de l’atac“tot quedà en silenci. Només la forta olor de la tinta i el brogit de la tramuntana donaven alerta que era viu”

A finals del 1968, l’artista Lluís Bosch Martí comença a treballar en un mural que aixecarà una intensa polseguera tant per l’espai escollit (l’absis de l’església parroquial de Palau-sator) com per la temàtica, certament agosarada per a un país sotmès a la foscor de la dictadura. L’obra tenia, com qualsevol creació artística, un valor discutible. En un article publicat a la revista Presència, l’escriptor Narcís-Jordi Aragó ho resumia d’aquesta forma: “Amb un acusat rigor testimonial, amb un estil deliberadament o involuntàriament naïf, Bosch-Martí ha escrit sobre l’absis de la petita església un vast resum històric i a la vegada una objectiva crònica del temps que vivim. Més que l’estil ens interessa el to d’aquesta obra. Podria ser tendenciosa, partidista, pamfletària, i sens dubte n’hi haurà que la interpretaran així.” En la pintura es barrejaven l’afany memorialístic, amb personatges de la història contemporània com ara Hitler o Martin Luther King; símbols del mal i el bé, dels opressors i els oprimits. Tot plegat, ambientat amb elements del territori, com ara el paisatge de l’Empordanet o la sardana. Al bell mig apareix un Crist amb pantalons de pana i cos de llenyataire que alça els braços i reacciona amb una increpació. El mateix artista explicava el sentit de la seva obra en un opuscle: “El que més ens interessava era posar a la vista del poble uns temes vius, una problemàtica viva. És a dir, buscàvem un fi didàctic en el nostre projecte. I escollírem un tipus de pintura que recordés, per la seva ingenuïtat, pel seu nul academicisme, pel seu gran contingut popular, per la seva intenció de tocar els problemes de cada dia, les pintures romàniques que decoraven les nostres esglésies.”

La pintura genera, des de bon començament, un ampli debat que transcendeix l’àmbit de les comarques gironines. Algunes capçaleres, com ara Fuerza Nueva o El Cruzado Español, reclamen la immediata desaparició del mural. La polèmica provoca una notable desfilada de curiosos. El diumenge abans de l’atac hi ha una autèntica peregrinació de visitants, que abandonen el poble amb comentaris i valoracions de tot tipus. El mossèn, doncs, no es mostra gens sorprès per la trucada que rep aquella mateixa nit, en què uns suposats estudiants de belles arts demanen poder visitar les pintures i conèixer el seu autor. El dia assenyalat és gèlid. La tramuntana bufa amb força i els carrers del poble són deserts. A les cinc de la tarda, l’hora acordada, els visitants no es presenten. Tampoc ho fan a les sis, ni a les set, ni a les vuit. Finalment, quan el mossèn i l’artista abandonen el poble es troben amb tres vehicles que circulen en direcció contrària, dos amb matrícula de Barcelona i l’altre de Sant Sebastià. Els dos amfitrions emprenen el camí de retorn per trobar-se amb els visitants. Davant l’església, els vehicles s’aturen i surten alguns joves que els parlen en català i en castellà. Després d’entrar a l’església, miren el mural i escolten detingudament les explicacions de l’artista. De cop i volta, sense temps d’articular més d’una frase, un dels visitants crida: “A ellos!” També se senten proclames de “Viva Cristo Rey!”. Immediatament, els assaltants s’abraonen damunt del sacerdot i l’artista, amenaçant-los amb una pistola i una cigarreta encesa. En pocs minuts, tots dos queden immobilitzats, lligats a un banc i amb la boca tapada amb esparadrap. També els roben les carteres, els tallen els cabells i els deixen plens de morats. Mentrestant, alguns dels atacants embruten amb virulència el mural fins a deixar-ho irrecognoscible. Pocs minuts després, Lluís Bosch Martí i Nicolau Moncunill, artista i sacerdot, resten sols. Segons el testimoni del sacerdot, “tot quedà en silenci. Només la forta olor de la tinta i el brogit de la tramuntana donaven l’alerta que era viu, i que la tempesta ja havia passat.” Quan aconsegueixen deslligar-se, els agredits avisen la Guàrdia Civil. Els atacants, Guerrillers de Crist Rei, mai seran localitzats.

L’atac provocarà, com la mateixa obra, una agra controvèrsia. Dies després, el Bisbat publica una nota en la qual lamenta els fets i comunica que la Comissió Diocesana d’Art Sacre havia emès que, segons s’ha pogut saber, havia estat desfavorable. D’acord amb això, “se procederá a la restauración del ábside y de la iglesia parroquial”. La restauració significava emblanquinar l’espai de dalt a baix, amb la qual cosa es va perdre el rastre de la pintura i l’agressió.

Com s’hi arriba
Si arribem a Palau-sator a través de la GI-651 cal agafar el carrer Migdia. Quan arribem al nucli, agafem el carrer Extramurs. Quan arribem al pou, trenquem a mà esquerra i seguim uns 50 metres fins arribar a l’església de Sant Pere.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Organyà manté la celebració de la Fira del Llibre del Pirineu, amb una vintena d’editorials i llibreries participants

Organyà

Miki Núñez, Stay Homas i Maika Makovski actuaran a les Nits d’Acústica de Figueres

Figueres

Música medieval, a Sant Pere de Ripoll

Ripoll
PILAR RAHOLA
PERIODISTA I ESCRIPTORA

“He fet una novel·la sobre la supervivència”

BARCELONA

Erentxun, un basc a Lloret

lloret de mar

FestiSurf Costa Brava no es rendeix

platja d’aro

Aquell cactus florit

barcelona
Un tast de...
‘A soles’, de Sílvia Congost

Fer i tancar el procés de dol

Els nous clàssics

Barcelona