Cultura

El Bach celestial de Herreweghe

Poc va importar que fes poc temps de la darrera aparició a Barcelona del mític Collegium Vocale Gent de Philippe Herreweghe amb unes sublims Vespro de Monteverdi al Palau de la Música. Dijous, una legió d’incondicionals va aplegar-se a L’Auditori per gaudir, amb un monogràfic J.S. Bach, de l’excelsa i pulcra interpretació d’un cor i orquestra flamencs que, sense cap mena de dubte, constitueixen el darrer testimoni actiu entre els pioners de la interpretació bachiana amb criteris històrics, un cop ja desaparegudes figures claus com Gustav Leonhardt, Nikolaus Harnoncourt o Frans Brüggen.

Dues cantates (BWV 186 i BWV 105) van obrir la vetllada per a una exhibició majúscula de la sonoritat modelada per Herreweghe que talment com si d’un orfebre es tractés va desplegar afinació mil·limètrica, empastament homogeni i l’assoliment d’aquells colors tímbrics marca de la casa. Entre les catorze meravelloses veus del cor s’hi comptaven els quatre solistes vocals que amb prestacions sàvies i equilibrades van deixar l’espai perquè, directament, la soprano Dorothee Mields i el baix Peter Kooij ens acostessin, si encara era possible, una mica més al cel.

Desconeixem, així, com deuen ser les veus dels àngels que, segons la tradició, canten als cels, però escoltar l’equip musical de Herreweghe és alguna cosa semblant. Ara que, malauradament, tant ens hem de referir a Flandes, bo seria d’analitzar les claus que han fet possible, des del 1970, un projecte d’excel·lència i referència com aquest Collegium Vocale Gent patrocinat, entre d’altres, per la mateixa Loteria Nacional Belga. Ras i curt, un model musical que, dijous, va tornar a interpel·lar-nos de ple.

Philippe Herreweghe
Collegium Vocale Gent
L’Auditori, 1 de febrer 2018


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.