Cultura

Conversa amB.... Lucia Pietrelli

ada castells. Poeta

“No escriure seria una mutilació”

Lucia Pietrelli acaba de treure V a Cafè Central / Eumo i reedita el poemari Violacions a Adia. És italiana, viu a Mallorca, fa traduccions i va arribar a la nostra llengua atreta per la possibilitat de llegir Blai Bonet. Assegura que expressar-se en català és la seva manera d’integrar-se, de respectar el lloc i de fer-se amb la seva cultura. “Em surt espontani i sé que, si ho deixés de fer, ho enyoraria moltíssim”. Doncs no cal que ho deixi, francament.

En el prefaci de la primera edició de ‘Violacions’, del 2011, Pau Vadell escrivia que com a autora “ens pots arrancar el cor amb les ungles de brau i fer-lo servir de coixí”. De debò?

Si arranqués cors, crec que me’ls guardaria a dins per sumar vides, en lloc de fer-ne coixins per descansar. Canviar de lloc les coses, i els òrgans també, és una part important del joc poètic, així que entenc cap a on apunta Pau Vadell. M’agrada que ho vegi així, em coneix molt i sap que una escriptura que no s’atreveix a mostrar les ungles és una escriptura que no m’interessa i que, de fet, no sé practicar.

Escrius que “‘Violacions’ és un clam al cos viscut com a geografia personal i a l’escriptura entesa com a eix anatòmic”.

Bàsicament aquesta és la meva visió de l’escriptura: una part de mi mateixa que em constitueix i que viu amb mi. D’aquí ve la comparació amb l’anatomia. No escriure seria una mutilació, seria com tenir un membre fantasma i em faria mal.

Una de les teves obsessions és el temps

Sí. M’obsessiona la relació del temps amb les coses, aquest abisme que separa l’efecte del temps sobre el cos, la carn, les persones i l’efecte del mateix temps sobre el paisatge, les pedres, les estàtues. Em deixa astorada la fragilitat d’un i la persistència de l’altre. I de l’astorament neixen les preguntes i les paraules.

Ets nascuda el 1984 i ja tens tres novel·les (totes amb premi) i set llibres de poemes publicats. Permet-me la ironia, t’has fet d’or?

No ha estat el cas. Qui es fa d’or a través de la literatura? Crec que és millor deixar la pregunta sense resposta [riu]. Quan publico és quan ja li he donat tantes voltes al text que necessito allunyar-lo, fer-lo enfora, quasi diria que abandonar-lo jo perquè l’acompanyin uns altres. La publicació trenca el monòleg de l’autor amb el llibre i permet que s’instauri un diàleg que sempre m’ha resultat molt guapo i enriquidor.

El 2015 vas publicar el poemari ‘Ortigues’ i també la novel·la ‘Cadenes’, amb què vas guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia. Quina relació estableixes entre la teva poesia i la prosa?

Si hi he de cercar una relació, serien les dues cares d’una mateixa moneda: unides però separades, unides però diferents. De tota manera, en el cas d’Ortigues i Cadenes hi ha un barranc pel mig. Ortigues és el ressò d’una faula trista i dolça alhora, un això era i no era... que mai no acaba de repetir-se, mentre que Cadenes és una narració fosca aquí i ara, una excavació sense edulcorant dins de la quotidianitat i les seves aparences. Cada llibre és un món i m’agrada veure’ls per separat.

‘Cadenes’ és una novel·la amb moltes veus i un to poètic. T’agrada que la prosa sigui ben lliure? Quins prosistes ens recomanes?

Sí, m’agrada trencar el motlle, fer saltar els punts de la cotilla. La tendència a voler etiquetar i definir les coses no és sana, limita massa. Només em plantejo sentir-me còmoda a l’hora d’escriure, no m’importa la casella del gènere, si hi encaixa o no. Darrerament he llegit La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i El cuento de la criada, de Margaret Atwood. En tots dos casos no podia deixar de llegir i alhora intentava anar a poc a poc perquè la novel·la durés més.

En el que escrius hi ha pinzellades de paisatge. Com és el lloc on vius ara?

Un lloc preciós, enmig del camp i ple de llum. El paisatge és com el temps: hi és, sempre, i no te’n pots sortir amb vida. Però si el temps em fa por, la natura, en canvi, m’acompanya molt. Quan camino per la muntanya és un dels moments en què més feliç em sento.

Com és el lloc d’on vens?

Un poble petitó damunt d’un turó a la costa adriàtica. Es diu Candelara, és un microcosmos com els que surten a les pelis de Fellini. Una església, dos bars i les ruïnes d’un castell on diuen que es va refugiar Frederic Barba-roja.

Com t’ha marcat el fet de ser italiana a l’hora d’escriure?

Segurament m’ha salvat de l’automatisme i també del pes que qualsevol llengua materna carrega. Que el català no sigui la llengua amb la qual em vaig criar, em fa sentir més lliure a l’hora de triar i ajuntar paraules, m’ajuda a experimentar amb més lleugeresa. La meva formació va passar per un batxillerat de llengües clàssiques i després, a la universitat a Pisa, vaig estudiar literatura castellana i russa. No tinc referents estables, m’enamoro sovint d’autors concrets i després d’uns anys perdo aquells amors per trobar-ne uns altres. Llegeixo molt i no sé ser fidel.

V
Lucia Pietrelli
Editorial: Cafè Central / Eumo Vic, 2017 Pàgines: 72 Preu: 13 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Què feia abans Corto?

Barcelona

Impacte fotogràfic

rubí
Ferran Palau
MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

BARCELONA

Per Fires, la Girona de Fargnoli

Girona

Gaudí de disseny

barcelona
ÀLEX NOGUÉ
ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

barcelona
FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Amor adolescente’. Pel·lícules. ‘Amor adolescente’

‘Amor adolescente’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Los culpables’

‘Los culpables’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. Soldados de Salamina

‘Soldados de Salamina’